Colson Whitehead ha guanyat amb aquesta novel·la dos prestigiosos premis, el Pulitzer 2017 i el National Book Award.

El títol és una metàfora de la complexa xarxa de camins i refugis que possibilitava la fugida d’esclaus de les plantacions del sud dels Estats Units cap als estats on podien viure en llibertat. L’autor explica que imaginava un tren que circulava per sota terra quan de petit escoltava relats sobre el ferrocarril subterrani. Tanmateix, la història real és que a mitjans del segle XIX existia una xarxa de gent, negres i blancs, que ajudava als esclaus a escapar. Sembla que l’expressió la va crear un propietari que va veure desaparèixer un dels seus esclaus sense deixar rastre. Va dir que era com si hagués anat en un ferrocarril subterrani.

La protagonista de la novel·la és la Cora, esclava en una plantació de Geòrgia, la mare de la qual va ser una esclava rebel que va fugir. Ella, després de patir una brutal agressió, decideix seguir el camí de la seva mare i fugir amb el seu amic César que li ha parlat del ferrocarril subterrani.  Al llarg del seu camí la Cora, sentint sempre al clatell el buf d’en Ridgeway, el caçador d’esclau fugitius, recorrerà diferents estats on trobarà realitats ben diferents. En totes hi ha un domini de l’home blanc que exerceix diferents tipus de violència des de la física més brutal de la plantació fins a la més sofisticada de Carolina del Sud.

La novel·la ens parla de la lluita sobrehumana de la Cora per canviar el seu destí i fugir d’un entorn on la por esclavitza tothom i així, ens recorda la importància de la rebel·lió davant de l’opressió per assolir la llibertat.

L’autor reprodueix al principi d’alguns capítols anuncis reals que els propietaris d’esclaus publicaven per a la captura dels fugitius. El seu contingut a ulls d’un ciutadà d’avui és esgarrifós.

La novel·la té trets de realisme màgic -l’autor reconeix haver pouat alguna cosa en Cien años de soledad- quan converteix en un ferrocarril amb vies, trens i estacions la xarxa de persones i refugis secrets que ajudava als esclaus en la seva fugida cap al nord.

Al mateix riu d'Heraclit , Pep Coll , febrer del 2022

Segons l’autor, el llibre és una biografia novel·lada del filòsof grec Heràclit d’Efes (528-468 aC). Aquest pensador neix en una família aristocràtica i estava destinat a regnar a la seva ciutat, Efes. Però, va preferir el camí del coneixement i del pensament lliure, afany que el durà a viatjar a Babilònia, Sicília, el mont Olimp, etcètera, per trobar-se amb els savis Tales de Milet, Hecateu, Parmènides. També participarà en les guerra dels grecs contra els ocupants perses (les cèlebres guerres Mèdiques).

L’autor Pep Coll, filòsof de formació, novel·la la vida d’Heràclit per a explicar-nos el seu pensament, ho fa a partir de les vivències que aquell té amb Eleudos, el seu esclau. Les tenses relacions entre els dos, donen dramatisme humà a un relat que exposa les idees difícils d’entendre d’un filòsof fascinant de l’Antiga Grècia, conegut com l’Obscur, pel sentit enigmàtic de les seves frases. En aquesta narració l’esclau escriu la biografia del seu amo a canvi d’obtenir la llibertat per a ell i la seva família.

Les idees d’Heràclit es situen en el període dels presocràtics que és on va començar el pensament racional, és a dir, plantejar-se com es pot explicar el món sense els déus i els mites. Resulta complex desxifrar les reflexions d’aquest filòsof, sembla que va escriure una obra “De la naturalesa” on parlava de l’Univers, la política i la teologia. D’aquest text només han arribat fragments escrits per altres ja que les seves ensenyances eren orals.

Una mostra d’algunes de les cites més importants d’aquest filòsof podrien ser:

—‘Mai no podràs banyar-te en el mateix riu’, “Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”. Va ser dels primers a plantejar-se que el canvi és habitual en la naturalesa, va donar a entendre que tot està en canvi constant, no hi ha res que estigui quiet ni que tingui consistència permanent.

—“Tot està format pel seu contrari, i d’un moment a l’altre aquest passa a ser la seva contra part” (dualitat i oposició). Per aclarir aquesta idea, Heràclit utilitzà la metàfora del camí, en el qual un baixa i l’altre puja, però els dos són a la mateixa via. La vida permet la mort, la salut la malaltia, el fred la calor.

—“Cal que el poble lluiti tant per la llei com per la muralla’”. És a dir, que tan important és l’enemic de fora com el de dins.

És una novel·la interessant d’idees i reflexions, però per la quantitat de pensaments, noms i llocs que es descriuen, té el risc de fer-se feixuga pels qui no tenen un cert bagatge dins del món i la cultura grega.

Mercè Janer