“El país dels altres”, de Leïla Slimani

 

• 

“El país dels altres” és la primera entrega d’una trilogia on l’autora marroquina francòfona Leïla Slimani s’inspira en les històries i records que li explicava la seva àvia materna, qui, com la protagonista, va abandonar el seu país i seguí el seu marit fins a Meknès.

 

Aquesta novel·la ens transporta al Marroc del 1944 al 1955, període que va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a  les revoltes del Marroc que van acabar, el 1956, amb la consecució de la independència política d’aquest país.   Els protagonistes principals de la història són, la Mathilde, una jove alsaciana que s’enamora d’Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès; els fills d’ells dos, Aïcha i Selim, nascuts al Marroc, i com a personatges secundaris, la pròpia família d’Amine, la seva mare, els germans i la Selma, la seva germana.

 

Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès, a l’interior del Marroc. Mentre Amine s’escarrassa perquè una finca heretada del seu pare, de terres ingrates i pedregoses, comenci a donar fruit, la Mathilde, que és molt jove, se sent ofegada pels costums i el clima del país. Aïllada a la finca agrícola, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, dona i catòlica. Al llarg d’aquests deu anys, la parella conviu amb elements de xoc cultural entre ells, són molt diferents, i en un entorn de tensió social i política que va creixent subtilment, fins que el 1955 el Marroc està al caire de la independència. Tant als colons francesos com als autòctons els costa d’acceptar aquesta parella mixta, que no són ni d’un bàndol ni  de l’altre.

 

És una novel·la on els personatges i les relacions entre ells estan molt ben desenvolupats. Ens parla de les diferències culturals i socials, com condicionen la comunicació i els comportaments entre la parella i en relació amb les seves famílies d’origen i  l’entorn.  La Mathilde tot i la seva indignació per la condició de les dones en el país on ha anat a viure, intenta, per amor a Amine, adaptar-se als costums locals. Ell, amb dificultats per mostrar els seus sentiments, fa el que pot per acontentar la seva dona, però li costa d’entendre les necessitats d’ella. Li pesen els seus referents culturals, com s’ha de comportar una dona en el seu país i enyora la submissió que sempre ha vist en la seva mare.  Viu totalment absorbit per la feina a la granja.

 

L’Aïcha, la filla gran, tímida, brillant, va construint la seva identitat patint el seu mestissatge, la seva diferència en el rebuig que sent per part de les altres nenes a l’escola francesa de monges on l’ha apuntat la mare. L’autora diu que “carretejava el feixuc farcell de la vergonya”.  La seva intel·ligència fa que les monges la reconeguin i valorin també davant els pares.  En la seva soledat troba refugi en la religió.

 

Slimani ens porta una trama que parla de barreres racials, socials i econòmiques, de l’intent de superació i supervivència dels seus protagonistes, de la rebel·lió de tota una societat que lluita per la seva independència. D’alguna manera sembla que tots els personatges visquin en el país dels altres: els colons francesos, la població autòctona, els militars, els camperols i les dones, que viuen en el país dels homes i han de lluitar per la seva emancipació.

 

Mercè Janer

 

Omatoso ens presenta un deliciós llibre que desprès de llegir-lo et deixa un regust dolç,malgrat tenir com a fons el racisme i l'amargura personal dels dos personatges principals, la Màrion i l'Hortènsia.

A travès de l'hostilitat que durant 20 anys es professen les dues veïnes,una blanca,l'altra negra, l'autora ens va desgranant els conflictes socials i personals que han marcat les seves vides.

El racisme hi és present en tot l'argument. L'escriptura va avançant creant paral·lelismes en la vida de les dues protagonistes. Les dues són filles de pares que han hagut d'emigrar , les dues han crescut tenint mares amb actituds inflexibles cap el seu comportament, les dues han vençut resistències i han aconseguit les seves aspiracions professionals. Han tingut èxit. Les dues han viscut de manera diferent en una societat racista i totes dues arrastren una pèrdua important en les seves vides que les fa viure amargades.

Una gran diferència entre elles és que L'Hortènsia viu sabent sempre quins són els seus orígens, mentre que la Marion no sap d'on ve ,els pares li han amagat cosa que ella els hi recrimina ja adulta ¨No m'heu transmès cap religió,cap ritual ni res per recordar”

L'autora ens va dosificant aquests coneixements a travès d'una lectura àgil, no lineal amb el temps i plena de frases ocurrents i diàlegs insinuats que ens arranquen més d'un somriure. Sap entrar en els personatges que descriu fent-los empàtics en les seves múltiples arestes,tots tenen la seva carrega humana, la dignitat dels servents,l'Agnes i el Basey,personatges íntegres, els nets que no han viscut l'apartheid i que veuen en el racisme de l'àvia la persona que segueix costums dolentes perquè és vella i antiquada augurant un canvi en la percepció de la igualtat i el magnífic retrat dels dos personatges principals que finalment aconsegueixen apropar-se i a travès del diàleg iniciar una reconciliació com a metàfora del país que els ha tocat viure.

Yewande Omotoso va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria , actualment viu a Sud-Africa on escriu i té el seu estudi d'arquitectura

La veïna del costat, publicada l'any 2016, va ser finalista de l'international Dublin Literary Award

Imma Roé

 

Margarite Duras, va néixer a Saigon l'any 1914 quan aquesta ciutat

pertanyia a la Indoxina francesa.

La seva infantesa va venir marcada per la mort prematura del pare i per les penúries econòmiques que va haver de passar la família, va tenir relacions complicades amb la mare i des de petita se li va forjar un caràcter d'una forta personalitat

Als 18 anys va marxar a França per seguir estudis superiors, allí va col·laborar amb la resistència francesa, es va afiliar al partit comunista del qual la van expulsar passats uns anys acusant-la de conductes poc ortodoxes

Va publicar el seu primer llibre l'any 1942 i des de llavors la seva creativitat va abordar múltiples expressions artístiques: documentals, cinema, fotografia, escriptura....És difícil destriar la seva vida de la seva obra, en un text anota “l'escriptura és el testimoni del que no he viscut, de la fugacitat que no pots atrapar, del temps aturat “.

La seva obra va beure de les tendències literàries de l'època, de l'existencialisme, del Nouveau Roman, però aquestes només són el substrat per a desenvolupar una literatura molt personal en què els temes com l'amor, la soledat, la mort, la sensualitat, són recurrents.

L'Amant escrita quan l'autora tenia setanta anys va rebre el premi Goncourt, des de la vellesa recorda una època de la seva vida en la qual va començar a ser conscient del poder de l'amor físic, assumint riscos i treballant el seu propi destí.

En una entrevista Duras diu que no es busqui a la novel·la traces de colonialisme a través de la seva família instal·lada a Saigon com a classe privilegiada ,ni tampoc abús sexual d'un home sobre una adolescent, ni la conflictivitat familiar. Tot això hi es present. i més. Però Duras només vol ressaltar l'individualisme, la força de ser un mateix, de sentir-se lliure en un món aliè i ho fa amb una prosa carregada de poesia en la qual els silencis, el riu i les bromes donen, encara més, un alè poètic a la seva lectura.

Lluvia fina, Luis Landero

 Luis Landero, (Badajoz, 1948), comença a editar, l'any 1989, amb Juegos de la edad tardia i des d’aleshores no ha parat d'escriure, rebent diferents premis.

Escrit en un perfecte castellà, d'aquells que es va perdent per no ús, relata amb cruesa o sinceritat les relacions d'un grup familiar que bé podria ser el de tantes famílies que existeixen, perfectes, des de l’exterior, però amb una "motxilla" o problemàtica que tan sols conèixen els membres del grup.

¿Puede hablarse de todo entre los seres queridos?; ningún relato es inocente, y menos aún todo lo que nos contamos sobre nuestra familia"

"Hay algo en las palabras que, ya de por sí, entraña un riesgo, una amenaza, y no es verdad que el viento se las lleve tan fácilmente como dicen"

"Y siempre..., los relatos o las palabras que vuelven de los oscuros ámbitos de la memoria llegan en son de guerra, cargados de agravios...

"Ah! y eso sin contar los gestos que usamos al hablar, la dimensión teatral de las palabras, y que a veces son más persuasivos que ellas mismas...."

Imposible ser més ben reflectides les paraules, gestos sobre les famílies...Serveix per una bona discussió, diàleg, contrast, o no, d'opinions.

Pepa

¨Uns germans inesperats ¨. Amin Maalouf

 

El llibre d’Amin Maalouf no podia ser mes actual ja que reflecteix molt bé la situació que estem vivint en ple segle XXI, en un món connectat a Internet, amb uns avenços tecnològics imparables i amb intervencions insospitades. Ens creiem que vivint una civilització avançada com mai altra en tota la història de la humanitat, però els últims esdeveniments que estan succeint  l’estan fent trontollar.

Una pandèmia apareguda fa dos anys en un món globalitzat i que no acaba de marxar ens va obligar al confinament, i a la vegada ens va donar l’oportunitat ( que no vam aprofitar) per reflexionar sobre el món que hem construït i el món que ens agradaria.  Fa dos mesos que va començar la invasió a Ucraïna per part de Rússia, amb els fantasmes  d’una tercera guerra mundial, possiblement nuclear. I per colofó,  els últims dies apareix «Pegasus» a partir d’una avançada tecnologia de la qual la humanitat està prou satisfeta, però que controla la nostra vida. I els  governants es pregunten:  Qui fa us d’aquesta tecnologia?  prové del mateix estat?, d’estats forans?. 

Això és el que m’ha transmès la lectura del llibre de Maalouf, i ens obliga a pensar en el món que vivim a través de la dualitat dels seus personatges, Alec i Eve, que s’aïllen del món per motius diferents, oposats.  Es confinen, com nosaltres durant la pandèmia.  Alec, immers en el món, encara que pugui ser crític amb els seus dibuixos, és un món amb el qual se sent be, s’aïlla per observar-lo millor. Eve, al contrari, s’aïlla del món perquè és un món que no li agrada . No en vol saber res, està decebuda.

Comencen a sentir que son controlats  per un poder superior, que no saben d’on prové i que pot aturar les comunicacions entre els humans durant certs períodes de temps. I es pregunten si aquest poder prové de gent que viu al nostre món o venen de fóra.

Mica a mica és van donant a conèixer. Són ¨els inesperats germans¨, deixebles del món hel·lènic, el món del saber, la filosofia, que s’han fet presents amb la intenció d’ajudar la humanitat, acabar amb els conflictes i les lluites entre països i curar les malalties.

El desenllaç del llibre ens mostra la dualitat del pensament que té la condició humana. Els ¨nostres germans¨ representen el món ideal que tots voldríem. Però per dins nostre també hi ha la por a perdre el control, a ser sotmesos per l’altre, a perdre el poder, i com a conseqüència ens rebel·lem,  lluitem contra l’altre i l’arribem a aniquilar a costa del que sigui.

Realment és un llibre que obre la porta a l’esperança, tal com ens diu a la portada ?. Els nostres germans s’allunyen, la humanitat no ha assolit el grau de maduració suficient per poder construir un món millor.

Carmen Ruiz

Homes sense dones. Haruki Murakami

 

Homes sense dones (Empúries en català amb traducció d’Albert Nolla i Jordi Mas i Tusquets en castellà amb traducció de Gabriel Álvarez) és un recull de set relats profunds i subtils en què els protagonistes són homes sols, ferits per relacions trencades en el presents o el passat i que miren d’adaptar-se -amb moltes dificultats- a una nova realitat. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut, però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. 

 

En aquests contes hi trobem alguns dels trets més característics de Murakami:  la referència a la música, l’humor subtil, la descripció psicològica acurada dels personatges, les relacions de parella complexes en les quals es veuen infidelitats, traïció, amor, silenci, incomunicació i on els protagonistes viuen sentiments de frustració, soledat o patiment.  Aquests són relats que expressen com ens afecten les ferides de l’amor.  

 

La primera d’aquestes històries és Drive my car, que ha estat portada al cinema pel director japonès Ryûsuke Hamaguchi. En ella, hi trobem un professional del món del teatre que contracta una noia perquè li faci de xofer. L’actor es mostra satisfet amb la noia, fa bé la seva feina, té caràcter, la vida l’ha fet forta. Entre els dos es crea un vincle de confiança que permet que el protagonista expliqui a la noia com era la relació amb la seva dona, abans que aquesta morís d’una malaltia. És així com ens endinsem en les infidelitats de l’esposa, en la necessitat d’ell de conèixer un dels homes amb qui ella va tenir relacions esporàdiques. Aquest relat és una història protagonitzada per ànimes solitàries, sense amics ni família, que comparteixen les seves vides en els trajectes de cotxe. 

En el conte de Kino ens situa al límit entre el real i l’irreal, entre la vivència i la fantasia i les conseqüències de no tractar el dolor d’una ruptura. 

 

En els diferents relats fa un retrat del sexe femení no gaire afavoridor, entre la infidelitat, les mentides, els abandonaments sobtats i altres comportaments, potser hi haurà algun/a lector/a que considerin l’autor un pèl misogin. 

 

Agradi més o menys, Homes sense dones és un llibre ben escrit, que fa goig de llegir, Murakami mostra bon domini dels diàlegs, la quotidianitat i la descripció de les relacions entre homes i dones. En l’últim relat diu ““Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi”. 

 

Mercè Janer 

Abril 22 

 

 

Colson Whitehead ha guanyat amb aquesta novel·la dos prestigiosos premis, el Pulitzer 2017 i el National Book Award.

El títol és una metàfora de la complexa xarxa de camins i refugis que possibilitava la fugida d’esclaus de les plantacions del sud dels Estats Units cap als estats on podien viure en llibertat. L’autor explica que imaginava un tren que circulava per sota terra quan de petit escoltava relats sobre el ferrocarril subterrani. Tanmateix, la història real és que a mitjans del segle XIX existia una xarxa de gent, negres i blancs, que ajudava als esclaus a escapar. Sembla que l’expressió la va crear un propietari que va veure desaparèixer un dels seus esclaus sense deixar rastre. Va dir que era com si hagués anat en un ferrocarril subterrani.

La protagonista de la novel·la és la Cora, esclava en una plantació de Geòrgia, la mare de la qual va ser una esclava rebel que va fugir. Ella, després de patir una brutal agressió, decideix seguir el camí de la seva mare i fugir amb el seu amic César que li ha parlat del ferrocarril subterrani.  Al llarg del seu camí la Cora, sentint sempre al clatell el buf d’en Ridgeway, el caçador d’esclau fugitius, recorrerà diferents estats on trobarà realitats ben diferents. En totes hi ha un domini de l’home blanc que exerceix diferents tipus de violència des de la física més brutal de la plantació fins a la més sofisticada de Carolina del Sud.

La novel·la ens parla de la lluita sobrehumana de la Cora per canviar el seu destí i fugir d’un entorn on la por esclavitza tothom i així, ens recorda la importància de la rebel·lió davant de l’opressió per assolir la llibertat.

L’autor reprodueix al principi d’alguns capítols anuncis reals que els propietaris d’esclaus publicaven per a la captura dels fugitius. El seu contingut a ulls d’un ciutadà d’avui és esgarrifós.

La novel·la té trets de realisme màgic -l’autor reconeix haver pouat alguna cosa en Cien años de soledad- quan converteix en un ferrocarril amb vies, trens i estacions la xarxa de persones i refugis secrets que ajudava als esclaus en la seva fugida cap al nord.

Al mateix riu d'Heraclit , Pep Coll , febrer del 2022

Segons l’autor, el llibre és una biografia novel·lada del filòsof grec Heràclit d’Efes (528-468 aC). Aquest pensador neix en una família aristocràtica i estava destinat a regnar a la seva ciutat, Efes. Però, va preferir el camí del coneixement i del pensament lliure, afany que el durà a viatjar a Babilònia, Sicília, el mont Olimp, etcètera, per trobar-se amb els savis Tales de Milet, Hecateu, Parmènides. També participarà en les guerra dels grecs contra els ocupants perses (les cèlebres guerres Mèdiques).

L’autor Pep Coll, filòsof de formació, novel·la la vida d’Heràclit per a explicar-nos el seu pensament, ho fa a partir de les vivències que aquell té amb Eleudos, el seu esclau. Les tenses relacions entre els dos, donen dramatisme humà a un relat que exposa les idees difícils d’entendre d’un filòsof fascinant de l’Antiga Grècia, conegut com l’Obscur, pel sentit enigmàtic de les seves frases. En aquesta narració l’esclau escriu la biografia del seu amo a canvi d’obtenir la llibertat per a ell i la seva família.

Les idees d’Heràclit es situen en el període dels presocràtics que és on va començar el pensament racional, és a dir, plantejar-se com es pot explicar el món sense els déus i els mites. Resulta complex desxifrar les reflexions d’aquest filòsof, sembla que va escriure una obra “De la naturalesa” on parlava de l’Univers, la política i la teologia. D’aquest text només han arribat fragments escrits per altres ja que les seves ensenyances eren orals.

Una mostra d’algunes de les cites més importants d’aquest filòsof podrien ser:

—‘Mai no podràs banyar-te en el mateix riu’, “Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”. Va ser dels primers a plantejar-se que el canvi és habitual en la naturalesa, va donar a entendre que tot està en canvi constant, no hi ha res que estigui quiet ni que tingui consistència permanent.

—“Tot està format pel seu contrari, i d’un moment a l’altre aquest passa a ser la seva contra part” (dualitat i oposició). Per aclarir aquesta idea, Heràclit utilitzà la metàfora del camí, en el qual un baixa i l’altre puja, però els dos són a la mateixa via. La vida permet la mort, la salut la malaltia, el fred la calor.

—“Cal que el poble lluiti tant per la llei com per la muralla’”. És a dir, que tan important és l’enemic de fora com el de dins.

És una novel·la interessant d’idees i reflexions, però per la quantitat de pensaments, noms i llocs que es descriuen, té el risc de fer-se feixuga pels qui no tenen un cert bagatge dins del món i la cultura grega.

Mercè Janer

 

          El Càstig  de Guillem Sala

              Guillem Sala,escriptor i professor de sociològia a la universitat autònoma de Barcelona. Va guanyar el premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer i Càstig va ser finalista al premi concedit per Omnium al 2020.

             L'institut és un microcosmos que li serveix a l'autor per relatar tot un món que trascendeix més enllà de les seves parets. Els dos personatges principals, la Sandra, professora i l'Izan,alumne,són el focus d'interès de la trama ,al seu voltant giren altres personatges que reforçen l'argument ,no n'hi ha cap de gratuït,tots formen part de l'engranatge cap on ens vol conduir l'autor.

            Institut i família, l'institut de perifèria on es formen de manera ritualitzada tota l'amalgama d'estudiants amb protocols uniformitzats i accions punitives per als qui no els respectin,com a única opció correctora possible. La família com a nucli tancat i inviolable on es van marcant les normes de conducta sense paliatius. 

          El llibre està escrit de manera molt àgil, poc descriptiu i amb força diàlegs ,alguns plens d'humor ,el llenguatge utilitzat és la parla que fan servir cadascun dels personatges dins de l'ambient on es mouen. L'escriptor,omniescent, ens va donant petites dosis d'informació a travès d'una narració discontínua amb el temps, tot lliga per entendre aquest puzle tan complicat de les seves vides. 

          L'autor a travès de la seva escriptura ens fa una crítica demolidora de la família i dels centres educatius com a llocs castradors de la individualitat i el creixement cap a la maduresa