Seguidors

dilluns, 16 de desembre del 2019

1280 ANIMES







Jim Thompson,  neix a Oklahoma i no va publicar fins passats els 36 anys. Va  col·laborar en diverses revistes fins que els seus llibres van aparèixer a les llibreries. Va coquetejar amb els comunisme a l'època de McCarthy, però va ser absolt, amb alguna objecció, i no va ser esborrat del mapa com va  passar amb significats autors del mon de les arts. El seu geni i tarannà  va quedar de manifest en el moment que el director cinematogràfic estatunidenc  Kubrick li va demanar de fer el guió de la pel·lícula pacifista "Senders de glòria", una des les més premiades  i el mes dur al·legat que s'hagi fet sobre la guerra i la pena de mort.

    

Hem sentit a parlar força d'autors com Raymond Chandler El somni etern,  
 o Dashiell Hammett El falcó maltès que van començar un estil narratiu amb llibres que per moltes pistoles, cops o morts, ens deixaven entreveure alguna cosa sobre el país, amb trames de cobdícia, enganys i traïcions, que volien representar una societat corrupta. És aquí on podem situar 1280 ànimes animo, o no, que acceptem  no només la història sinó la manera de narrar-la, fent servir un llenguatge groller en funció del registre lingüístic dels parlants.


Desplacem-nos ara un moment a la magnifica novel·la El Gatopardo de G.Tomasi de Lampedusa on ens diu "Cal que tot canviï perquè no canviï res". Talment com  escriu Thompsom, en la darrera línia del llibre, per boca del seu protagonista, en aparença abúlic, addicte al sexe, manipulador, però en definitiva un psicòpata:

/...soluciona TOT ALLÒ QUE PASSA AL MON, i tot quedarà igual./


Carme r.

dijous, 17 d’octubre del 2019

DEFENSA CERRADA, Petros Markaris, nov 2019







“Defensa cerrada “ és la segona novel·la de la saga del tinent Jaritos, de Petros Márkaris, on descobrim els entrellats de corrupció fiscal que hi ha en els negocis d’oci nocturn de la ciutat.
La novel·la està ambientada a la populosa Atenes, molt lluny de l’admirada ciutat clàssica. Els fets succeeixen en una ciutat caòtica en el seu desenvolupament urbanístic, els col·lapses circulatoris són continus, hi ha vagues de treballadors molt sovint, la sanitat pública està en fallida ,l’emigració, sobretot albanesa, malviu en barris perifèrics i els polítics viuen pendents de les seves quotes de popularitat seguits per la premsa que no analitza sinó que vomita la notícia.
En aquest context desenvolupa la seva feina  el comissari Jaritos, un home políticament incorrecte, d’una moral incorruptible, adust i irònic, respectat pels seus companys i obstaculitzat en la seva feina pels seus caps. El seu refugi el troba a casa on la lectura dels diccionaris li aporten la precisió i seguretat que no troba en el seu treball diari, i la cuina senzilla i tradicional que li prepara la seva dona li dóna el màxim plaer.
Markaris coneix bé la societat i la ciutat que descriu, inclús físicament, les seves incursions  en cotxe es poden seguir de manera fidedigna amb un mapa de carrers al davant.
La novel·la té un argument que et desperta interès fins al seu desenllaç, però el més destacable és el marc on el situa i la caracterització dels personatges que descriu:la seva dona, la filla, els seus ajudants ...i la comprensió final per les debilitats humanes de les quals investiga les seves conseqüències. Novel·la negra amb tots els seus ingredients
Coetani de Vazquez Montalban i Andrea Camilleri han conformat tots tres un tipus de narrativa arrelada a les terres mediterrànies, on la cuina, el paisatge, les relacions humanes i la crítica social són l’embolcall en el qual es presenta l’acció

Petros  Márkaris neix a Estambul l’any 1937 i viu a Atenes des de l’any 1965 desprès d’haver estudiat ciències econòmiques a Viena i Sttugart. És guionista de cinema i s’ha dedicat també a la traducció, però és conegut sobretot per les seves novel·les de gènere negre protagonitzades  pel comissari Kostas Jaritos, on introdueix de manera habitual elements d’anàlisi i crítica de la societat grega.    

iMMA ROE                           

diumenge, 29 de setembre del 2019

VESTIT DE NÚVIA, Pierre Lemaitre. Octubre 2019






Pierre Lemaitre és psicòleg de formació i va treballar durant molts anys com a professor i guionista de cinema i televisió. Es va iniciar en la literatura als 56 anys escrivint  novel·la negra, per la qual sent una gran passió. La fama li va arribar amb la publicació de Ens veurem allà dalt Premi Goncourt 2013, obra en què l'autor abandona el gènere negre i construeix una novel·la d'aventures d'estil decimonònic.

Vestit de núvia és la seva segona novel·la. El començament és inquietant: una dona jove, Sophie, que té una vida aparentment normal, però que presenta símptomes d'alguna enfermetat mental i que va acumulant cadàvers al seu voltant. L'obra fa un gir inesperat en la segona part, que no desvelaré per no aixafar la guitarra a un potencial lector.

El ritme de la narració és trepidant, vertiginós. És un autèntic thriller que, malgrat situacions inverossímils, aconsegueix mantenir la tensió.

dimarts, 3 de setembre del 2019

El PRIMER HOME, setembre 2019






Albert Camus, El primer home



Aquest article de Manuel Vicent, crec que ens dona una visió global de Albert Camus parla específicament del llibre El primer home que hem llegit. Molt recomanable i interessant.
article de Manel Vicent  (cliclar)

Lo imaginaba adolescente en los topes del tranvía bajando hacia las playas de Argel, dispuesto a pegarse un baño junto con otros muchachos árabes, todos hermanados por la misma luz, por la misma pobreza. Pegarse un baño, en el argot del francés de Argelia, es una expresión que incluye lo que ese acto tiene de combate al abrazarse al agua, dejando que sea el mar el que te azote. Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel, entre barcas con pantoques color naranja, el adolescente Albert Camus y sus amigos árabes en cuyos cuerpos desnudos resbalaba el mismo sol mojado. La dicha aún tenía sentido: empezaba y terminaba en la piel.
También lo imaginaba sentado en la terraza de un café del bulevar de Argel en su época de estudiante de filosofía, siguiendo con los ojos a las muchachas vestidas con telas ligeras, de colores vivos, que pasaban por la acera, mientras saboreaba el primer anís, de cierto sabor canalla. Su padre, un jornalero agrícola de Mondovi, murió por Francia en la batalla del Marne, en la I Guerra Mundial. Albert Camus, que sólo contaba con un año de edad, fue recogido por uno de sus tíos, tonelero de profesión, guardián del propio silencio, como la madre, de origen menorquín, analfabeta, también de mucho sufrimiento y de pocas palabras. Todo lo que sabía de la felicidad lo había aprendido de los pobres bajo el sol en la playa, todo el conocimiento de la vida, más allá de los estudios del bachillerato con becas ganadas a pulso, lo había adquirido jugando al fútbol profesional. Pero en medio de esta lucha para hacerse adulto, se le presentó la enfermedad, un foco negro en el pulmón, como ese fondo oscuro que tiene siempre la luz blanca. El absurdo no era más que eso: una deslealtad del cuerpo frente al espíritu, una quiebra del espíritu contra la armonía de la naturaleza.





Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel

A mis 18 años, un librero de Valencia me ofreció envuelto en un papel de estraza, por debajo del mostrador, clandestinamente, el libro de Camus de tapas rojas titulado Verano, impreso en Argentina, que leí en la hamaca bajo el sonido de las chicharras y el olor a pinaza abrasada por la canícula. En sus páginas descubrí que el Mediterráneo no era un mar, sino una pulsión espiritual, casi física, la misma que yo sentía sin darle nombre: el placer contra el destino aciago, la moral sin culpa y la inocencia sin ningún dios. Poco después vi una fotografía del escritor con una gabardina de trinchera, el cigarrillo entre los dedos, la mirada irónica y media sonrisa colgada de la comisura; era una imagen de los tiempos en que Camus reinaba en el café de Flore de París, amado por las mujeres, orlado todavía por su lucha en la Resistencia contra los nazis, donde había sido redactor jefe del periódico clandestino Combat y ahora, amigo de Sartre, sintetizaba todo el glamour intelectual de la rive gauche, donde el existencialismo era una moda que cantaba Juliette Greco con voz quemada por el Calvados. Lo primero que hice fue comprarme una camisa negra, una gabardina blanca, dejar los cigarrillos Lucky Strike y pasarme a los Gitanes sin filtro. En cuanto hube leído El extranjero y El mito de Sísifo me fui a la playa de la Malvarrosa en un tranvía, como los de Argel, y en el balneario de Las Arenas traté de poner en práctica el absurdo solar. Subía al último trampolín de la piscina como quien acarrea el propio cuerpo a la cima y desde allí me arrojaba al agua sin saber que ese acto era un castigo que te obligaba a ascender por dentro de ti mismo una y otra vez. Desde aquella altura, entre el resplandor de la arena que hería los ojos, comprendí que se podía acuchillar a otro cuerpo sólo impulsado por el fulgor del cuchillo, un fin sin finalidad, como si el absurdo fuera una forma de belleza filosófica.
Yo sabía con quién debía alinearme cuando Sartre y Camus escenificaron una abrupta ruptura, no sólo ideológica, sino también de su amistad, ante el mundo del pensamiento y de las letras por una concepción distinta del compromiso. Camus había tenido el valor de denunciar los campos de concentración de la Unión Soviética, y en medio de una feroz disputa los admiradores de Sartre rodearon a Camus de un cordón sanitario, que ni siquiera logró salvar con el premio Nobel. Sólo su muerte, acaecida en un accidente de automóvil el 4 de enero de 1960, lo devolvió a las páginas de los periódicos, pero enseguida su obra cayó de nuevo en el olvido. Después fueron los nuevos filósofos y otros bandos de torcaces neoliberales, que se pasaron del marxismo a la extrema derecha, los que trataron de interpretar aquel acto del hombre rebelde como una baza de su propia ideología. Pero Camus no era un ideólogo ni un moralista, sino un escritor profundamente moral que supo discernir a su debido tiempo que el compromiso debe ser con los que sufren la historia, no con los que la hacen, uno a uno, de forma personal, dondequiera que se encuentren.

dilluns, 10 de juny del 2019

L'ANTROPÒLEG INNOCENT. Nigel Barley. Juny 2019




L'antropòleg innocent de Nigel Barley

L’autor d’aquest llibre, Nigel Barley, doctor en antropologia per la universitat d’Oxford, es va dedicar durant gairebé dos anys a l’estudi d’una tribu poc coneguda del Camerun, els dowayo. Si ens agafem el llibre com un assaig d’antropologia tindrem una grata sorpresa. Sí que ens aporta dades molt rellevants de l’estil de vida d’aquesta tribu: ritus, llenguatge molt peculiar a base de diferents tonalitats, comportament social, relacions parentals, creences, etc. Però el que el fa més atractiu és la gran col·lecció de divertides anècdotes descrites amb una fina ironia que ens apropa, necessàriament, a un humor típicament anglès.

El llibre, estructurat com una novel·la, consta d’un pròleg a càrrec d’Alberto Cardín i 13 capítols. Ja en el pròleg se’ns informa del què hi trobarem: humor i etnografia. Les raons del viatge, segons Barley, és que tot antropòleg ha de fer un bon treball de camp. Barley ens comentarà les dificultats d’aconseguir el finançament pel seu propòsit, els preparatius del viatge i, molt abans d’entrar en contacte amb la tribu que vol estudiar, les mil i una dificultats provocades per la burocràcia camerunesa. Qualsevol pas necessita de multituds de papers segellats que després veurà com són llançats a la paperera pel funcionari de torn.

De totes maneres serà un cop arribat al seu destí on començaran, veritablement, els problemes i les divertides anècdotes, sobretot pels equívocs provocats pel desconeixement de la llengua del poble dowayo, malgrat comptar amb un ajudant-intèrpret.

Llibre de fàcil lectura, entretingut i que ens aporta una visió gens paternalista del poble dowayo.


Rosa Caballé


dilluns, 29 d’abril del 2019

MENTIRA .Enrique de Heriz- Maig 2019

Mentira (Pocket)






Enrique de Hériz (Barcelona 1964-2019) Filòleg. Va treballar com a traductor i editor. L’any 2000 va deixar la seva activitat professional  per  dedicar-se exclusivament a l’escriptura. Per la seva novel·la  Mentira va aconseguir l’any 2004 el premi “ Llibreter de l’any”

Imma Roé

dilluns, 25 de març del 2019

ABRIL ENCANTADO, abril 2019









La senyora Elisabeth von Armin fa cara de bona persona. Va passar per dos casament infortunats. I es va estrenar com a escriptora amb “Un abril prodigiós” el 1900. Va ser una petita bomba ensucrada amb un dolç que no va agradar gens ni mica a la gent de l'Anglaterra misògina i puritana del 1900,  removent els ciments bàsics del país. Fou editada sis anys abans que Virgínia Wolf publiqués  la seva primera obra " Una habitació pròpia"

Anglaterra és un país fosc, fred i plujós, i "la dona honesta només trobarà la felicitat en la família i en Déu Nostre Senyor."

La nostra protagonista llegeix en un diari la possibilitat de llogar un castell amb un jardí màgic ple de glicines. El preu del lloguer supera les seves possibilitats. Convenç a unes altres dones, sent quatre finalment. No hi ha drama en aquest llibre, hi ha pura metàfora. Arriben al Castell prodigiós per omplir-se les piles, i lliurament viure uns dies en felicitat, deixant de ser "filla de, esposa de, "mare de". Cada dona  tindrà la seva motivació, actuaran diferent . I hi haurà dolor. Però no a la manera de Virgina Wolf, Italià-Anglaterra, El Sol-la Pluja.

A qui no li agradaria  passar uns dies en un castell italià, ple de glicines.  Però això no va agradar gens a la puritana societat anglesa. Esvalotava el galliner. Està ben escrita, humor anglès,  i  ens deixa un bon sabor de boca.



És una obra que té més de cent anys, edicions infinites, títols diversos segons les diferents publicacions, però  les glicines i l'aire mediterrani no ens deixarà , i aquí teniu tres portades de dues èpoques diferents.


























x

SUKKWAN ISLAND, març 2019









David Vann neix a Alaska l'any 1966. “Sukkwan Island” va ser la seva primera obra, i com la resta del seus treballs, fins ara, gira sobre l’espinós tema de les relacions familiars. Jim, el pare, amargat de la seva vida, convenç el seu fill adolescent, en Roy, per anar a a viure en una illa abandonada; una aventura increïble. Cap problema. Ho portaran tot preparat. Jim és el cap de la logística i tindran el suport esporàdic d’un hidroavió que portarà el necessari. Ah, i disposaran, si el temps ho permet, d'una ràdio! El noi no vol anar-hi: el cine, els cotxes, l’escola, la mare, la germana, les noies... ja és feliç. Però Jim el convenç. Ells sols; enmig de la natura, arbres, el vent, i com a titans, caçaran, cuinaran, pescaran... Una aventura! El fill, de 13 anys, més pel pare que per ell, accepta. Però la logística falla a causa de la incompetència del Jim: un pare que a les nits plora les seves frustracions, i Roy, malgrat tapar-se les orelles amb el coixí, nit  rere  nit, sent com els plors omplen el seu cos d'adolescent verge i pur. Els dies aviat seran més foscos, el vent, que entrarà  pels forats de la trista cabana, els avets i el mar faran la seva feina, les seves juguesques i les seves trampes, sense adonar-se de la debilitat dels seus hostes. El llibre escrit en tercera persona ens fa espectadors del drama. No és una història complaent, però sí un llibre memorable.




Diuen que el primer llibre sempre té un punt   autobiogràfic.  El pare del
nostre autor va fer-li exactament la mateixa invitació, i David Vann la va rebutjar.....

Firmat: Carme R.

MAGDA. febrer 2019








Meike Ziervogel, l’autora de Magda, ens apropa al coneixement d’un personatge i d’uns fets històrics, els últims dies de la família Goebbels al búnquer de Berlín, d’una manera molt personal i creativa. Difícil treball perquè ens narra uns fets ja coneguts, estudiats i analitzats per diferents autors, sense caure en llocs comuns ni crear estereotips. La seva escriptura és imaginativa i àgil dins d’un marc claustrofòbic i real.

Magda és narrada des de dos punts de vista diferents i antagònics. La visió de la mare recorda la difícil infantesa de la filla en un país que surt de la Gran Guerra, entre pobresa, austeritat i manca d’afecte familiar. Creix en internats sòrdids i la seva sexualitat té un aprenentatge malsà. Aquí l’autora ha sabut reflectir l’ambient depressiu i sense esperança del període d’entreguerres i la buidor anímica que hi ha en Magda.

L’altra visió és la de la filla. És la part més lluminosa del llibre, encara que succeeix dintre de l'ambient claustrofòbic del búnquer; se’ns mostra el creixement ple d’il·lusions i d’incerteses de l’adolescent que es confessa a través d’un diari personal. Allí veiem l’expressió dels seus sentiments, dels seus dubtes, de l’amor als pares amb les seves contradiccions i de la confiança en un futur que veu a prop junt amb el noi que estima.

Veiem com el personatge de Magda va evolucionant, subjugada pel Fuhrer se sent cridada per un sentiment quasi religiós. L’Esperit Sant (Hitler) l’ha penetrada. Tot té un significat. És un Déu en el que creu i no es qüestiona res. La seva salut és feble , patint cefalees contínues però la seva fe en la doctrina és passional

Llibre que ens parla de la manca d’afecte, dels prejudicis, de l’adoctrinament i del patiment que porta focalitzar la ment en un sol objectiu, obviant la complexitat del què és la vida. Magda, a pesar del rebuig que ens provoca el personatge, n’és una víctima més. L’ autora ens ha sabut commoure i a la vegada horroritzar.

Meike Ziervogel, (Alemanya,1967) és autora i editora. La seva primera novel·la va ser Magda que va quedar finalista al Guardian’s Not the Booker Price i llibre de l’any 2013 de l’Irish Times, de l’Observer i dels lectors del Guardian. Escrita originalment en anglès ha estat traduïda a diverses llengües.

CARA DE PAN. gener, 2019








Parlar d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un nivell que podríem qualificar d’universal.

Llegim Cara de pan que comença així: "La primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori confús, sobretot per allò de ”la primera vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una altra “Lolita”?. I aquesta inquietud  planejarà al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós, sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels perdedors.

I acaba així: "...Saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les cortines d’un escenari que baixen lentament.  
                                                                                                                                                            Roser C.




ELS DESORIENTATS. desembre 2018








Encara que en cap moment Maalouf diu on passa l'acció, sabem que ens parla del seu país, del Líban. Els temes que planteja, però, són aplicables a qualsevol altre lloc. És possible la convivència entre persones de creences diferents en un mateix territori? És insoluble el conflicte entre les tres religions monoteistes que fa tants segles que existeix en molts llocs del planeta i sota diferents formes? És possible recuperar els amics de joventut si entremig hi ha hagut una guerra en la qual s’ha estat en bàndols oposats? Podem dir que els que no volen participar en un conflicte violent i deixen el país són uns traïdors? Aquestes són les principals preguntes que es planteja l'autor. No en donarà la resposta.

El punt de partida del llibre és la proposta de retrobament del grup d'amics de l'època universitària, molts dels quals van marxar a l'exili per fugir de la guerra. A partir d' aquí, l'autor explica les seves trajectòries vitals que representen opcions polítiques i religioses molt diverses i, en alguns casos, molt allunyades. 

L’ autor també ens planteja la desigualtat entre els sexes a través de les dues dones del grup. Els triomfadors han estat els homes. La carrera de les dones ha estat frustada o sotmesa a la del marit.



La forma de la narració és interessant. L’autor utilitza la primera persona quan el personatge narrador escriu el seu diari i la tercera persona quan el narrador participa de l'acció. Això ens dona dos punts de vista diferents de la història, el subjectiu del protagonista i l’objectiu de l’autor.




Amin Maalouf va néixer a Beirut l'any 1941. Va estudiar economia política i sociologia a la Universitat de la seva ciutat. Als 22 anys començà a treballar com a corresponsal del diari An- Nahar pel qual viatjà a llocs diversos, com Vietnam o Etiòpia. A causa de la guerra civil libanesa, es va exiliar a Franca al 1976.

TOT SE'N VA EN ORRIS. novembre 2018










El títol de la primera novel·la de l’autor africà Chinua Achebe és extret d’un vers de Yeats, poeta que admirava pel seu amor per la llengua.
 El que se'n va en orris en aquesta novel·la és la cultura ancestral d'un poble africà, Umuofia, ubicat en l'actual Nigèria. Chinua Achebe ens descriu l'estructura social, la relació amb l'entorn i les creences dels igbo, el seu clan. Tot això desapareixerà per l'acció dels colonitzadors, missioners, soldats o administradors, que s'apropiaran del territori i imposaran la seva cultura i la seva religió. 
La novel·la s’estructura al voltant de la tragèdia personal de l’heroi, Okonkwo, indissociable de la historia del clan amb els seus conflictes, creences, ritus i celebracions.
Achebe ens explica les dramàtiques conseqüències del pas dels europeus per Àfrica amb una prosa viva i acolorida.



Albert Chinualumogu Achebe [1930-2013] va néixer a Ogidi, Nigèria, trenta anys abans que el país obtingués la independència de l’imperi britànic. Va assistir a l’escola occidental dels missioners, però paral·lelament va rebre la cultura tradicional Igbo del seu clan. Durant la seva estada a la Universitat va renegar del seu nom britànic, Albert, i va reprendre el seu nom igbo, Chinualumogu, Chinua, per abreujar.
Ha estat ambaixador de la cultura africana arreu del món, denunciant els estralls que hi han provocat el colonialisme i les injustícies racials. En literatura ha qüestionat la visió d’Àfrica dels escriptors blancs, per exemple la que descriu J. Conrad en El cor de les tenebres.
Achebe té un destacat paper en el naixement de la literatura africana moderna. El seu primer llibre Things Fall Apart, Tot se’n va en orris, és una de les novel·les més llegides del segle XX. La lectura d’aquesta novel·la és básica en moltes escoles d’Àfrica i en molts països de llengua anglesa.

dimecres, 13 de febrer del 2019

CORRER SENSE POR. octubre 2018









Basada en fets reals, Córrer sense por (en català) o Correr  hacia un sueño (en versió castellana) ens apropa a la curta vida de Samia Yusuf Omar. Samia neix  a Mogadiscio, Somàlia,  dos mesos desprès d'esclatar la guerra civil que va destruir el país. La seva llar  està lluny del radicalisme islàmic que anava guanyant territori  i imposant restriccions als habitants del país. En aquest ambient opressor decideix que el seu joc preferit és córrer, i ho fa guiada pel seu amic Alí. Des de ben petita desitja  córrer pels carrers i somia ser atleta i participar en uns jocs olímpics... i fins que arribi el moment es prepara arriscant la seva vida i la de la seva família. 










Samia correrà i guanyarà  curses en el seu estadi derruït  i el seu somni serà acomplert quan serà seleccionada per anar a les Olimpíades de Pequín... No vull seguir, llegiu el llibre...



Giuseppe Catozzella, l'autor,  per la seva tasca humanitària a Àfrica i per la seva honestedat, ha estat nomenat per les Nacions Unides "Ambaixador de bona voluntat" en favor de la defensa dels refugiats."


Un gran petit llibre, que farà que no oblidem a Samia Yusuf Omar ni a la seva magnífica família.

Aquest llibre, a causa  de les diferents traduccions, té els títols similars, però diverses portades.


Carme R.