Alcoi-Nova York

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) és considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Llicenciada en Filosofia i Periodisme i doctorada en Filologia romànica, el seu compromís amb la llengua catalana i amb el feminisme va ser constant i des de tots els fronts: l’ensenyament, el periodisme, l’escriptura i la lluita social i política.

Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, destaquen el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge l’any 1993 i la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària l’any 1999. El 2017 va rebre  també el Premi d'Honor de les lletres catalanes

Té una obra prolífica traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec. Entre moltes d’altres novel·les, el 1997 publica Dones, de la qual es farà  una pel·lícula sota la direcció de Judith Colell.

Alcoi-Nova York, és una obra plena de tensió narrativa en el seu conjunt, formada per sis històries totalment diferents entre elles, però que tenen en comú el punt d'ironia i d’originalitat present sempre en l'obra de l'autora. 

Un camió de gran tonatge atropella una dona d’Alcoi que renaixerà en el cos d’un nadó a Nova-York, d’aquí en sortirà el títol del llibre.

Un professor d’institut és veu reptat per un alumne setciències fins a plantejar-se deixar l’ensenyament "... A davant del director, quequejant, el professor de gramàtica intentava justificar la seva sobtada dimissió"

Un botiguer, aparentment inofensiu, maltracta la dona sense que ella ho percebi "- Avui, Mercè, t’has oblidat de posar-me la sucrera. Per poder prendre cafè, m’he hagut d’aixecar de la cadira.".

A Venècia, un turista es veu captivat, fins a la follia, per una verge de Bellini. 

La violència domèstica i masclista vista amb els ulls aterrits d’un nen i, per cloure les narracions «Plaer de dona» un al·legat al plaer femení - /... aleshores, conxorxaren un secret impenetrable, compartit per totes les dones/.../...per no alertar l’orgull i la cobejança dels pobres que menyspreen tot allò que ignoren/.

Llibre que ens entretindrà, farà somriure més d'una vegada, però que també ens farà pensar en les contradiccions i les febleses de la condició humana.

Llévame a casa, de Jesús Carrasco

 

 

És el tercer llibre que conec d’aquest autor després de Intemperie i La tierra que pisamos.

 

Nascut a Olivenza (Badajoz) i resident  a Sevilla, una de les primeres coses que em sorprèn és el vocabulari que empra: unes paraules que quasi no es fan servir, ni a les ciutats ni a molts dels pobles de l’Espanya interior -en el cas d’aquest llibre a La Manxa- i que es van perdent per aparèixer paraules noves, moltes d’elles anglicismes.

 Hi ha un narrador que ens va descrivint les relacions entre els diferents membres de la família, les amistats, coneguts, descripcions dels espais; existeix molt poc diàleg i en alguns casos no deixen de ser monòlegs.

“Eso significa que me encargo yo solo de ella”, paraules de Juan per entendre que no pot deixar sola la mare, ja que la germana, Isabel,  farà la vida que durant un temps ha deixat per cuidar-se dels pares; ara és la teva responsabilitat li ve a dir, ja que fins ara he estat jo la que he estat pendent d’ells.

 Les filles són una assegurança de jubilació pels pares; aquesta frase és una de les qüestions a parlar que presenta el llibre:

.  això continua essent així o no?

.  només es dona a les zones rurals o també a les ciutats?

. és el mateix que cuidin els pares els fills o una persona aliena a la família, ja que no li podrà donar     el mateix que nosaltres.

. vas a aparcar la mama?

 

La mort del marit suposarà per a la mare un «aligeramiento».

 Segona qüestió:

. l'actitud submisa de la mare, de qui tant s’havia aprofitat el pare.

. dedicar tota la seva vida, a cuidar dels fills i de l'home.

. el marxar del seu poble, per no tornar.

Com a la pregunta anterior, es continua donant o és cosa del passat? A la ciutat o als pobles? Totes aquelles dones que no han treballat fora de cosa, com ho viuen?

 El desconeixement del fill/a de la vida dels pares, fora de la relació entre ells. En  Juan mai s’havia plantejat que sa mare hagués cultivat afectes més enllà de la família.

 “el catalan”, la manca d'acceptació per part del sogre de la filla, Andreu: Andrés, parla als seus nets en català….Els hauria agradat que els seus fills es fessin funcionaris (sou assegurat) i es casessin amb algú del poble

. creiem que això es continua pensant?

 Per últim:

. l’amor floreix a les neveres plenes, als llençols planxats i no té perquè fer-se més petit amb la distància.

. els diners que envia és….com la nevera, una manera d'expressar el seu amor…

Qui, sent fill, no ha esperat arribar a casa dels pares i que li hagin fet el dinar que més li agrada. I qui, sent mare, pare, no ha fet el mateix quan sap que vindran els fills?

 

Pepa