L’esdeveniment, Annie Ernaux

 

        

L’esdeveniment,  Annie Ernaux

(obra escrita l’any 2000 i traduïda al català, el 2022, per Valèria Gaillard)

L’esdeveniment és un llibre en què s’explica un fet traumàtic, el procés que viu una

jove de vint-i tres-anys des de l’embaràs fins a l’avortament fet en la clandestinitat.

És una història autobiogràfica en què l’autora, Annie Ernaux (1940, Normandia, França)

transmet l’experiència íntima i personal de quan de jove va quedar embarassada, sense

voler-ho, d’un xicot que es va desentendre d’ella en saber-ho. A principi de la dècada

dels 60, l’avortament era tabú, estigma i delicte, a França –no es va legalitzar fins el

1975–, i la jove Ernaux es va trobar que havia de solucionar una situació que

vivia com una amenaça, que li impediria seguir els estudis i el futur que ella desitjava.

És la narració reflexiva i emocionalment intensa d’aquesta experiència. Ernaux descriu

les situacions, la vergonya, la por i el dolor que va viure en solitud durant tot el procés:

la incertesa i la preocupació pel retard de la regla; la confirmació de l’embaràs no

desitjat; la penosa peregrinació per diverses consultes on la visiten metges recelosos i

espantats que no poden o no volen ajudar-la; la realitat que tot en la seva vida ha

canviat d’un dia a l’altre, la relació amb els nois i les amigues, els plans de futur; el

patiment pel pas dels dies i mesos; l’intent desesperat de fer-se avortar ella mateixa

amb una agulla de fer mitja; i així fins a conèixer una dona “fabricant d’angelets” que

practicava avortaments a la cuina de casa seva, amb una sonda i un raspall per als

cabells. Uns dies després, la protagonista va expulsar un fetus ensangonat i mort, que

va llançar al vàter de la residència de noies on s’allotjava.

La novel·la està escrita el 2000, quan havien passat quatre dècades dels fets i l’autora ja era

una escriptora reconeguda i premiada. Admet que els seus llibres provenen de records

autobiogràfics. En una entrevista comentava: “la memòria és sobretot un instrument

d’escriptura, per a mi. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials”.

La majoria dels seus llibres estan traduïts al castellà i al català.

El 2022, Annie Ernaux, a l’edat de 82 anys, va rebre el premi Nobel de Literatura.

L’esdeveniment va ser portat al cinema per la directora Audrey Diwan el 2021,

amb una bona adaptació de la novel·la. Va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia.

Mercè Janer

"Verd aigua". Marisa Madieri

 

      

   

 VERD  AIGUA

        

   Madieri ens narra en forma de dietari, al llarg de  tres anys, i amb la perspectiva que li dona la maduresa d'edat, la seva infància i adolescència. Nascuda a Fiume, ciutat fronterera que després de la Segona Guerra Mundial va quedar annexionada a Iugoslàvia, va haver de fugir juntament amb la seva família cap a Trieste i viure allí com a refugiats

      

   La diàspora familiar i la seva vida en el Silo, la casa d'acollida durant set anys, marquen la seva adolescència. L'autora reflecteix amb gran sensibilitat com es pot viure i també somiar  en condicions en extrem precàries, La calor, el fred, el vent que es filtraven entre les parets, on no s’aconseguia tampoc cap tipus d'intimitat  Ens descriu  la seva família, qui eren i d'on venien. Darrere del refugiat que pateix hi ha històries humanes que conformen un univers malgrat totes les vicissituds, la xarxa familiar que protegeix, però també el patiment de cadascun d'ells per fer front a les circumstàncies que els toca viure. La mirada de l'autora és benèvola descrivint  l'àvia Madieri,  l'àvia Quarantotto,  l'oncle Alberto, els seus pares,  les monges on anava a estudiar. Són personatges que malgrat les seves debilitats són tractats amb  respecte i estimació i amb un deix d'ironia davant dels seus defectes. Hi ha una mirada agraïda a la gent que l'ha ajudada a ser el que és ara.

  Entre les pàgines recordades introdueix de tant en tant pàgines en present en què reflecteix el seu moment actual que viu en plenitud. Aquest moments que voldria atrapar i retenir, moments estàtics que sap que es volatilitzaran i que potser la Medusa, la Gorgona més perillosa es farà present. El pas del temps planeja en aquestes pàgines que voldries llegir i rellegir per copsar tota la seva intensitat

    Madieri a l'acabar el llibre diu: No sento tristesa sinó gratitud. Es el pòsit que ens deixa després de llegir-la.

   Marisa Madieri va néixer a Fiume l'any 1938 i va morir a Trieste el 1996. Tal com ella pressentia, va tenir una vida curta i abans de morir va voler deixar constància de la seva vida de refugiada perquè ningú no ho oblidi. Desgraciadament, 70 anys després, el Silo de Trieste encara funciona i  de manera molt precària serveix d'aixopluc per a centenars de refugiats procedents de l'Àfrica i d'Àsia   

Imma Roe

Pedres blanques . Rosa M. Prat i Balaguer

 

En el segle xiv, quan el Papa d’Avinyó, Benet XII decreta unes constitucions contràries a la llibertat  dels ordres religiosos, l’abadessa del monestir de Pedralbes, Sobirana Olzet, lluitarà pels drets de la  comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. 

SINOPSI 

Pedres blanques és una novel·la històrica del segle xiv que tracta de la confrontació  de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras  Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó. 

Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les  Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes  defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la  quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de  la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar  i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les  monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.  

L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments.  Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent. 

Novel·la Finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès (2016).  

  

DADES BIOGRÀFIQUES 

Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia (Alt  Penedès). És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat  de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està  jubilada. 

Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de  Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat. 

També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de  Sant Sadurní d’Anoia i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta  convocat per aquesta biblioteca. 

A través de la narrativa de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Pedres  blanques és la seva primera novel·la. 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’escriptora en llengua alemanya Alina Bronsky, nascuda a Rúsia el 1978, va viure la seva infantesa en la part asiàtica dels Urals i la seva joventut en l’Estat de Hesse, Alemanya. Va fer estudis de medecina, que no va concloure, i va treballar com a periodista. Actualment viu prop de Frankfurt. La premsa alemanya l’ha qualificat com  el debut literari més interessant de la temporada. De la seva novel.la L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda al català per Ramon Farrés, n’ha fer una cuidada edició a casa nostra l’editorial Les Hores.

Alina Bronsky basteix una història partint de fets reals, el retorn d’uns ancians que van decidir tornar a viure, i morir, a la zona d’exclusió de Txernòbil, la pionera d’aquest perillós retorn és Baba Dúnia. La història resultarà apassionant i colpidora.

Baba Dúnia, protagonista i narradora en primera persona, ens explica el seu dia a dia al petit poblet de Txernobo. Sabem com és Baba Dúnia pels seus relats, per com la tracten els veïns i per com s’hi relaciona,  per les cartes que escriu a la seva neta i a la seva filla Irina, metgessa que ha marxat a viure a Alemanya. Els veïns confien en ella i la tracten com a líder. Baba Dúnia és una dona octogenària valenta, solidària, tendra, autosuficient, forta, enginyosa. Enginyosa? sí, la veiem com se les empesca per pol·linitzar els tomàquets de l’hort amb un pinzell perquè ja no hi ha abelles. La novel.la és una lliçó constant sobre la natura, l’amistat, la convivència, el pas del temps. Baba Dúnia no només es relaciona amb el veïnatge, també ho fa amb els seus morts, de vegades parla amb l’esperit del seu difunt marit, de vegades discuteix amb ell. El relat esdevé en aquests cassos una mica poètic, fins i tot oníric, i l’escriptora ens farà gaudir del seu llenguatge especialment potent, ric i directe. La novel.la a través de la protagonista ens fa reflexionar sobre la vellesa, la por a les malalties, els prejudicis, la mort.

Aquesta és la Baba Dúnia, un personatge literari magníficament treballat que esdevé el principal atractiu d’aquesta sorprenent història. Heus aquí algunes cites destacades:

 

“Fins avui cada dia em sorprèn que encara estigui viva. I dia sí, dia no, em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. La mort pot venir, però educadament si us plau”

      

“ Als pobles del voltant abandonats ni tant sols hi ha rates, perquè  les rates necessiten la brossa, escombraries fresques i abundants. Les rates necessiten les persones”

 

“No  li guardo rancor al marit, la majoria d’homes eren així llavors. L’error no va ser haver-me’n buscat un d’equivocat, l’error va ser simplement casar-me”

 

Quan la història ja està prou avançada, es produeix un fet que farà donar un gir a la trama. Un home de mitjana edat arriba al poble amb una criatura, la seva filla. Un toc d’efecte que marcarà la vida de Baba Dúnia i de tota la comunitat. Potser no calia desencadenar el final portant la història a un altre escenari. Tant se val, perquè el resultat no deixa de ser una excel·lent peça literària  d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Temps al temps!     

    

                                                                                                                  Roser Cot