Algo en lo que creer- Nickolas Butler

En un poble rural hi viu Lyle. Allí ha nascut, s'ha enamorat, ha tingut fills i espera

morir-hi. Conviu amb la gent que com ell s'han fet grans al mateix lloc: el seu amic

Hoot, bondadós i gran bevedor; el pastor de l'església, al qual, malgrat el seu

escepticisme religiós, confia tots els seus dubtes; i el matrimoni amb qui

comparteix, ja en la seva jubilació, el treball i el gust per la terra. Un petit món amb

tota la seva complexitat, on són presents la mort, els dubtes, les decepcions,

però també les il·lusions i les alegries. Hi ha un fil unitari que passa de generació en

generació i que els fa sentir partícips d'una comunitat i un lloc.

I és en aquest entorn on Lyle i la seva dona Peg acullen la seva filla i el net. Els reben

com un preciós regal que han de cuidar.

La convivència amb la filla no és fàcil, però ho supleixen amb la seva gran capacitat d'estimar.

És profundament tendra la relació que s'estableix entre l’avi i el net.

Els fets que es narren estan íntimament lligats a la descripció de la natura, van en

paral·lel. No és gratuït que els apartats del llibre es corresponguin a les quatre

estacions de l'any. La bellesa dels crepuscles, les nevades, els brots primaverals, van

lligats a les sensacions i els sentiments dels personatges. La vida flueix de manera

harmònica i transformadora. Trobem un paral·lelisme eloqüent entre la dura batalla

contra el fred i el gel per salvar els primers brots de les pomeres en front de la

inacció davant la malaltia del nen. És aquest fet el que trasbalsa, per irracional i

incomprensible, i dona el punt d'inflexió a la narració.

Una narració en què destaca principalment el valor de l'amistat i el profund

sentiment d'amor als fills, tractat amb molta subtilesa i amb un desig de paralitzar el

temps, perquè aquest no transformi el que tant s'estima.

Prosa senzilla i poètica que es tanca amb una bella metàfora en forma de somni que ens emociona i commou.

Nickolas Butler va néixer l'any 1979, va estudiar literatura a l'estat de Wiscosin, lloc

on viu i on ha situat la major part de les seves novel·les, entre elles Algo en lo que

creer, publicada l'any 2020. Ha escrit novel·les, contes i poesia i la seva obra ha estat

traduïda a diverses llengües

Imma Roé

“El país dels altres”, de Leïla Slimani

 

• 

“El país dels altres” és la primera entrega d’una trilogia on l’autora marroquina francòfona Leïla Slimani s’inspira en les històries i records que li explicava la seva àvia materna, qui, com la protagonista, va abandonar el seu país i seguí el seu marit fins a Meknès.

 

Aquesta novel·la ens transporta al Marroc del 1944 al 1955, període que va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a  les revoltes del Marroc que van acabar, el 1956, amb la consecució de la independència política d’aquest país.   Els protagonistes principals de la història són, la Mathilde, una jove alsaciana que s’enamora d’Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès; els fills d’ells dos, Aïcha i Selim, nascuts al Marroc, i com a personatges secundaris, la pròpia família d’Amine, la seva mare, els germans i la Selma, la seva germana.

 

Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès, a l’interior del Marroc. Mentre Amine s’escarrassa perquè una finca heretada del seu pare, de terres ingrates i pedregoses, comenci a donar fruit, la Mathilde, que és molt jove, se sent ofegada pels costums i el clima del país. Aïllada a la finca agrícola, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, dona i catòlica. Al llarg d’aquests deu anys, la parella conviu amb elements de xoc cultural entre ells, són molt diferents, i en un entorn de tensió social i política que va creixent subtilment, fins que el 1955 el Marroc està al caire de la independència. Tant als colons francesos com als autòctons els costa d’acceptar aquesta parella mixta, que no són ni d’un bàndol ni  de l’altre.

 

És una novel·la on els personatges i les relacions entre ells estan molt ben desenvolupats. Ens parla de les diferències culturals i socials, com condicionen la comunicació i els comportaments entre la parella i en relació amb les seves famílies d’origen i  l’entorn.  La Mathilde tot i la seva indignació per la condició de les dones en el país on ha anat a viure, intenta, per amor a Amine, adaptar-se als costums locals. Ell, amb dificultats per mostrar els seus sentiments, fa el que pot per acontentar la seva dona, però li costa d’entendre les necessitats d’ella. Li pesen els seus referents culturals, com s’ha de comportar una dona en el seu país i enyora la submissió que sempre ha vist en la seva mare.  Viu totalment absorbit per la feina a la granja.

 

L’Aïcha, la filla gran, tímida, brillant, va construint la seva identitat patint el seu mestissatge, la seva diferència en el rebuig que sent per part de les altres nenes a l’escola francesa de monges on l’ha apuntat la mare. L’autora diu que “carretejava el feixuc farcell de la vergonya”.  La seva intel·ligència fa que les monges la reconeguin i valorin també davant els pares.  En la seva soledat troba refugi en la religió.

 

Slimani ens porta una trama que parla de barreres racials, socials i econòmiques, de l’intent de superació i supervivència dels seus protagonistes, de la rebel·lió de tota una societat que lluita per la seva independència. D’alguna manera sembla que tots els personatges visquin en el país dels altres: els colons francesos, la població autòctona, els militars, els camperols i les dones, que viuen en el país dels homes i han de lluitar per la seva emancipació.

 

Mercè Janer

 

Omatoso ens presenta un deliciós llibre que desprès de llegir-lo et deixa un regust dolç,malgrat tenir com a fons el racisme i l'amargura personal dels dos personatges principals, la Màrion i l'Hortènsia.

A travès de l'hostilitat que durant 20 anys es professen les dues veïnes,una blanca,l'altra negra, l'autora ens va desgranant els conflictes socials i personals que han marcat les seves vides.

El racisme hi és present en tot l'argument. L'escriptura va avançant creant paral·lelismes en la vida de les dues protagonistes. Les dues són filles de pares que han hagut d'emigrar , les dues han crescut tenint mares amb actituds inflexibles cap el seu comportament, les dues han vençut resistències i han aconseguit les seves aspiracions professionals. Han tingut èxit. Les dues han viscut de manera diferent en una societat racista i totes dues arrastren una pèrdua important en les seves vides que les fa viure amargades.

Una gran diferència entre elles és que L'Hortènsia viu sabent sempre quins són els seus orígens, mentre que la Marion no sap d'on ve ,els pares li han amagat cosa que ella els hi recrimina ja adulta ¨No m'heu transmès cap religió,cap ritual ni res per recordar”

L'autora ens va dosificant aquests coneixements a travès d'una lectura àgil, no lineal amb el temps i plena de frases ocurrents i diàlegs insinuats que ens arranquen més d'un somriure. Sap entrar en els personatges que descriu fent-los empàtics en les seves múltiples arestes,tots tenen la seva carrega humana, la dignitat dels servents,l'Agnes i el Basey,personatges íntegres, els nets que no han viscut l'apartheid i que veuen en el racisme de l'àvia la persona que segueix costums dolentes perquè és vella i antiquada augurant un canvi en la percepció de la igualtat i el magnífic retrat dels dos personatges principals que finalment aconsegueixen apropar-se i a travès del diàleg iniciar una reconciliació com a metàfora del país que els ha tocat viure.

Yewande Omotoso va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria , actualment viu a Sud-Africa on escriu i té el seu estudi d'arquitectura

La veïna del costat, publicada l'any 2016, va ser finalista de l'international Dublin Literary Award

Imma Roé

 

Margarite Duras, va néixer a Saigon l'any 1914 quan aquesta ciutat

pertanyia a la Indoxina francesa.

La seva infantesa va venir marcada per la mort prematura del pare i per les penúries econòmiques que va haver de passar la família, va tenir relacions complicades amb la mare i des de petita se li va forjar un caràcter d'una forta personalitat

Als 18 anys va marxar a França per seguir estudis superiors, allí va col·laborar amb la resistència francesa, es va afiliar al partit comunista del qual la van expulsar passats uns anys acusant-la de conductes poc ortodoxes

Va publicar el seu primer llibre l'any 1942 i des de llavors la seva creativitat va abordar múltiples expressions artístiques: documentals, cinema, fotografia, escriptura....És difícil destriar la seva vida de la seva obra, en un text anota “l'escriptura és el testimoni del que no he viscut, de la fugacitat que no pots atrapar, del temps aturat “.

La seva obra va beure de les tendències literàries de l'època, de l'existencialisme, del Nouveau Roman, però aquestes només són el substrat per a desenvolupar una literatura molt personal en què els temes com l'amor, la soledat, la mort, la sensualitat, són recurrents.

L'Amant escrita quan l'autora tenia setanta anys va rebre el premi Goncourt, des de la vellesa recorda una època de la seva vida en la qual va començar a ser conscient del poder de l'amor físic, assumint riscos i treballant el seu propi destí.

En una entrevista Duras diu que no es busqui a la novel·la traces de colonialisme a través de la seva família instal·lada a Saigon com a classe privilegiada ,ni tampoc abús sexual d'un home sobre una adolescent, ni la conflictivitat familiar. Tot això hi es present. i més. Però Duras només vol ressaltar l'individualisme, la força de ser un mateix, de sentir-se lliure en un món aliè i ho fa amb una prosa carregada de poesia en la qual els silencis, el riu i les bromes donen, encara més, un alè poètic a la seva lectura.

Lluvia fina, Luis Landero

 Luis Landero, (Badajoz, 1948), comença a editar, l'any 1989, amb Juegos de la edad tardia i des d’aleshores no ha parat d'escriure, rebent diferents premis.

Escrit en un perfecte castellà, d'aquells que es va perdent per no ús, relata amb cruesa o sinceritat les relacions d'un grup familiar que bé podria ser el de tantes famílies que existeixen, perfectes, des de l’exterior, però amb una "motxilla" o problemàtica que tan sols conèixen els membres del grup.

¿Puede hablarse de todo entre los seres queridos?; ningún relato es inocente, y menos aún todo lo que nos contamos sobre nuestra familia"

"Hay algo en las palabras que, ya de por sí, entraña un riesgo, una amenaza, y no es verdad que el viento se las lleve tan fácilmente como dicen"

"Y siempre..., los relatos o las palabras que vuelven de los oscuros ámbitos de la memoria llegan en son de guerra, cargados de agravios...

"Ah! y eso sin contar los gestos que usamos al hablar, la dimensión teatral de las palabras, y que a veces son más persuasivos que ellas mismas...."

Imposible ser més ben reflectides les paraules, gestos sobre les famílies...Serveix per una bona discussió, diàleg, contrast, o no, d'opinions.

Pepa

¨Uns germans inesperats ¨. Amin Maalouf

 

El llibre d’Amin Maalouf no podia ser mes actual ja que reflecteix molt bé la situació que estem vivint en ple segle XXI, en un món connectat a Internet, amb uns avenços tecnològics imparables i amb intervencions insospitades. Ens creiem que vivint una civilització avançada com mai altra en tota la història de la humanitat, però els últims esdeveniments que estan succeint  l’estan fent trontollar.

Una pandèmia apareguda fa dos anys en un món globalitzat i que no acaba de marxar ens va obligar al confinament, i a la vegada ens va donar l’oportunitat ( que no vam aprofitar) per reflexionar sobre el món que hem construït i el món que ens agradaria.  Fa dos mesos que va començar la invasió a Ucraïna per part de Rússia, amb els fantasmes  d’una tercera guerra mundial, possiblement nuclear. I per colofó,  els últims dies apareix «Pegasus» a partir d’una avançada tecnologia de la qual la humanitat està prou satisfeta, però que controla la nostra vida. I els  governants es pregunten:  Qui fa us d’aquesta tecnologia?  prové del mateix estat?, d’estats forans?. 

Això és el que m’ha transmès la lectura del llibre de Maalouf, i ens obliga a pensar en el món que vivim a través de la dualitat dels seus personatges, Alec i Eve, que s’aïllen del món per motius diferents, oposats.  Es confinen, com nosaltres durant la pandèmia.  Alec, immers en el món, encara que pugui ser crític amb els seus dibuixos, és un món amb el qual se sent be, s’aïlla per observar-lo millor. Eve, al contrari, s’aïlla del món perquè és un món que no li agrada . No en vol saber res, està decebuda.

Comencen a sentir que son controlats  per un poder superior, que no saben d’on prové i que pot aturar les comunicacions entre els humans durant certs períodes de temps. I es pregunten si aquest poder prové de gent que viu al nostre món o venen de fóra.

Mica a mica és van donant a conèixer. Són ¨els inesperats germans¨, deixebles del món hel·lènic, el món del saber, la filosofia, que s’han fet presents amb la intenció d’ajudar la humanitat, acabar amb els conflictes i les lluites entre països i curar les malalties.

El desenllaç del llibre ens mostra la dualitat del pensament que té la condició humana. Els ¨nostres germans¨ representen el món ideal que tots voldríem. Però per dins nostre també hi ha la por a perdre el control, a ser sotmesos per l’altre, a perdre el poder, i com a conseqüència ens rebel·lem,  lluitem contra l’altre i l’arribem a aniquilar a costa del que sigui.

Realment és un llibre que obre la porta a l’esperança, tal com ens diu a la portada ?. Els nostres germans s’allunyen, la humanitat no ha assolit el grau de maduració suficient per poder construir un món millor.

Carmen Ruiz

Homes sense dones. Haruki Murakami

 

Homes sense dones (Empúries en català amb traducció d’Albert Nolla i Jordi Mas i Tusquets en castellà amb traducció de Gabriel Álvarez) és un recull de set relats profunds i subtils en què els protagonistes són homes sols, ferits per relacions trencades en el presents o el passat i que miren d’adaptar-se -amb moltes dificultats- a una nova realitat. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut, però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. 

 

En aquests contes hi trobem alguns dels trets més característics de Murakami:  la referència a la música, l’humor subtil, la descripció psicològica acurada dels personatges, les relacions de parella complexes en les quals es veuen infidelitats, traïció, amor, silenci, incomunicació i on els protagonistes viuen sentiments de frustració, soledat o patiment.  Aquests són relats que expressen com ens afecten les ferides de l’amor.  

 

La primera d’aquestes històries és Drive my car, que ha estat portada al cinema pel director japonès Ryûsuke Hamaguchi. En ella, hi trobem un professional del món del teatre que contracta una noia perquè li faci de xofer. L’actor es mostra satisfet amb la noia, fa bé la seva feina, té caràcter, la vida l’ha fet forta. Entre els dos es crea un vincle de confiança que permet que el protagonista expliqui a la noia com era la relació amb la seva dona, abans que aquesta morís d’una malaltia. És així com ens endinsem en les infidelitats de l’esposa, en la necessitat d’ell de conèixer un dels homes amb qui ella va tenir relacions esporàdiques. Aquest relat és una història protagonitzada per ànimes solitàries, sense amics ni família, que comparteixen les seves vides en els trajectes de cotxe. 

En el conte de Kino ens situa al límit entre el real i l’irreal, entre la vivència i la fantasia i les conseqüències de no tractar el dolor d’una ruptura. 

 

En els diferents relats fa un retrat del sexe femení no gaire afavoridor, entre la infidelitat, les mentides, els abandonaments sobtats i altres comportaments, potser hi haurà algun/a lector/a que considerin l’autor un pèl misogin. 

 

Agradi més o menys, Homes sense dones és un llibre ben escrit, que fa goig de llegir, Murakami mostra bon domini dels diàlegs, la quotidianitat i la descripció de les relacions entre homes i dones. En l’últim relat diu ““Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi”. 

 

Mercè Janer 

Abril 22 

 

 

Colson Whitehead ha guanyat amb aquesta novel·la dos prestigiosos premis, el Pulitzer 2017 i el National Book Award.

El títol és una metàfora de la complexa xarxa de camins i refugis que possibilitava la fugida d’esclaus de les plantacions del sud dels Estats Units cap als estats on podien viure en llibertat. L’autor explica que imaginava un tren que circulava per sota terra quan de petit escoltava relats sobre el ferrocarril subterrani. Tanmateix, la història real és que a mitjans del segle XIX existia una xarxa de gent, negres i blancs, que ajudava als esclaus a escapar. Sembla que l’expressió la va crear un propietari que va veure desaparèixer un dels seus esclaus sense deixar rastre. Va dir que era com si hagués anat en un ferrocarril subterrani.

La protagonista de la novel·la és la Cora, esclava en una plantació de Geòrgia, la mare de la qual va ser una esclava rebel que va fugir. Ella, després de patir una brutal agressió, decideix seguir el camí de la seva mare i fugir amb el seu amic César que li ha parlat del ferrocarril subterrani.  Al llarg del seu camí la Cora, sentint sempre al clatell el buf d’en Ridgeway, el caçador d’esclau fugitius, recorrerà diferents estats on trobarà realitats ben diferents. En totes hi ha un domini de l’home blanc que exerceix diferents tipus de violència des de la física més brutal de la plantació fins a la més sofisticada de Carolina del Sud.

La novel·la ens parla de la lluita sobrehumana de la Cora per canviar el seu destí i fugir d’un entorn on la por esclavitza tothom i així, ens recorda la importància de la rebel·lió davant de l’opressió per assolir la llibertat.

L’autor reprodueix al principi d’alguns capítols anuncis reals que els propietaris d’esclaus publicaven per a la captura dels fugitius. El seu contingut a ulls d’un ciutadà d’avui és esgarrifós.

La novel·la té trets de realisme màgic -l’autor reconeix haver pouat alguna cosa en Cien años de soledad- quan converteix en un ferrocarril amb vies, trens i estacions la xarxa de persones i refugis secrets que ajudava als esclaus en la seva fugida cap al nord.

Al mateix riu d'Heraclit , Pep Coll , febrer del 2022

Segons l’autor, el llibre és una biografia novel·lada del filòsof grec Heràclit d’Efes (528-468 aC). Aquest pensador neix en una família aristocràtica i estava destinat a regnar a la seva ciutat, Efes. Però, va preferir el camí del coneixement i del pensament lliure, afany que el durà a viatjar a Babilònia, Sicília, el mont Olimp, etcètera, per trobar-se amb els savis Tales de Milet, Hecateu, Parmènides. També participarà en les guerra dels grecs contra els ocupants perses (les cèlebres guerres Mèdiques).

L’autor Pep Coll, filòsof de formació, novel·la la vida d’Heràclit per a explicar-nos el seu pensament, ho fa a partir de les vivències que aquell té amb Eleudos, el seu esclau. Les tenses relacions entre els dos, donen dramatisme humà a un relat que exposa les idees difícils d’entendre d’un filòsof fascinant de l’Antiga Grècia, conegut com l’Obscur, pel sentit enigmàtic de les seves frases. En aquesta narració l’esclau escriu la biografia del seu amo a canvi d’obtenir la llibertat per a ell i la seva família.

Les idees d’Heràclit es situen en el període dels presocràtics que és on va començar el pensament racional, és a dir, plantejar-se com es pot explicar el món sense els déus i els mites. Resulta complex desxifrar les reflexions d’aquest filòsof, sembla que va escriure una obra “De la naturalesa” on parlava de l’Univers, la política i la teologia. D’aquest text només han arribat fragments escrits per altres ja que les seves ensenyances eren orals.

Una mostra d’algunes de les cites més importants d’aquest filòsof podrien ser:

—‘Mai no podràs banyar-te en el mateix riu’, “Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”. Va ser dels primers a plantejar-se que el canvi és habitual en la naturalesa, va donar a entendre que tot està en canvi constant, no hi ha res que estigui quiet ni que tingui consistència permanent.

—“Tot està format pel seu contrari, i d’un moment a l’altre aquest passa a ser la seva contra part” (dualitat i oposició). Per aclarir aquesta idea, Heràclit utilitzà la metàfora del camí, en el qual un baixa i l’altre puja, però els dos són a la mateixa via. La vida permet la mort, la salut la malaltia, el fred la calor.

—“Cal que el poble lluiti tant per la llei com per la muralla’”. És a dir, que tan important és l’enemic de fora com el de dins.

És una novel·la interessant d’idees i reflexions, però per la quantitat de pensaments, noms i llocs que es descriuen, té el risc de fer-se feixuga pels qui no tenen un cert bagatge dins del món i la cultura grega.

Mercè Janer

 

          El Càstig  de Guillem Sala

              Guillem Sala,escriptor i professor de sociològia a la universitat autònoma de Barcelona. Va guanyar el premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer i Càstig va ser finalista al premi concedit per Omnium al 2020.

             L'institut és un microcosmos que li serveix a l'autor per relatar tot un món que trascendeix més enllà de les seves parets. Els dos personatges principals, la Sandra, professora i l'Izan,alumne,són el focus d'interès de la trama ,al seu voltant giren altres personatges que reforçen l'argument ,no n'hi ha cap de gratuït,tots formen part de l'engranatge cap on ens vol conduir l'autor.

            Institut i família, l'institut de perifèria on es formen de manera ritualitzada tota l'amalgama d'estudiants amb protocols uniformitzats i accions punitives per als qui no els respectin,com a única opció correctora possible. La família com a nucli tancat i inviolable on es van marcant les normes de conducta sense paliatius. 

          El llibre està escrit de manera molt àgil, poc descriptiu i amb força diàlegs ,alguns plens d'humor ,el llenguatge utilitzat és la parla que fan servir cadascun dels personatges dins de l'ambient on es mouen. L'escriptor,omniescent, ens va donant petites dosis d'informació a travès d'una narració discontínua amb el temps, tot lliga per entendre aquest puzle tan complicat de les seves vides. 

          L'autor a travès de la seva escriptura ens fa una crítica demolidora de la família i dels centres educatius com a llocs castradors de la individualitat i el creixement cap a la maduresa 

 

           

 

Alcoi-Nova York

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) és considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Llicenciada en Filosofia i Periodisme i doctorada en Filologia romànica, el seu compromís amb la llengua catalana i amb el feminisme va ser constant i des de tots els fronts: l’ensenyament, el periodisme, l’escriptura i la lluita social i política.

Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, destaquen el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge l’any 1993 i la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària l’any 1999. El 2017 va rebre  també el Premi d'Honor de les lletres catalanes

Té una obra prolífica traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec. Entre moltes d’altres novel·les, el 1997 publica Dones, de la qual es farà  una pel·lícula sota la direcció de Judith Colell.

Alcoi-Nova York, és una obra plena de tensió narrativa en el seu conjunt, formada per sis històries totalment diferents entre elles, però que tenen en comú el punt d'ironia i d’originalitat present sempre en l'obra de l'autora. 

Un camió de gran tonatge atropella una dona d’Alcoi que renaixerà en el cos d’un nadó a Nova-York, d’aquí en sortirà el títol del llibre.

Un professor d’institut és veu reptat per un alumne setciències fins a plantejar-se deixar l’ensenyament "... A davant del director, quequejant, el professor de gramàtica intentava justificar la seva sobtada dimissió"

Un botiguer, aparentment inofensiu, maltracta la dona sense que ella ho percebi "- Avui, Mercè, t’has oblidat de posar-me la sucrera. Per poder prendre cafè, m’he hagut d’aixecar de la cadira.".

A Venècia, un turista es veu captivat, fins a la follia, per una verge de Bellini. 

La violència domèstica i masclista vista amb els ulls aterrits d’un nen i, per cloure les narracions «Plaer de dona» un al·legat al plaer femení - /... aleshores, conxorxaren un secret impenetrable, compartit per totes les dones/.../...per no alertar l’orgull i la cobejança dels pobres que menyspreen tot allò que ignoren/.

Llibre que ens entretindrà, farà somriure més d'una vegada, però que també ens farà pensar en les contradiccions i les febleses de la condició humana.

Llévame a casa, de Jesús Carrasco

 

 

És el tercer llibre que conec d’aquest autor després de Intemperie i La tierra que pisamos.

 

Nascut a Olivenza (Badajoz) i resident  a Sevilla, una de les primeres coses que em sorprèn és el vocabulari que empra: unes paraules que quasi no es fan servir, ni a les ciutats ni a molts dels pobles de l’Espanya interior -en el cas d’aquest llibre a La Manxa- i que es van perdent per aparèixer paraules noves, moltes d’elles anglicismes.

 Hi ha un narrador que ens va descrivint les relacions entre els diferents membres de la família, les amistats, coneguts, descripcions dels espais; existeix molt poc diàleg i en alguns casos no deixen de ser monòlegs.

“Eso significa que me encargo yo solo de ella”, paraules de Juan per entendre que no pot deixar sola la mare, ja que la germana, Isabel,  farà la vida que durant un temps ha deixat per cuidar-se dels pares; ara és la teva responsabilitat li ve a dir, ja que fins ara he estat jo la que he estat pendent d’ells.

 Les filles són una assegurança de jubilació pels pares; aquesta frase és una de les qüestions a parlar que presenta el llibre:

.  això continua essent així o no?

.  només es dona a les zones rurals o també a les ciutats?

. és el mateix que cuidin els pares els fills o una persona aliena a la família, ja que no li podrà donar     el mateix que nosaltres.

. vas a aparcar la mama?

 

La mort del marit suposarà per a la mare un «aligeramiento».

 Segona qüestió:

. l'actitud submisa de la mare, de qui tant s’havia aprofitat el pare.

. dedicar tota la seva vida, a cuidar dels fills i de l'home.

. el marxar del seu poble, per no tornar.

Com a la pregunta anterior, es continua donant o és cosa del passat? A la ciutat o als pobles? Totes aquelles dones que no han treballat fora de cosa, com ho viuen?

 El desconeixement del fill/a de la vida dels pares, fora de la relació entre ells. En  Juan mai s’havia plantejat que sa mare hagués cultivat afectes més enllà de la família.

 “el catalan”, la manca d'acceptació per part del sogre de la filla, Andreu: Andrés, parla als seus nets en català….Els hauria agradat que els seus fills es fessin funcionaris (sou assegurat) i es casessin amb algú del poble

. creiem que això es continua pensant?

 Per últim:

. l’amor floreix a les neveres plenes, als llençols planxats i no té perquè fer-se més petit amb la distància.

. els diners que envia és….com la nevera, una manera d'expressar el seu amor…

Qui, sent fill, no ha esperat arribar a casa dels pares i que li hagin fet el dinar que més li agrada. I qui, sent mare, pare, no ha fet el mateix quan sap que vindran els fills?

 

Pepa 

 

Theodor Kallifatides neix a Molaoi (Grècia, el 12 de març de 1938) Es va traslladar amb els seus pares a Atenes el 1956 i va emigrar a Suècia amb 25 anys. Malgrat no conèixer l’idioma el va aprendre ràpidament cosa que li permeté reprendre els estudis a la universitat d’Estocolm. Un cop llicenciat hi va treballar com a professor. El 1969 inicia la seva carrera com a escriptor amb un llibre de poesia, però el reconeixement el va obtenir gràcies a les seves novel·les. Ha publicat novel·les, reculls de poesia, llibres de viatges, guions cinematogràfics i obres de teatre. Ha rebut diversos premis tant a Grècia com a Suècia. La seva obra s’ha traduït a mes de 20 llengües.

Als 75 anys pateix una crisi, no troba estímuls per tornar a escriure, té la síndrome de la "pàgina en blanc". Ens diu «Quan saps què vols dir, pots fer-ho en qualsevol llengua que coneguis, també pots guardar silenci en totes les llengües que saps, però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua».

I la llengua, el grec, el fa retornar a la narrativa i ho fa recuperant la memòria de la seva infantesa i de la seva família grega amb una trilogia Una altra vida encara, El passat no és un somni i Mares i fills.

El passat no és un somni

«Tenia vuit anys quan l’avi em va agafar de la ma i no em va deixar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m’hauria passat si m’hagués quedat al poble. Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l’un al costat de l’altre i el camp estava en ple esplendor»

Així comença la novel·la més autobiogràfica de Kallifatides. Ens narra la seva vida des que abandona el poble on va néixer fins que hi torna per rebre l’homenatge dels seus veïns, esdevingut ja un escriptor consagrat.

Llibre ple de tendresa, de poesia, on descobrim la infantesa i l’adolescència a Atenes, el naixement de la consciència política i de classe en una Atenes governada per règims dictatorials; la descoberta de l’amor i la sexualitat; l’exili a Suècia, i la sorprenent capacitat que té per refer-hi la seva vida laboral i formar-hi una família.

També hi descobrim una Grècia en plena crisi de la immigració, però també una Suècia del tot diferent del moment que ell hi va emigrar; pobresa i immigració es troben arreu.

Kallifatides ens diu «Tot i que jo no visc a Grècia, tot i que he estat tants anys allunyat del país i que sobretot escric en suec, el meu cor batega en grec. La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria»

En definitiva, un llibre que no et deixa indiferent i que, sense seguir la tècnica dels bettsellers, fa que no el puguis deixar.

La canción de Aquiles  

 

Quan en aquest grup de lectura vàrem llegir l'Odissea es van sentir algunes veus a favor de llegir també La Ilíada, però no era el moment, ens calien vents més favorables per salpar cap a Troia. Ara ens hi apropem amb la primera novel·la de la professora nord-americana Madeline Miller, especialitzada en ciències clàssiques.

No estem davant d'una versió novel·lada de La Ilíada, però sí que entrem de ple en el cicle troià. Fem-ne algunes consideracions.

El relat de La Ilíada se centra en el novè any de la guerra de Troia, quan Aquil·les es retira del camp de batalla i es nega a lluitar. Cinquanta un dies durarà la còlera d'Aquil·les, Agammènnon li ha pres Briseida, la seva esclava preferida. Aquest és el fet que dona unitat al poema.

Però "La canción de Aquiles" té un abast més ample, narra la vida de l'heroi, des de la seva primera joventut fins a la seva mort. El narrador és Patrocle, el protagonista és Aquil·les, i tot al voltant d'un tema que ens atrapa des de les primeres pàgines: la relació dels dos personatges, la seva amistat i la història d'amor que en sorgeix. Miller reconstrueix tota la vida de l'heroi Aquil·les des del punt de vista de Patrocle, qui millor que el seu amic i amant per fer-nos confidència del devenir de la seva vida, de les seves emocions, dels seus dubtes, de l'evolució dels seus sentiments.

La novel·la es podria dividir en dues parts. En la primera assistim a la joventut dels dos nois, la seva educació i el seu enamorament. La segona ens fa veure quin és el paper que tenen Aquil·les i Patrocle en la guerra de Troia. Aquí és on Miller, gran coneixedora de l'obra homèrica, recrea l'argument de La Ilíada i podríem dir que en fa un homenatge. Però el final ens resulta precipitat, Parocle ja és mort, la veu narradora serà ara el seu esperit turmentat i la força dramàtica d'alguns moments importants com la mort d'Aquil·les o d'altres queden minimitzats, com si l'autora tinguem pressa per posar el punt final. 

Sens dubte el que més recordarem d'aquesta obra és el tema central, els amors d'Aquil·les i Patrocle. Recordarem moments tant poètics com el joc de les seves mirades, els gestos, el flirteig dels dos nois, encara joves, quan gairebé ni es coneixien. O el primer bes, quina bellesa en la minuciosa descripció del moment! quin erotisme se'n desprèn! L'autora vol deixar-nos clara la relació homosexual dels dos nois, però no calia, Homer no ho va fer, i no ho va fer perquè per als grecs aquest concepte no existia, la sexualitat la vivien de manera molt diferent a com la vivim nosaltres.

"La canción de Aquiles" ens parla, doncs, d'amor, d'un amor sense límits. També ens parla de temes tant universals com la lluita pel poder, la injustícia, la força del destí. I tot plegat narrat amb un ritme impecable i amb una prosa subtil i minuciosa, directa i àgil. Un llibre que podem recomanar per gaudir d'una bona lectura i per seguir immortalitzant la figura d'un Aquil·les que un dia va decidir ser immortal.

 Roser Cot  

teoria general del olvido

El llibre es francament bo i entenedor. Vaig trobar aquesta pag. d'una revista "Cine i literatura" que es molt complerta sobre temes relacionats amb els països sud-americans. Recomanable, i vaig pensar que podia ser molt interessant, i era tot el que jo posaria, però potser millor explicat. Angola ha tingut,i te, urani, petroli, or, cereals, i brillants, "el nom de brillants de sang" ha sortit d'Angola, hi ha sigut i segueix sent un dels paisos mes pobres, encara que el seu PIB esta mes a prop dels països africans amb un PIB mes alt.... a on van a parar els diners....? Os deixo la resta.... Carme R 

 Publicado el 24.10.2017 “Teoría general del olvido” (Edhasa, 2016, traducción de Claudia Solans), de José Eduardo Agualusa es una las novelas más penetrantes del último tiempo. Aunque el autor, originario de Angola, ha sido comparado a J.M. Coetzee y a García Márquez, su tono económico, intenso y directo, y su mirada que mezcla extrema sensibilidad con una implacable crítica humanitaria, rememora también las propuestas estéticas de Juan Rulfo, Nelly Campobello o Herta Müller. (Y por supuesto, Fernando Pessoa). Y es que «Teoría general del olvido» también está anclada a un trauma político donde el trasfondo se propaga para insertarse hasta en los detalles más cotidianos de la vida de los personajes y sobrevivientes. Los ojos con los que la voz narrativa nos presenta el panorama nos lleva de lleno al conflicto que vive Ludovica (Ludo), la protagonista, en un departamento que ella misma ha tapiado. Desde ahí, vemos el cambio geográfico y social que acontece en Angola una vez declarada la independencia de Portugal (1975). Acá se manifiestan las referencias a la revolución de los claveles en 1974, la caída de la dictadura de Salazar, en Portugal, y las consecuencias que condujeron a la guerra civil (1975-2002). Gracias a su condensación poética, «Teoría general del olvido» consigue convocarnos a su particular visión de la realidad sociopolítica en la que se encuentra su protagonista, Ludo, quien, encerrada en su piso, escucha la radio donde se entera de lo que ocurre en el mundo, desde la muerte de Mao Zedong hasta los constantes discursos contra el colonialismo y las fuerzas de reacción. La radio “era un aparato magnífico, con caja de madera, estilo art déco, y teclas de marfil. Se apretaba una de las teclas y se iluminaba como una ciudad. Ludo giraba los botones en busca de voces. Le llegaban frases sueltas en francés, inglés o en alguna oscura lengua africana…”. Ludo es un emblema. Encerrada por casi 3 décadas en el departamento, con su perro, Fantasma (un pastor alemán albino), observa el exterior y se alimenta de las palomas que consigue cazar gracias a domésticas trampas. Las palomas también son una metáfora del tráfico de diamantes en Angola; un mono que ella observa entre las ramas de los árboles, es bautizado con el nombre de Che Guevara, “porque tiene una mirada un poco burlona, rebelde, de una altivez de impacto colonial en los terrenos adjudicados por Portugal la habíamos visto gracias a Antonio Lobo-Antunes. Ahora podemos agregar otra potente voz, José Eduardo Agualusa quien, ya con su breve novela (que llegó a la recta final del Booker internacional el 2016), ha conseguido construir una mirada de un gran valor estético/político. Observaciones como “Hacía años que no había palomas, gaviotas, ni siquiera algún pequeño pajarito separado de la bandada. La noche traía murciélagos”, o “Dios pesa las almas en una balanza. En uno de los platos queda el alma, en el otro, las lágrimas de los que la lloraron. Si nadie la lloró, el alma baja al Infierno. Si las lágrimas fueron suficientes, y suficientemente sentidas, asciende al cielo. Ludo creía en esto. O le gustaría creer”, nos permiten ver la delicadeza y sutileza de su escritura.

 

L'única història. Julian Barnes

“La vaig veure com es balancejava suaument sobre el tou dels seus peus”

Té alguna explicació racional l'enamorament? El protagonista és jove, no beu, no fuma, no entén de política ni de literatura ni té cap sentit pràctic de la vida però està plenament enamorat d'una dona trenta anys més gran que ell. Aquest seria l'inici del tema que desenvolupa l'autor i ho fa des dels fets que recorda el jove Paul, des de la memòria. El llibre està dividit en tres parts i són tres veus diferents les que ens expliquen la història, per marcar la proximitat o la distància que els fets requereixen, A través del relat anem disseccionant l'evolució d'aquesta relació amorosa.

En la primera part del llibre, el protagonista posa de relleu els seus sentiments i les seves emocions. Ho narra en primera persona perquè el què viu és tan autèntic i exultant que només ell ho pot explicar. Totes les altres relacions de parella que coneix li semblen falsejades per convencionalismes. Solament ell viu en la veritat i s'atreveix a provocar i a trencar les normes de la comunitat aburgesada on viu. Poc sabem de les emocions d'ella, tot és explicat sota el biaix de la seva percepció

“El primer amor sempre succeeix en l'aclaparadora primera persona i en present d'indicatiu, més tard entenem que existeixen altres persones i altres temps verbals”

És aquí, a la segona part del llibre, on el narrador ens parla en segona persona per començar a preguntar-se per l'entorn i les circumstàncies en que cadascú d'ells ha viscut anteriorment. El món ja no és solament de tots dos i no es pot iniciar una convivència des de zero. Tothom porta un bagatge lleuger o feixuc com a pòsit.

“El primer amor cauteritza el cor i l'únic que trobarà qui busqui desprès serà teixit cicatricial”

La tercera persona utilitzada en la part final del llibre ens marca la distància dels fets viscuts tan intensament. En la seva senectut, veiem que la vida de Paul no és la que havia volgut i desitjat però el record del que va succeir alimenta encara els seus dies i el porta a veure l'amor entre els joves amb un impuls protector pel mal que en un futur es podran fer mútuament. Però dintre seu conserva l'admiració per aquell llampec que el va enlluernar i que encara ara considera com l'única història que mereix ser viscuda.

Julian Barnes (Leicester 1946) és un dels més prestigiosos escriptors britànics, forma part de l'anomenada generació daurada junt amb Martí Amis, Ian McEwan o Graham Swift. Les seves obres són difícils de qualificar, es troben a mig camí entre diversos gèneres, biogràfics, assaig, memòries, cròniques, novel·les que barregen reflexió i narració. Ha rebut diversos premis literaris tant a Europa com als Estats Units.

Imma Roé

HAY UN REY LOCO EN DINAMARCA, Dario Fo (1926-2016)

Dario Fo

(San Giano, 1926 - Milán, 2016)

 

Dramaturg, escriptor i actor italià, Premi Nobel de Literatura el 1997, ignorat per certes editorials, ha estat  un dels autors literaris mes del teatre d’Europa el segle XX. 

Membre de la resistència antifeixista, acabada la segona guerra mundial i amb vint-i-dos anys, es decanta cap al Partit Comunista Itàlia com la majoria d’escriptors “teatreros” i artistes en general. Escriu pels desfavorits, amb  paraula planera i satiritzant, sobre el poder, com feien els joglars  o bufons, fet important en la concessió del Premi Nobel. “Per la seva feina de joglar, sempre en pro dels indefensos”.

Per a certs crítics Fo era essencialment un “comediant” sense voler veure la seva habilitat per les tradicions textuals: “L’humor de les avantguardes, la comicitat de la commedia dell´arte i la sàtira política”. Una de les seves obres mestres, Misterio bufo (1969), un conjunto de monòlegs contra la societat i l'església, son les claus del seu magisteri, “on cada moment va lligat a un ritme i una tensió dramàtica i còmica preestablerta, on la improvisació es deu ajustar” 

Va fundar el Picolo teatre de Milan, que va fer gira per tot Europa, amb èxit espectacular a tot arreu, tant es així que va ser censurat en tornar a Milà i va haver de fer teatre en llocs insospitats: fabriques, naus abandonades etc. 

I ara ve la historia del llibre ressenyat. El fill de Dario Fo -historiador-  li va fer arribar uns fulls del dietari del propi Rei, que van ser trobats en un treball de recerca, cosa que l'autor aprofitarà per fer i estructurar el llibre.   

La història ens apropa a un monarca molt jove,  Cristian, afectat d'una malaltia mental que en el seu moment van diagnosticar com a  esquizofrènia. Fos el que fos, l’ambient a la cort era tens i els interessos diversos. La Cort aconsellà un metge com a company i conseller del Rei Cristian. I ja tenim la clau del llibre. L’escollit, alhora era filòsof i pensador, lector de Voltaire, Rousseau etc. La reina volia amor i pau, i el Rei necessitava cert control... i passen coses.... que la cort no vol... El llibre en resum parla sobre els abusos de poder, ahir i avui.

Estem com diu l’editor Siruela davant:  “Una historia de amor y locura. Un sueño revolucionario“ hecho realidad en la Dinamarca del siglo XVIII. Estas son las claves de la nueva novela histórica del nobel italiano".

El llibre fa pensar. Replantejar coses i  canviar èpoques. La pel·lícula "Un asunto real" (2012) també, però no es gens explicita en les reformes que  van ser abolides (no faré spoiler) però assumides pel Rei Frederic fill del rei “boig”  i que, actualment, formen  part de la Constitució danesa.

 

Si us ha agradat la història, gràcies i baixem el teló!!!!!!!

carme rivera

     

 

Dramaturg, escriptor i actor italià, Premio Nobel de Literatura en 1997, ignorat per certes editorials, ha estat  un dels autors literaris mes del teatre d’Europa el segle XX.

 Membre de la resistència antifeixista, acabada la segona guerra mundial i amb vint-i-dos anys, es decanta cap el Partit Comunista Itàlia com la majoria d’escriptors, “ i artistes en general. Escriu pel desfavorits, amb  paraula planera i satiritzant sobre el poder, com feien els joglars en la edat mitjana.

Fet important en la concessió del Premi Nobel. “Per la seva feina de joglar, sempre en pro dels indefensos".

Per certs crítics Fo era essencialment un “comediant” sense voler veure la seva habilitat per les tradicions textuals: “L’ humor de las avantguardes, la comicitat de la