La Carmina, protagonista principal de la novel·la, té vuitanta-set anys, sempre ha estat soltera i té un caràcter fort i independent. Quan era jove no es va deixar acovardir pels convencionalismes i formalismes de l’època i ara, de velleta, s’esforça per mantenir la seva independència i li costa acceptar la fragilitat de la vellesa i l’ajuda de persones externes, que veu com a limitadores de la seva llibertat.

Vol continuar vivint sola a casa seva fent el que li agrada, escoltar música, llegir, fumar, seguir parlant amb el seu peix petoner o sortir a passejar. És conscient que les forces no l’acompanyen i que la memòria tampoc, però no vol sentir a parlar d’anar a viure amb les nebodes ni a una residència, que és el que elles li proposen.

És una novel·la que parla de la mort i la seva proximitat i l’autora ho tracta d’una manera senzilla i delicada.

La protagonista ho afronta amb contradiccions i d’una forma valenta. Conscient que la vida se li acaba, vol deixar-ho tot preparat. Organitza els papers que són importants, llença els que són inútils, regala roba i mobles, prepara regals, però, sobretot, vol que les seves nebodes coneguin la història del seu primer i gran d’amor, que va viure quan era jove i que ha guardat en secret fins ara. Records que li permeten expressar agraïment per la vida que ha tingut.

La narració combina el temps passat i el present de la protagonista i el seu entorn, la Barcelona dels anys cinquanta i l’actual.

Malgrat la duresa de la temàtica que es planteja i les reflexions que genera, és una novel·la àgil, entretinguda i fins i tot divertida en alguns moments.

L’autora, en una entrevista, diu que la vellesa és un moment de lleugeresa, de desprendre’s de l’equipatge sobrant en tots els sentits i, sobretot, el moment de donar les gràcies, actituds que veiem en la Carmina.

 

Mercè Janer