dimecres, 4 de març de 2020

LA TRENA, Laetitia Colombani. Març 2020



  



La trena és la primera novel·la de la directora, guionista i actriu Laetitia Colombani que ha rebut el prestigiós Prix Relay 2017. 
 
"De vegades, amb el cap m’escapo d’aquest taller els pensaments se me’n duen a països llunyans, a vides desconegudes. Com un eco tènue, me n’arriben les veus que es barregen amb la meva"

Aquesta és la lletra de la cançó que canta una treballadora del taller de perruques, un dels escenaris de la novel·la, que explica la història de tres dones amb destins entrellaçats, com una trena,  per la realitat i la  simbologia  dels cabells. Els cabells,  símbol de la feminitat, uneixen les tres protagonistes del llibre. Per a l’autora, però, els cabells són símbol de resistència. La Smitha, la Giulia i la Sarah són dones lliures, que resisteixen, que diuen no a la discriminació que pateixen pel fet de ser dones en tres entorns ben diferents:

A Badlapur, la intocable Smita sobreviu recollint els excrements d’una casta superior. Resignada a la seva condició, està decidida en canvi a lluitar perquè la seva filla no segueixi els seus passos: la petita anirà a l’escola i la seva vida serà digna i profitosa, encara que per aconseguir-ho, la Smita hagi de desafiar les normes establertes.

La Giulia viu a Palerm filla d’una família tradicional, catòlica i masclista propietària de l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells autèntics. Hauria pogut anar a la universitat, però als setze anys va deixar l’institut per aprendre els secrets d’aquest ofici, pel qual sent una gran estima. Quan el seu pare pateix un accident i la Giulia descobreix que el negoci està a punt de fer fallida, afronta l’adversitat amb valentia i determinació.

 La Sarah és una advocada d’èxit a Montreal que ho ha sacrificat tot per la seva carrera: dos matrimonis fallits i tres fills a qui no ha vist créixer. Un dia, en el curs d’un judici, es desmaia, i aleshores la Sarah comprèn que la seva vida ha canviat radicalment i que haurà de triar què és el més important per a ella.

Les tres històries són exemples ben diversos de discriminació. La de l’India  és  escandalosa,  la  d’Occident, on les dones han conquerit els drets socials, és més subtil. La Sarah esdevindrà com una mena d’intocable al gabinet d’advocats on treballa a partir del moment que no pot estar al 100%. Vivim en una societat on la dona sempre ha d’estar bé: ha de ser jove o semblar-ho, tenir un bon físic i demostrar contínuament la seva vàlua profesional.
Tot i que té un paper secundari, cal reivindicar el personatge del Kamal, amant de la Gulia, que resulta molt potent en el relat. És un refugiat sikh que creu en la igualtat total entre homes i dones, tal i com promou la seva religió i que suposa per a ella un alliberament de la cultura patriarcal de la societat siciliana.
L’esquema narratiu de la novel·la és molt senzill. Les tres històries es narren simultàniament a través d’un narrador en tercera persona. Un capítol per a cada una de les dones, de manera que si el lector es vol avançar per saber com acaba la cosa, pot llegir els capítols seguits de cada personatge. 

dilluns, 10 de febrer de 2020

Les formes del verb anar




El llibre ens parla sobre la crisi europea dels refugiats actuals. L’autora centra la situació des de l’agost de 2013 fins a la primavera de 2014. 


Ho fa a través d’en Richard, un professor de Filologia clàssica que acaba de jubilar-se. Es troba amb temps lliure i amb la seva soledat. 


Un dia, té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de joves refugiats africans, de Líbia, Ghana i Níger, que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Entrarà en contacte amb ells, s’hi farà amic, els atendrà un per un, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva
Els joves li expliquen l’escassesa dels seus recursos, físics i psicològics. Sense adonar-se’n i mogut per una bondat que ell mateix desconeixia, veiem com en Richard es va humanitzant a mesura que avança la narració .

Descobreix com aquestes persones es troben travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. No li agrada l’Europa que veu, que no és, ni de bon tros, un ideal de cooperació, d’oportunitats i de solidaritat, sinó un lloc hostil.
També descobrirem el passat oblidat d’aquests joves, que l’autora ens els presenta com a persones reals, l’Osarobo, en Rufu, l’Ithemba… el seu destí incert, els horrors que allotja el mar i com es viu sense saber què passarà demà.


La lectura ens porta a reflexionar sobre els problemes que generen els refugiats en un país tant a nivell polític, social com  econòmic; els obstacles que els mateixos refugiats han de superar per poder-se quedar, per poder treballar, per poder menjar; les dificultats que la societat, en aquest cas l’alemanya, ha d’afrontar.

Tot plegat una lectura colpidora, emotiva, d’aquelles que et fan rumiar, pensar, entendre i que van més enllà de la darrera pàgina. És una obra profunda, trasbalsadora i compromesa.



L’autora, Jenny Erpenbeck, va néixer al Berlín oriental (RDA) el 1967. Es escriptora i directora d’òpera. Va cursar estudis de teatre i de direcció musical. 

Fa uns mesos l’autora va presentar aquesta novel·la al Goethe Institut de Barcelona i explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben perquè han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual”.

(Mercè)


dijous, 16 de gener de 2020

JOAN MARGARIT







Resultado de imagen de JOAN MARGARIT, POETA         



PER TENIR CASA, CAL  GUANYAR LA GUERRA










Sr. Margarit, com és que després de tants anys ha escrit aquest llibre?

 “Perquè jo soc qui soc, i la meva poesia és la que és”, i afegeix: “els fonaments no són la casa, però diuen molt de com serà la casa”.  (Joan Margarit en una entrevista a Vilaweb).

 Per tenir casa, cal guanyar la guerra (Proa/Austral) Joan Margarit comença pel principi, pel seu naixement vuitanta anys enrere, amb la Guerra Civil encara espetegant. El pare amagat a casa l’àvia, (1936-1938). 
En un moment donat surt de l'amagatall i, encara que no se'n faci ressò al llibre, intuïm que  és  addicte al règim franquista, cosa que li donarà opció a demanar plaça com a arquitecte de l'estat un cop acabada la guerra, i ocuparà una plaça a "Territorios devastados"; la mare  restarà com a mestra a Rubí. Joan passava temporades amb la mare i d'altres amb el pare. I més freqüentment amb l’àvia, la presència més constant en aquella infantesa solitària però malgrat tot, feliç “perquè no es pot trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai”.

No és una autobiografia. És un llibre de records. Un llibre que es llegeix amb gust, però on el lector no hi trobarà dades ni dates, només sensacions, sentiments i poesia. Malgrat la prosa, molta poesia, d’aquella que troba la paraula precisa i li posa música. Aquí en teniu un botó de mostra: «Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. Doncs, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?» Benaurada solitud que li ha donat la poesia i benaurats vuitanta anys, Joan Margarit.


Els records surten en el llibre com bombolles d'aire, sense  ordre. Però podem posar data, angoixa, vergonya. Per nosaltres, pels nostres records i pel país. Hi ha moments d’expansió, en la “Catalunya pobre”, malgrat la incomoditat del pare o la duresa de la mare. Moments concrets com aquell quant acompanya el pare al mercat de Sant Antoni algun diumenge al mati, caminant entre mils de llibres, cromos etc. 

 Mes tard unes vacances, uns dies màgics a Port de la Selva,  la Costa Brava llunyana, salvatge, la mar, segons l'hora, de colors diferents, els vents, la fredor de l’aigua... somnis.... Sensacions que no tornarà a sentir fins anar a Tenerife, a la Palma, a la Laguna. I un nou sentiment, llibertat, amics i sempre el grau de soledat que tan bé coneix.


El pare vol tornar a Barcelona i la mare...

Els fets del Vallès, on ell acompanya el pare, les inundacions de la llera del riu, les cases destrossades per manca de fonaments, i la responsabilitat per la feina el decideix a especialitzar-se en càlcul d’estructures. Tema que no s’estudia a la Universitat.


Joan Margarit diu sovint que ha treballat amb el mateix rigor els edificis i la poesia. Acaba el llibre amb una frase contundent; “jo crec que he guanyat la pau” I un altre, “la meva infantesa i adolescència m'ha fet fort”.  Carme R.


I ara tres poemes de Joan Margarit



ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA
.
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
Joan Margarit




RECORDAR EL BESÒS (1980)


Al Carles Buxadé











    Les finestres de nit, amb la llum groga,



són ulls voltats pel rímel de 1'asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d'un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d'alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de 1'autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.

                                                                                        LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.




https://www.ara.cat/suplements/diumenge/poema-mes-dificil-que-morir-se

dilluns, 16 de desembre de 2019

1280 ANIMES







Jim Thompson,  neix a Oklahoma i no va publicar fins passats els 36 anys. Va  col·laborar en diverses revistes fins que els seus llibres van aparèixer a les llibreries. Va coquetejar amb els comunisme a l'època de McCarthy, però va ser absolt, amb alguna objecció, i no va ser esborrat del mapa com va  passar amb significats autors del mon de les arts. El seu geni i tarannà  va quedar de manifest en el moment que el director cinematogràfic estatunidenc  Kubrick li va demanar de fer el guió de la pel·lícula pacifista "Senders de glòria", una des les més premiades  i el mes dur al·legat que s'hagi fet sobre la guerra i la pena de mort.

    

Hem sentit a parlar força d'autors com Raymond Chandler El somni etern,  
 o Dashiell Hammett El falcó maltès que van començar un estil narratiu amb llibres que per moltes pistoles, cops o morts, ens deixaven entreveure alguna cosa sobre el país, amb trames de cobdícia, enganys i traïcions, que volien representar una societat corrupta. És aquí on podem situar 1280 ànimes animo, o no, que acceptem  no només la història sinó la manera de narrar-la, fent servir un llenguatge groller en funció del registre lingüístic dels parlants.


Desplacem-nos ara un moment a la magnifica novel·la El Gatopardo de G.Tomasi de Lampedusa on ens diu "Cal que tot canviï perquè no canviï res". Talment com  escriu Thompsom, en la darrera línia del llibre, per boca del seu protagonista, en aparença abúlic, addicte al sexe, manipulador, però en definitiva un psicòpata:

/...soluciona TOT ALLÒ QUE PASSA AL MON, i tot quedarà igual./


Carme r.

dijous, 17 d’octubre de 2019

DEFENSA CERRADA, Petros Markaris, nov 2019







“Defensa cerrada “ és la segona novel·la de la saga del tinent Jaritos, de Petros Márkaris, on descobrim els entrellats de corrupció fiscal que hi ha en els negocis d’oci nocturn de la ciutat.
La novel·la està ambientada a la populosa Atenes, molt lluny de l’admirada ciutat clàssica. Els fets succeeixen en una ciutat caòtica en el seu desenvolupament urbanístic, els col·lapses circulatoris són continus, hi ha vagues de treballadors molt sovint, la sanitat pública està en fallida ,l’emigració, sobretot albanesa, malviu en barris perifèrics i els polítics viuen pendents de les seves quotes de popularitat seguits per la premsa que no analitza sinó que vomita la notícia.
En aquest context desenvolupa la seva feina  el comissari Jaritos, un home políticament incorrecte, d’una moral incorruptible, adust i irònic, respectat pels seus companys i obstaculitzat en la seva feina pels seus caps. El seu refugi el troba a casa on la lectura dels diccionaris li aporten la precisió i seguretat que no troba en el seu treball diari, i la cuina senzilla i tradicional que li prepara la seva dona li dóna el màxim plaer.
Markaris coneix bé la societat i la ciutat que descriu, inclús físicament, les seves incursions  en cotxe es poden seguir de manera fidedigna amb un mapa de carrers al davant.
La novel·la té un argument que et desperta interès fins al seu desenllaç, però el més destacable és el marc on el situa i la caracterització dels personatges que descriu:la seva dona, la filla, els seus ajudants ...i la comprensió final per les debilitats humanes de les quals investiga les seves conseqüències. Novel·la negra amb tots els seus ingredients
Coetani de Vazquez Montalban i Andrea Camilleri han conformat tots tres un tipus de narrativa arrelada a les terres mediterrànies, on la cuina, el paisatge, les relacions humanes i la crítica social són l’embolcall en el qual es presenta l’acció

Petros  Márkaris neix a Estambul l’any 1937 i viu a Atenes des de l’any 1965 desprès d’haver estudiat ciències econòmiques a Viena i Sttugart. És guionista de cinema i s’ha dedicat també a la traducció, però és conegut sobretot per les seves novel·les de gènere negre protagonitzades  pel comissari Kostas Jaritos, on introdueix de manera habitual elements d’anàlisi i crítica de la societat grega.    

iMMA ROE                           

diumenge, 29 de setembre de 2019

VESTIT DE NÚVIA, Pierre Lemaitre. Octubre 2019






Pierre Lemaitre és psicòleg de formació i va treballar durant molts anys com a professor i guionista de cinema i televisió. Es va iniciar en la literatura als 56 anys escrivint  novel·la negra, per la qual sent una gran passió. La fama li va arribar amb la publicació de Ens veurem allà dalt Premi Goncourt 2013, obra en què l'autor abandona el gènere negre i construeix una novel·la d'aventures d'estil decimonònic.

Vestit de núvia és la seva segona novel·la. El començament és inquietant: una dona jove, Sophie, que té una vida aparentment normal, però que presenta símptomes d'alguna enfermetat mental i que va acumulant cadàvers al seu voltant. L'obra fa un gir inesperat en la segona part, que no desvelaré per no aixafar la guitarra a un potencial lector.

El ritme de la narració és trepidant, vertiginós. És un autèntic thriller que, malgrat situacions inverossímils, aconsegueix mantenir la tensió.

dimarts, 3 de setembre de 2019

El PRIMER HOME, setembre 2019






Albert Camus, El primer home



Aquest article de Manuel Vicent, crec que ens dona una visió global de Albert Camus parla específicament del llibre El primer home que hem llegit. Molt recomanable i interessant.
article de Manel Vicent  (cliclar)

Lo imaginaba adolescente en los topes del tranvía bajando hacia las playas de Argel, dispuesto a pegarse un baño junto con otros muchachos árabes, todos hermanados por la misma luz, por la misma pobreza. Pegarse un baño, en el argot del francés de Argelia, es una expresión que incluye lo que ese acto tiene de combate al abrazarse al agua, dejando que sea el mar el que te azote. Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel, entre barcas con pantoques color naranja, el adolescente Albert Camus y sus amigos árabes en cuyos cuerpos desnudos resbalaba el mismo sol mojado. La dicha aún tenía sentido: empezaba y terminaba en la piel.
También lo imaginaba sentado en la terraza de un café del bulevar de Argel en su época de estudiante de filosofía, siguiendo con los ojos a las muchachas vestidas con telas ligeras, de colores vivos, que pasaban por la acera, mientras saboreaba el primer anís, de cierto sabor canalla. Su padre, un jornalero agrícola de Mondovi, murió por Francia en la batalla del Marne, en la I Guerra Mundial. Albert Camus, que sólo contaba con un año de edad, fue recogido por uno de sus tíos, tonelero de profesión, guardián del propio silencio, como la madre, de origen menorquín, analfabeta, también de mucho sufrimiento y de pocas palabras. Todo lo que sabía de la felicidad lo había aprendido de los pobres bajo el sol en la playa, todo el conocimiento de la vida, más allá de los estudios del bachillerato con becas ganadas a pulso, lo había adquirido jugando al fútbol profesional. Pero en medio de esta lucha para hacerse adulto, se le presentó la enfermedad, un foco negro en el pulmón, como ese fondo oscuro que tiene siempre la luz blanca. El absurdo no era más que eso: una deslealtad del cuerpo frente al espíritu, una quiebra del espíritu contra la armonía de la naturaleza.





Aprendió la libertad de la miseria. Todos eran pobres en aquella arena deslumbrada de Argel

A mis 18 años, un librero de Valencia me ofreció envuelto en un papel de estraza, por debajo del mostrador, clandestinamente, el libro de Camus de tapas rojas titulado Verano, impreso en Argentina, que leí en la hamaca bajo el sonido de las chicharras y el olor a pinaza abrasada por la canícula. En sus páginas descubrí que el Mediterráneo no era un mar, sino una pulsión espiritual, casi física, la misma que yo sentía sin darle nombre: el placer contra el destino aciago, la moral sin culpa y la inocencia sin ningún dios. Poco después vi una fotografía del escritor con una gabardina de trinchera, el cigarrillo entre los dedos, la mirada irónica y media sonrisa colgada de la comisura; era una imagen de los tiempos en que Camus reinaba en el café de Flore de París, amado por las mujeres, orlado todavía por su lucha en la Resistencia contra los nazis, donde había sido redactor jefe del periódico clandestino Combat y ahora, amigo de Sartre, sintetizaba todo el glamour intelectual de la rive gauche, donde el existencialismo era una moda que cantaba Juliette Greco con voz quemada por el Calvados. Lo primero que hice fue comprarme una camisa negra, una gabardina blanca, dejar los cigarrillos Lucky Strike y pasarme a los Gitanes sin filtro. En cuanto hube leído El extranjero y El mito de Sísifo me fui a la playa de la Malvarrosa en un tranvía, como los de Argel, y en el balneario de Las Arenas traté de poner en práctica el absurdo solar. Subía al último trampolín de la piscina como quien acarrea el propio cuerpo a la cima y desde allí me arrojaba al agua sin saber que ese acto era un castigo que te obligaba a ascender por dentro de ti mismo una y otra vez. Desde aquella altura, entre el resplandor de la arena que hería los ojos, comprendí que se podía acuchillar a otro cuerpo sólo impulsado por el fulgor del cuchillo, un fin sin finalidad, como si el absurdo fuera una forma de belleza filosófica.
Yo sabía con quién debía alinearme cuando Sartre y Camus escenificaron una abrupta ruptura, no sólo ideológica, sino también de su amistad, ante el mundo del pensamiento y de las letras por una concepción distinta del compromiso. Camus había tenido el valor de denunciar los campos de concentración de la Unión Soviética, y en medio de una feroz disputa los admiradores de Sartre rodearon a Camus de un cordón sanitario, que ni siquiera logró salvar con el premio Nobel. Sólo su muerte, acaecida en un accidente de automóvil el 4 de enero de 1960, lo devolvió a las páginas de los periódicos, pero enseguida su obra cayó de nuevo en el olvido. Después fueron los nuevos filósofos y otros bandos de torcaces neoliberales, que se pasaron del marxismo a la extrema derecha, los que trataron de interpretar aquel acto del hombre rebelde como una baza de su propia ideología. Pero Camus no era un ideólogo ni un moralista, sino un escritor profundamente moral que supo discernir a su debido tiempo que el compromiso debe ser con los que sufren la historia, no con los que la hacen, uno a uno, de forma personal, dondequiera que se encuentren.

dilluns, 10 de juny de 2019

L'ANTROPÒLEG INNOCENT. Nigel Barley. Juny 2019




L'antropòleg innocent de Nigel Barley

L’autor d’aquest llibre, Nigel Barley, doctor en antropologia per la universitat d’Oxford, es va dedicar durant gairebé dos anys a l’estudi d’una tribu poc coneguda del Camerun, els dowayo. Si ens agafem el llibre com un assaig d’antropologia tindrem una grata sorpresa. Sí que ens aporta dades molt rellevants de l’estil de vida d’aquesta tribu: ritus, llenguatge molt peculiar a base de diferents tonalitats, comportament social, relacions parentals, creences, etc. Però el que el fa més atractiu és la gran col·lecció de divertides anècdotes descrites amb una fina ironia que ens apropa, necessàriament, a un humor típicament anglès.

El llibre, estructurat com una novel·la, consta d’un pròleg a càrrec d’Alberto Cardín i 13 capítols. Ja en el pròleg se’ns informa del què hi trobarem: humor i etnografia. Les raons del viatge, segons Barley, és que tot antropòleg ha de fer un bon treball de camp. Barley ens comentarà les dificultats d’aconseguir el finançament pel seu propòsit, els preparatius del viatge i, molt abans d’entrar en contacte amb la tribu que vol estudiar, les mil i una dificultats provocades per la burocràcia camerunesa. Qualsevol pas necessita de multituds de papers segellats que després veurà com són llançats a la paperera pel funcionari de torn.

De totes maneres serà un cop arribat al seu destí on començaran, veritablement, els problemes i les divertides anècdotes, sobretot pels equívocs provocats pel desconeixement de la llengua del poble dowayo, malgrat comptar amb un ajudant-intèrpret.

Llibre de fàcil lectura, entretingut i que ens aporta una visió gens paternalista del poble dowayo.


Rosa Caballé


dilluns, 29 d’abril de 2019

MENTIRA .Enrique de Heriz- Maig 2019

Mentira (Pocket)






Enrique de Hériz (Barcelona 1964-2019) Filòleg. Va treballar com a traductor i editor. L’any 2000 va deixar la seva activitat professional  per  dedicar-se exclusivament a l’escriptura. Per la seva novel·la  Mentira va aconseguir l’any 2004 el premi “ Llibreter de l’any”

Imma Roé