JA ESTEM MORTS, AMOR. Xavier Aliaga

 

JA ESTEM MORTS, AMOR

 

L'autor dona veu a l'Anaïs, una veu omniscient que ens parla des del més enllà, perquè és morta. Aquesta opció fantasiosa es fa autèntica i creïble al final de la narració i dona tot el sentit a l'obra.

L'Anaïs ens explica la vida dels seus pares, des dels seus inicis prometedors com a parella fins que lentament van naufragant en la rutina, la feina, els fills, hores discordants... per acabar caient en un pou d'incomunicació i retrets. El seu món va agafant línies divergents i el buit es va instal·lant en les seves vides. 

Tot succeeix sota la mirada de les filles, que presencien el caos i el no retorn a l'estabilitat. La seva vida queda totalment arrasada amb la mort de les filles i la narració es converteix en una anàlisi dels sentiments dels personatges, que es refugien en ells mateixos per salvar el més important de la seva unió.  Sensibilitat, respecte i estima entre dos essers totalment desvalguts impregnen aquestes pàgines.

La narració és molt fluida, molt rica en matisos, amb un llenguatge precís, que malgrat el tema que tracta no es recrea en la desgràcia. Fa servir l'el·lipsi i les frases per acabar.

Hi ha personatges secundaris i temes tractats, com la servitud del periodisme i la complexitat de l'adolescència, que no ens aparten del tema de fons, sinó que el completen.

L'autor fa servir la paraula escrita com a eina sanadora i capaç de transformar la realitat, les paraules que afilen, analitzen i aprofundeixen en les relacions humanes i que poden donar una segona oportunitat per seguir endavant quan sembla que tot s'acaba.

I que gire la roda.

Xavier Aliaga. Escriptor i periodista valencià amb nombroses col·laboracions dins

del món cultural, ha estat responsable de cultura del setmanari El Temps i columnista

de diversos diaris. Des del 2022 és membre del Consell Valencià de Cultura. Com a

novel·lista té set novel·les publicades. 

Ja estem morts, amor va ser finalista dels premis Llibreter i Finestres.

Imma Roe

• 

 

Ja el títol de la novel·la ens dona la imatge del caràcter de la protagonista. Boulder, blocs de roques aïllades que resisteixen totes les inclemències del temps.

El personatge creat per Eva Baltasar és com un boulder, viu despullada de tot allò que és accessori i només busca el que és essencial. Fuig del treball en equip, no suporta els ramats, mira de guardar-se'n.

Treballa amb les seves mans transformant aliments i desitja ser lliure a través de la seva solitud, passant inadvertida als ulls dels altres.

Aquesta llibertat tan buscada queda truncada quan s'enamora i el desig eròtic l'inunda plenament, "He conegut la Sansa. Per uns moments he estat conscient del magma inestable sobre el que sura el miracle dels oceans i els continents". Aquest sacseig emocional la porta a fer concessions,  a establir-se en un lloc fix, comprar una casa, acceptar relacions socials i,  finalment, a compartir a contracor la maternitat que desitja la seva parella.

Una obra narrada en present des del propi Jo, que ens parla de solitud, desig, erotisme, pulsions i d'una maternitat viscuda amb exclusivitat. Llenguatge poètic que crea imatges molt suggestives, sense diàlegs i amb una prosa molt rica, ambientada en un país on la força de la natura és tan potent com el caràcter que forma la personalitat de la protagonista.

 

Eva Baltasar, nascuda a Barcelona el 1978, es va donar a conèixer amb un recull poètic publicat l'any 2008. Des de llavors la seva obra poètica no ha cessat i no és fins l'any 2018, després de publicar la seva primera novel·la Permagel, a la que han seguit Boulder i Mamut, que s'ha convertit en una de les veus més reconegudes de la literatura catalana.

Boulder va ser distingida amb el Premi Òmnium 2020 a la millor novel·la i va suposar la primera

nominació al premi internacional Booker Prize per un llibre escrit en català.

Imma Roe

 

 

La publicació d’un nou llibre de Sara Mesa sempre és una molt agradable sorpresa. La seva obra narrativa ha estat present en les nostres tertúlies del grup de lectura i l’hem comentat abastament en lectures anteriors: “Cara de pan”, “Un amor”. Sabem, per tant, que tornar a llegir Sara Mesa serà endinsar-se en algun tipus d’atmosfera pertorbadora i claustrofòbica que ens farà viure una intriga constant des del primer paràgraf fins al final.

A la portada del llibre hi ha una casa de cartró amb un rem a cada banda, navega?, sembla que es manté ferma, però no sabem ben bé ni com ni perquè. Sara Mesa ens convida a trucar aquesta porta, a entrar, a observar sense dir res, a veure què passa. Primer capítol, la casa per dintre, els passadissos, les portes tancades, o ajustades,  qui parla?  Silenci? És realment un començament molt potent que ens prepara per saber què és el que hi passa aquí dintre, escletxes? rumors? mitges veritats?. Encara no coneixem els personatges d’aquesta historia però ja sentim la primera veu, diu, o millor dit, proclama : “ En esta familia no hay secretos”, la veu del pare. 

Serà una novel.la en la que s’explica la vida d’una família des de la diferent perspectiva de cadascun dels seus membres, cada capítol ens l’explica o bé la mare o bé el germà gran, o bé algú un altre. El resultat serà un entramat de moltes històries on cap d’elles s’imposa sobre les altres, Això sí, com si fos un puzle, tot encaixa a la perfecció. Novel.la coral, per tant, on no hi ha un protagonista, sens dubte el verdader protagonista serà el títol mateix del llibre: “La família”. Tampoc la cronologia segueix un ordre, de vegades el personatge és jove o  adolescent i en un altre episodi el podem trobar en una altra etapa de la vida, i el lector viurà el repte de intentar comprendre l’evolució de la seva personalitat. Tampoc caldrà buscar-li a cada història un final, no hi és. A tall d’exemple, en un dels capítols els dos nens amagats a l’armari a través d’una escletxa espien el seu pare que s’eixuga unes llàgrimes i surt de l’habitació, i el capítol acaba així: “Nosotros salimos más tarde, y no pasó nada más aquel día”.  Ès precisament  l’últim capítol però podria ser qualsevol altre. Hi ha qui parla de final obert, o potser és que en aquest tipus d’ estructura narrativa a la novel.la no li cal un final.  

 Mesa és experta en crear els personatges des d’una profunda dimensió psicològica que en aquest cas es mouen en aquest ambient familiar auster i opressiu, quasi d’asfíxia . El pare, la mare, dos fills, una filla i una neboda adoptada. Tindrem l’escenari perfecte perquè l’autora, sense entrar en judicis de moral, explori aquells temes que són una constant en les seves obres, els conflictes de l’adolescència, el desig de llibertat, els límits del què és bo i el què és dolent, la marginació social, la crítica dels valors tradicionals de la institució familiar, l’autoritarisme i la obediència. Hi haurà  silencis, hi haurà pors, no hi haurà violència física però sí que hi haurà violència psicològica.

En aquesta lectura no hi trobarem una novel.la convencional ni una estructura convencional, Sara Mesa segueix explorant una manera pròpia de novel·lar una història i el resultat és del tot sorprenent.

En una entrevista a El País l’autora diu que la família hauria de tenir una connotació neutra, ni bona ni dolenta, perquè de famílies n’hi ha de bones i de dolentes. Però aquí sí que té una connotació negativa, un pare autoritari, un ambient repressiu, ningú diu del tot la veritat, tothom amaga alguna cosa i funcionen com una secta. I parlant del seu llibre ens explica: Tengo la sensación de que “La família” es la más sólida de mis novelas , la más densa, porque la escribí sin distracciones, en siete meses, durante el confinamiento. Hay en ella una carga más emocional.

Llegir Sara Mesa ens permet gaudir d’una prosa rica i polida, quasi impecable, és  com una melodia que se’ns ha quedat enganxada a l’oïda. Potser és per això que diuen que els llibres de Sara Mesa són fàcils de llegir i difícils d’abandonar.

 

                                                                                                                                                   Roser Cot

 

 

 

 

Alberta tiene un amante

Birgit Vanderbeker és una novel·lista alemanya, nascuda a la República

Federal. Des de 1993 viu en una petita localitat del sud de França. Autora

de “Temps de pau” i “Musclos per sopar” es va donar a conèixer

internacionalment per la seva prosa cada cop més depurada i per la seva

temàtica recurrent sobre les relacions humanes, especialment dins de la

institució familiar. En la majoria dels seus llibres el món quotidià petit

burgès està tractat amb ironia i humor.

“Alberta tiene un amante” és la seva darrera novel.la. En una breu sinopsi

podríem dir que es tracta d’una història d’amor impossible, aparentment

banal. Però el que intriga al lector és una qüestió de perspectiva. L’obra

s’estructura al voltant de tres capítols i en cadascun d’ells el lector es veu

arrossegat a una mena de trampa, a un joc de perspectives diferents però

que en realitat se superposen.

L’Alberta estima en Nadan, un astrofísic, els principis existencials del qual

semblen ser precisos i ordenats ja que el seu pijama està ben planxat.

Però el resultat de la seva història és decebedor. Quan Alberta i Nadan es

tornen a enamorar ha passat molt de temps. Decideixen escapar junts,

però es troben amb el desencant de la vida quotidiana i l’amor es perd pel

camí. En la seva tercera trobada, Alberta té la seva vida, Nadan té la seva

família. Una vegada més es faran un petó, però aquesta vegada Alberta

simplement haurà tingut un amant. En el transcurs del relat amorós

apareix de sobte un altre element que reclama el seu protagonisme: hi ha

una narradora en primera persona que viu en el sud de França i declara

haver escrit la història d’Alberta i Nadan mentre esperava el seu marit que

treballa a Lió. La similitud entre Alberta i la narradora posa en estat

d’alerta al lector, heus aquí la trampa, el joc de perspectives, de veritats i

mentides, s’haurà de descobrir qui és qui i qui fa què amb qui. No

desvetllarem el final.

La prosa és precisa i depurada, aparentment senzilla, perfecta com un

mecanisme de rellotgeria, és per gaudir-la.

Roser Cot

El monestir de l'amor secret.

M. Dolors Farrés situa l’acció de la novel.la al monestir de Sant  Llorenç del Munt, situat  al terme de Sant Julià de Vilatorta. El monestir-fortalesa penjat sobre uns espadats vermells, que tenen el Montseny a llevant i la plana de Vic a ponent, va ser adquirit pel pare de l’autora en estat ruïnós. En Francesc Farrés va invertir gran part de la seva fortuna i del seu temps en la reconstrucció i la investigació sobre la història del lloc. La Dolors va créixer jugant entre les pedres i les descobertes arqueològjiques i es va contagiar de la passió del seu pare per l’indret. Així, a partir de la documentació trobada al monestir i la dels arxius de la comarca va bastir el context geogràfic i històric de la novel.la.

El títol original de la novel.la és L’Hora quieta que va ser finalista del Premi Sant Jordi 2007. La Dolors explica que l’editor que la va publicar li va fer canviar el títol perquè el que ella havia triat no era prou comercial i que també calia reduir la llargada del text. En aquell moment, ella ho va acceptar, però sempre li ha quedat la recança d’haver-ho fet. Per a ella l’hora quieta és el moment de la trobada dels amants, aquests frares que intenten reprimir la forta atracció sexual que acaba desbordant-los i portant-los a un final tràgic. La Dolors explica que té un idil·li amb en Galceran -el metge brillant que es reclou al monestir per intentar escapar del seu pecat- cosa que es trasllueix en tots els passatges en què ell és present. Ella explica que en les llargues hores de soledat a l’habitació més alta del monestir on va escriure gran part de la novel·la no va tenir mai por perquè en Galceran era sempre amb ella.

Eulàlia.

 

Karine Tuil. LES COSES HUMANES

 

El meu fill té un esperit lleial i valent, és intel·ligent, recte i afectuós. No es pot

destruir la vida d'un noi per vint minuts d'acció. Aquesta frase la va escoltar l'autora

en un judici per violació i és el que la va fer reflexionar i motivar per escriure Les

coses humanes, aquestes coses humanes que expliquen la complexitat de la vida, tot

el que ens passa, tant de bo com de dolent.

Va escriure una ficció, però basada en fets reals. Hores assistint a judicis, escoltant

víctimes i familiars, observant i analitzant els diversos personatges implicats, acudint

a arxius i documentant-se, comprovant com funcionen els judicis paral·lels i el paper

dels mitjans de comunicació .

Amb tot aquest bagatge de treball, Karine Tuil s'adona que només la literatura

pot ser una eina essencial per poder mostrar l'ambigüitat, que cada vegada es troba

menys a la societat, on se'ns obliga constantment a opinar, jutjar i prendre partit.

L'autora exposa els fets i dona veu a tots els personatges. Els coneixem amb totes les

seves arestes, estudiats de forma polièdrica, amb les seves mancances i virtuts i ens

deixa a nosaltres recompondre i valorar el que ens ha narrat, perquè ella no es posiciona.

Karine Tuil ( París 1972 ) llicenciada en dret de la comunicació i ciències de la

informació. Ha publicat deu novel·les i per Les coses humanes va rebre el Goncourt

des lycéens. Les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes.

 

Imma Roe

 

Musclos per sopar.

• 

La novel·la comença amb l’explicació de la filla de com és la relació amagada i real entre pare i mare i germà. Ens descobreix el martiri en què viu la família, el fanatisme del pare per mantenir l’ordre i una exagerada pressió perquè cadascú doni el millor de si mateix. Ell forçava la submissió i generava por.

El pare va créixer en una situació de pobresa i pensa que imposant les seves idees donarà la imatge d’una família feliç, però això només consta en la seva felicitat. La família no ha d’exigir res i acceptar la seva voluntat. La mare s’ha deixat oprimir totalment. 

Com que la família procedia de l’Alemanya oriental es podria pensar que la novel·la té una relació amb l’estructura política d’aquest país amb un sistema dictatorial. La família va fugir abans de la caiguda del mur.

L’autora, Birgit Vanderbeke, escriptora alemanya nascuda el 1956, va guanyar el prestigiós premi Ingeborg Bachmann amb aquesta novel.la, escrita el 1990.

El llibre ¨Musclos per sopar ¨és fa servir als instituts alemanys com a text d’examen i entre altres aspectes s’analitza la relació pare i filla, pare i germà, pare i mare i la complicitat i l’harmonia de la família. 

Un altre aspecte és la imatge de la dona  i perquè la família no pot conviure contenta i pacíficament.

Helga

 

“Amor” de Hanne Orstavik

Hanne Orstavik és una escriptora rellevant de la literatura noruega contemporània. La novel·la “Amor” es va publicar el 1997 i es considera un dels millors llibres publicats en els últims vint-i-cinc anys al seu país. Ha estat traduït a 23 idiomes.

És la història de la Vibeke, una mare soltera jove, i el seu fill Jon durant una nit gèlida en un poble petit al nord de Noruega on acaben de traslladar-se. És la vigília del novè aniversari d’en Jon i una fira ambulant ha arribat al poble. Mentre el noi surt pel veïnat a vendre bitllets de loteria del seu club esportiu, la Vibeke, centrada en els propis pensaments i preocupacions, decideix anar a la biblioteca local.

Al llarg d’una intensa nit freda, mare i fill, per separat, van improvisant el que fan segons van sorgint els esdeveniments. Les preocupacions, anhels i fantasies de l’un i de l’altra estan a una distància abismal. Una creixent sensació de tensió i inquietud s'apodera de la història. 

“Amor” és una novel·la sobre la distància entre els éssers humans, la incomunicació, la solitud, l’absència i la recerca de l’amor.  

La visualització del documental “La teoria sueca del amor” pot ajudar a entendre aquests dos protagonistes.

Mercè Janer

 

 

 La Carmina, protagonista principal de la novel·la, té vuitanta-set anys, sempre ha estat soltera i té un caràcter fort i independent. Quan era jove no es va deixar acovardir pels convencionalismes i formalismes de l’època i ara, de velleta, s’esforça per mantenir la seva independència i li costa acceptar la fragilitat de la vellesa i l’ajuda de persones externes, que veu com a limitadores de la seva llibertat.

Vol continuar vivint sola a casa seva fent el que li agrada, escoltar música, llegir, fumar, seguir parlant amb el seu peix petoner o sortir a passejar. És conscient que les forces no l’acompanyen i que la memòria tampoc, però no vol sentir a parlar d’anar a viure amb les nebodes ni a una residència, que és el que elles li proposen.

És una novel·la que parla de la mort i la seva proximitat i l’autora ho tracta d’una manera senzilla i delicada.

La protagonista ho afronta amb contradiccions i d’una forma valenta. Conscient que la vida se li acaba, vol deixar-ho tot preparat. Organitza els papers que són importants, llença els que són inútils, regala roba i mobles, prepara regals, però, sobretot, vol que les seves nebodes coneguin la història del seu primer i gran d’amor, que va viure quan era jove i que ha guardat en secret fins ara. Records que li permeten expressar agraïment per la vida que ha tingut.

La narració combina el temps passat i el present de la protagonista i el seu entorn, la Barcelona dels anys cinquanta i l’actual.

Malgrat la duresa de la temàtica que es planteja i les reflexions que genera, és una novel·la àgil, entretinguda i fins i tot divertida en alguns moments.

L’autora, en una entrevista, diu que la vellesa és un moment de lleugeresa, de desprendre’s de l’equipatge sobrant en tots els sentits i, sobretot, el moment de donar les gràcies, actituds que veiem en la Carmina.

 

Mercè Janer

 

 

 

Algo en lo que creer- Nickolas Butler

En un poble rural hi viu Lyle. Allí ha nascut, s'ha enamorat, ha tingut fills i espera

morir-hi. Conviu amb la gent que com ell s'han fet grans al mateix lloc: el seu amic

Hoot, bondadós i gran bevedor; el pastor de l'església, al qual, malgrat el seu

escepticisme religiós, confia tots els seus dubtes; i el matrimoni amb qui

comparteix, ja en la seva jubilació, el treball i el gust per la terra. Un petit món amb

tota la seva complexitat, on són presents la mort, els dubtes, les decepcions,

però també les il·lusions i les alegries. Hi ha un fil unitari que passa de generació en

generació i que els fa sentir partícips d'una comunitat i un lloc.

I és en aquest entorn on Lyle i la seva dona Peg acullen la seva filla i el net. Els reben

com un preciós regal que han de cuidar.

La convivència amb la filla no és fàcil, però ho supleixen amb la seva gran capacitat d'estimar.

És profundament tendra la relació que s'estableix entre l’avi i el net.

Els fets que es narren estan íntimament lligats a la descripció de la natura, van en

paral·lel. No és gratuït que els apartats del llibre es corresponguin a les quatre

estacions de l'any. La bellesa dels crepuscles, les nevades, els brots primaverals, van

lligats a les sensacions i els sentiments dels personatges. La vida flueix de manera

harmònica i transformadora. Trobem un paral·lelisme eloqüent entre la dura batalla

contra el fred i el gel per salvar els primers brots de les pomeres en front de la

inacció davant la malaltia del nen. És aquest fet el que trasbalsa, per irracional i

incomprensible, i dona el punt d'inflexió a la narració.

Una narració en què destaca principalment el valor de l'amistat i el profund

sentiment d'amor als fills, tractat amb molta subtilesa i amb un desig de paralitzar el

temps, perquè aquest no transformi el que tant s'estima.

Prosa senzilla i poètica que es tanca amb una bella metàfora en forma de somni que ens emociona i commou.

Nickolas Butler va néixer l'any 1979, va estudiar literatura a l'estat de Wiscosin, lloc

on viu i on ha situat la major part de les seves novel·les, entre elles Algo en lo que

creer, publicada l'any 2020. Ha escrit novel·les, contes i poesia i la seva obra ha estat

traduïda a diverses llengües

Imma Roé