Viatge per
alguns racons de l’Odissea
Tinc l’obra d’Homer
a les mans i se’m plantegen dues opcions: començar la lectura per la primera
pàgina i anar seguint el relat fins arribar al final, o bé obrir el llibre a
l’atzar i deixar-me sorprendre pel que em vagi trobant en la diversitat de
temes que conformen aquesta al·legoria de l’existència humana que és l’Odissea.
Opto per la segona, a manera de joc o simplement perquè no tindria res de
rellevant llegir-lo de manera lineal. I vet aquí que em trobo fent una mena de tria
de peces de puzle del que podria ser un
viatge per alguns racons de l’Odissea.
M’aturo a l’illa
dels feacis. Un nàufrag brut i encrostissat de salabror, amagat darrere unes
mates, cobrint la seva nuesa amb una branca d’olivera. Una donzella noble en
edat de casament. Ella vol saber si el nàufrag és un déu o és un mortal. Mentre
les serventes fugen espaordides, ella se li enfronta amb coratge però amb
discreció. Ulisses, que ha estat posseït per la nimfa Calipso, atrapat en una
presó d’or on se li promet una immortalitat que ell rebutja perquè el que vol
és que el deixi marxar. Ulisses, que ha estat seduït per una dona subjugadora
com és la maga Circe, ara té al davant una Nausica que li ofereix un model femení
humà, com una pre-Penélope, com un avançament de la tornada a casa. El repte no
serà fàcil, l’adulteri no serà oportú, també ell haurà de mostrar amb
galanteria la seva discreció. I, per si en té algun dubte, un aede li recitarà
en el palau d’Alcínous les conseqüències dels amors adúlters d’Ares i Afrodita.
Segueixo a l’illa
dels feacis. Ulisses, que ha conegut el món salvatge i inhumà del ciclop, ell
que ha baixat a l’inframon i ha protagonitzat els rituals del contacte verbal
amb els morts per tal que li prediguin el futur, ell que ha escoltat el cant
destructiu de les sirenes, ara és acollit en un ambient benèvol, humà i civilitzat.
Ara podrà gaudir de les lleis d’hospitalitat, se li oferiran riques menges en
taules ben parades, se li demanarà que desvetlli la seva identitat i que faci
un relat de la seva vida. La seva vida no serà estrictament allò que ha viscut,
sinó allò que serà capaç de contar als
altres. Ulisses no podrà evitar les llàgrimes en un ambient tant humà i
hospitalari on li serà possible mostrar les seves febleses i les seves passions
amb plena sinceritat.
Al pati del palau
d’Alcínous hi ha un hort. La seva descripció és un dels racons de l’Odissea que em sembla
d’una bellesa remarcable: “Allí han
nascut arbres alts i ufanosos, pereres, magraners, pomeres de fruits magnífics,
figueres dolces i oliveres exuberants. D’aquests arbres mai no es perd el fruit
ni mai no els en falta, ni a l’hivern ni a l’estiu; són de tot l’any. I el
Zèfir, que hi bufa sempre, una fruita, la fa créixer, l’altra, la fa madurar.
La pera envelleix sobre la pera, la poma sobre la poma, el raïm sobre el raïm,
la figa sobre la figa.....i els raïms, uns els veremen, i altres els
trepitgen...Tals eren els esplèndids obsequis dels déus al palau d’Alcínous.” Un
paradís ubèrrim, humit i exuberant. Quants dels nostres horts mediterranis en
podrien tenir enveja!.
I ara no me’n puc
estar de apropar-me a Telèmac el dia que es fa a la mar a la recerca del seu
pare. Una altra odissea dins de l’Odissea. Un noi inexpert que acaba de deixar
la infantesa, com pot ser tant destre en la navegació? És clar que la deessa
Atenea, invisible, li farà costat: “Els companys
deslligaren les amarres, pujaren dalt i s’assegueren als bancs. Atenea, la
d’ulls d’òliba, els envià una brisa favorable, un zèfir fresc, que brunzia
sobre la mar vinosa. Telèmac va apressar els companys i els va ordenar que
preparessin el cordam. Ells obeïren les seves ordres i, aixecant el pal d’avet,
el plantaren dins l’encaix de la biga travessera. El lligaren amb sogues i
hissaren la vela blanca amb corretges de pell de bou. El vent inflà la vela pel
mig i l’onada de porpra ressonava molt fort al voltant de la quilla, mentre la
nau avançava......I la nau va fer el seu camí durant tota la nit i l’albada.”
I Penèlope? Amb
ella completaríem el nucli familiar. Ella
des d’Ítaca espera el retorn del seu marit convençuda que encara és viu i es
nega a triar un pretendent que substitueixi Ulisses al seu llit i al seu
reialme. Teixeix i desteixeix en un intent de manipular la percepció del pas
del temps.
Fullejo i torno a
Ulisses. La nau que li han proporcionat els feacis fondeja ja a l’illa d’Ítaca.
La seva terra està ocupada per gent superba que es mengen els seus ramats i es
beuen el seu vi, pretenen el seu tron i el llit de Penèlope. Ni ell reconeix la
terra paterna ni tampoc serà reconegut pels seus. Disfressar-se de captaire
serà l’estratègia per tantejar què li cal fer i no haver d’actuar impulsivament.
Serà novament un altra odissea. Haurà de buscar la manera de ser reconegut pel
porquerol, pel seu fill, pel seu pare, com una cadena de reconeixements,
voluntaris o casuals, fins arribar a Penèlope. La seva personalitat, deslluïda
després de tant llarga absència, s’haurà
de tornar a construir, mica en mica.
El primer que el reconeix és el seu gos: “Un gos que jeia allí va aixecar el cap i les
orelles; era Argos, el gos del pacient Odisseu, que ell mateix havia criat
sense poder-ne gaudir, abans de marxar cap a la sagrada Ílion. Temps enrere els
nois joves se l’enduien per perseguir les cabres muntanyenques, els cérvols i
les llebres, però ara, com que l’amo era fora, estava allí abandonat vora un
munt de fems de mules i de bous...Allí estava ajagut el gos, tot ple de
paparres. Tant bon punt va veure que Odisseu era a prop, va moure la cua i va
deixar caure les orelles....Ell se’n va adonar des de lluny i es va eixugar una
llàgrima.”
També una dona el
reconeix, no és Penèlope, és una criada vella que en rentar-li els peus li toca
la cicatriu d’una ferida que de jove li havia fet un senglar: “La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les
palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu
commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i
s’inclinà cap a un costat. L’aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora
aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se
li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: Tu ets el veritable Odisseu,
fill meu. No t’he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo.”
Tants i tants moments
a l’Odissea podrien ser un racó de bellesa literària. No caldrà ser exhaustius.
Cada nova lectura de l’Odissea ens descobrirà aquell moment, aquell matís,
aquell color del mar, aquell Ulisses ara agosarat, ara prudent, ara astut, ara
amant, ara galant. Quedem-nos amb la certesa que avui, al cap de vint-i-vuit
segles, el poema d’aquell suposat Homer, fos qui fos, encara el pot abordar el
lector contemporani amb una lectura fluida i emocionant, això sí, sempre d’una
manera renovada i amb una reinterpretació que estigui d’acord als temps que
estem vivint. Diuen que cada vegada que un lector llegeix l’Odissea, Ulisses
torna a emprendre el viatge cap a Ítaca.
Roser
