CARA DE PAN. gener, 2019

Parlar d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un nivell que podríem qualificar d’universal.

Llegim Cara de pan que comença així: "La primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori confús, sobretot per allò de ”la primera vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una altra “Lolita”?. I aquesta inquietud  planejarà al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós, sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels perdedors.

I acaba així: "...Saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les cortines d’un escenari que baixen lentament.  

                                                                                                                                                            Roser C.