Seguidors

dilluns, 10 de febrer del 2020

Les formes del verb anar




El llibre ens parla sobre la crisi europea dels refugiats actuals. L’autora centra la situació des de l’agost de 2013 fins a la primavera de 2014. 


Ho fa a través d’en Richard, un professor de Filologia clàssica que acaba de jubilar-se. Es troba amb temps lliure i amb la seva soledat. 


Un dia, té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de joves refugiats africans, de Líbia, Ghana i Níger, que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Entrarà en contacte amb ells, s’hi farà amic, els atendrà un per un, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva
Els joves li expliquen l’escassesa dels seus recursos, físics i psicològics. Sense adonar-se’n i mogut per una bondat que ell mateix desconeixia, veiem com en Richard es va humanitzant a mesura que avança la narració .

Descobreix com aquestes persones es troben travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. No li agrada l’Europa que veu, que no és, ni de bon tros, un ideal de cooperació, d’oportunitats i de solidaritat, sinó un lloc hostil.
També descobrirem el passat oblidat d’aquests joves, que l’autora ens els presenta com a persones reals, l’Osarobo, en Rufu, l’Ithemba… el seu destí incert, els horrors que allotja el mar i com es viu sense saber què passarà demà.


La lectura ens porta a reflexionar sobre els problemes que generen els refugiats en un país tant a nivell polític, social com  econòmic; els obstacles que els mateixos refugiats han de superar per poder-se quedar, per poder treballar, per poder menjar; les dificultats que la societat, en aquest cas l’alemanya, ha d’afrontar.

Tot plegat una lectura colpidora, emotiva, d’aquelles que et fan rumiar, pensar, entendre i que van més enllà de la darrera pàgina. És una obra profunda, trasbalsadora i compromesa.



L’autora, Jenny Erpenbeck, va néixer al Berlín oriental (RDA) el 1967. Es escriptora i directora d’òpera. Va cursar estudis de teatre i de direcció musical. 

Fa uns mesos l’autora va presentar aquesta novel·la al Goethe Institut de Barcelona i explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben perquè han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual”.

(Mercè)