Aquesta novel·la
ens transporta al Marroc del 1944 al 1955, període que va des del final de la
Segona Guerra Mundial fins a les
revoltes del Marroc que van acabar, el 1956, amb la consecució de la
independència política d’aquest país. Els protagonistes principals de la història són,
la Mathilde, una jove alsaciana que s’enamora d’Amine Belhaj, un oficial
marroquí que lluita a l’exèrcit francès; els fills d’ells dos, Aïcha i Selim, nascuts
al Marroc, i com a personatges secundaris, la pròpia família d’Amine, la seva mare, els germans i la Selma,
la seva germana.
Acabada la Segona
Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès, a l’interior del Marroc.
Mentre Amine s’escarrassa perquè una finca heretada del seu pare, de terres
ingrates i pedregoses, comenci a donar fruit, la Mathilde, que és molt jove, se
sent ofegada pels costums i el clima del país. Aïllada a la finca agrícola, amb
dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, dona i
catòlica. Al llarg d’aquests deu anys, la parella conviu amb elements de xoc
cultural entre ells, són molt diferents, i en un entorn de tensió social i
política que va creixent subtilment, fins que el 1955 el Marroc està al caire
de la independència. Tant als colons francesos com als autòctons els costa d’acceptar
aquesta parella mixta, que no són ni d’un bàndol ni de l’altre.
És una novel·la on
els personatges i les relacions entre ells estan molt ben desenvolupats. Ens
parla de les diferències culturals i socials, com condicionen la comunicació i
els comportaments entre la parella i en relació amb les seves famílies d’origen
i l’entorn. La Mathilde tot i la seva indignació per la
condició de les dones en el país on ha anat a viure, intenta, per amor a Amine,
adaptar-se als costums locals. Ell, amb dificultats per mostrar els seus sentiments,
fa el que pot per acontentar la seva dona, però li costa d’entendre les
necessitats d’ella. Li pesen els seus referents culturals, com s’ha de
comportar una dona en el seu país i enyora la submissió que sempre ha vist en
la seva mare. Viu totalment absorbit per
la feina a la granja.
L’Aïcha, la filla
gran, tímida, brillant, va construint la seva identitat patint el seu
mestissatge, la seva diferència en el rebuig que sent per part de les altres
nenes a l’escola francesa de monges on l’ha apuntat la mare. L’autora diu que
“carretejava el feixuc farcell de la vergonya”. La seva intel·ligència fa que les monges la
reconeguin i valorin també davant els pares.
En la seva soledat troba refugi en la religió.
Slimani ens porta
una trama que parla de barreres racials, socials i econòmiques, de l’intent de
superació i supervivència dels seus protagonistes, de la rebel·lió de tota una
societat que lluita per la seva independència. D’alguna manera sembla que tots
els personatges visquin en el país dels altres: els colons francesos, la
població autòctona, els militars, els camperols i les dones, que viuen en el
país dels homes i han de lluitar per la seva emancipació.
Mercè Janer