VERD AIGUA
Madieri ens narra en forma de dietari, al llarg de tres anys, i amb la perspectiva que li dona la maduresa d'edat, la seva infància i adolescència. Nascuda a Fiume, ciutat fronterera que després de la Segona Guerra Mundial va quedar annexionada a Iugoslàvia, va haver de fugir juntament amb la seva família cap a Trieste i viure allí com a refugiats
La diàspora familiar i la seva vida en el Silo, la casa d'acollida durant set anys, marquen la seva adolescència. L'autora reflecteix amb gran sensibilitat com es pot viure i també somiar en condicions en extrem precàries, La calor, el fred, el vent que es filtraven entre les parets, on no s’aconseguia tampoc cap tipus d'intimitat Ens descriu la seva família, qui eren i d'on venien. Darrere del refugiat que pateix hi ha històries humanes que conformen un univers malgrat totes les vicissituds, la xarxa familiar que protegeix, però també el patiment de cadascun d'ells per fer front a les circumstàncies que els toca viure. La mirada de l'autora és benèvola descrivint l'àvia Madieri, l'àvia Quarantotto, l'oncle Alberto, els seus pares, les monges on anava a estudiar. Són personatges que malgrat les seves debilitats són tractats amb respecte i estimació i amb un deix d'ironia davant dels seus defectes. Hi ha una mirada agraïda a la gent que l'ha ajudada a ser el que és ara.
Entre les pàgines recordades introdueix de tant en tant pàgines en present en què reflecteix el seu moment actual que viu en plenitud. Aquest moments que voldria atrapar i retenir, moments estàtics que sap que es volatilitzaran i que potser la Medusa, la Gorgona més perillosa es farà present. El pas del temps planeja en aquestes pàgines que voldries llegir i rellegir per copsar tota la seva intensitat
Madieri a l'acabar el llibre diu: No sento tristesa sinó gratitud. Es el pòsit que ens deixa després de llegir-la.
Marisa Madieri va néixer a Fiume l'any 1938 i va morir a Trieste el 1996. Tal com ella pressentia, va tenir una vida curta i abans de morir va voler deixar constància de la seva vida de refugiada perquè ningú no ho oblidi. Desgraciadament, 70 anys després, el Silo de Trieste encara funciona i de manera molt precària serveix d'aixopluc per a centenars de refugiats procedents de l'Àfrica i d'Àsia
Imma Roe
