"L'estiu que la mare va tenir els ulls verds".Tatiana Tibuleac

 

Tatiana Tibuleac

Nascuda a Moldàvia, l'any 1978, forma part del grup d'escriptors romanesos que, com Mircea Cartarescu, Herta Müller, Dan Lungu..., han arribat a les nostres llibreries per fer-nos gaudir de bona literatura.

Periodista i traductora, va escriure "L'estiu que la mare va tenir els ulls verds" l'any 2016 i va rebre elogiosos

comentaris tant de la crítica com del públic. 

Ha rebut diversos premis, entre els que destaquen el donat per la Unió d'Escriptors de Moldàvia i el de la revista literària

romanesa Observador Cultural. Ha rebut també el Premi de la Unió Europea de Literatura,del 2019, pel seu últim llibre "El jardí de vidre".

L'autora ens ofereix una obra que quedarà gravada a la memòria com un relat que toca el més profund de l'ésser humà: la necessitat de ser acceptat i estimat en el si familiar i que si aquesta necessitat no s'acompleix, deixa ferides molt profundes difícils de cicatritzar.

L'argument se centra en un breu període de temps, en què una mare demana al seu fill, ingressat des de fa temps en un centre psiquiàtric, que comparteixi amb ella el que segurament serà el seu últim estiu.

Té tots els ingredients per a una novel·la obscura i dramàtica, malaltia,mort, traïció, pobresa, família desestructurada, però la novel·la es converteix en un cant a la vida, en una apoteosi del retrobament mare i fill, en una evolució dels seus sentiments, que en el fill passen de l'odi i la frustració a l'empatia i l’estimació.

Està narrat en primera persona. És el fill qui ens explica els fets i les seves percepcions van canviant segons evoluciona la seva relació amb la mare.

El llibre està estructurat en breus capítols i això fa que la lectura sigui molt àgil i concisa.

Utilitza una prosa poètica, plena de metàfores i imatges surrealistes, carregades de tendresa. La natura, tant al mar com al camp, es transforma al ritme com canvien els sentiments del fill envers la mare. D'una casa decrèpita al mig de terrenys erms, passem a una explosió de bellesa enmig d'un camp en què tot reneix i a un mar que acull dos embogits que celebren estar junts.

Ajuda a gaudir de la bellesa del llibre la traducció al català que n’ha fet l'escriptora, també romanesa, Corina Oproae, poeta, novel·lista i traductora, que viu a Catalunya des del 1998 i que va guanyar el Premi Tusquets d’Editors de novel·la per la seva obra La casa limón.

Imma Roe 

La Nieta. Bernhard Schlink

 

La neta, de Bernhard Schlink

Bernhard Schlink vol mostrar amb la seva obra el desastre de la nova història alemanya, la d’una Alemanya partida.

Penso que l’autor no explica bé la situació real de l’extrema dreta i la política de la reunificació d’Alemanya.

Els personatges sembla que no troben el seu lloc, ni a l’Est ni a l’Oest. Birgit s’escapa de l’Est per amor i per ser més lliure.

Kasper, després de la mort de la seva dona a causa de l’alcoholisme i les depressions, descobreix que ella havia abandonat una filla acabada de néixer per seguir-lo a

ell.

Birgit, sempre pensava que volia anar a buscar la seva filla, però no ho va fer. En canvi Kasper decideix buscar aquest filla i finalment la troba. La noia, que ja és una dona adulta, continua vivint a l’Est, en una comunitat rural d’extrema dreta, i està casada amb un home dominador i que té una filla de 12 anys.Kasper pensa que aquesta noia podria ser la seva neta i la vol alliberar de l’educació ultradretana.

Aconsegueix convèncer el pare, amb diners, perquè la nena pugui passar alguna temporada amb ell a Berlín i així poder donar-li a conèixer un altre món, cosa que fa mitjançant la música i la literatura. De mica en mica va vencent resistències fins que de cop i volta els pares no li permeten continuar veient l’avi. La gran descoberta de la neta és la música, en aquest tema hi ha una gran complicitat entre ells dos.

Kasper, que és un home molt respectuós amb els altres, no gosa forçar la situació i no intenta rescatar-la. La noia se sent abandonada després que l’hagi endinsat en un món més lliure i ric de possibilitats i s’implica en accions de grups antisistema. Tot i això, el germen de la música li permet trobar el seu camí cap a la llibertat.

Bernhard Schlink, a nèixer al 1944 a Alemanya . Escritor, jurista i professor d, història de la llei a la Universitat Humboldt de Berlin. Entre les seves obres destaca "El lector", escrita al 1995, amb gran éxit de vendes i adaptada al cinema al 2008.

Helga

La filla estrangera. Najat El Hachmi

 

 “La filla estrangera”, Najat El Hachmi

A la novel·la, escrita el 2015, l’autora ens explica la història d’una jove nascuda al Marroc i criada en una ciutat de l’interior de Catalunya. 

La noia, en el seu procés de creixement, i sobretot en el pas a l’edat adulta, al voltant dels vint anys, es troba atrapada entre dues cultures que xoquen dins seu: la tradicional, rígida i patriarcal, de la seva família i comunitat d’origen, i les possibilitats de llibertat i autonomia que descobreix en la societat catalana on ha crescut.

És una narració en primera persona, un monòleg adreçat a la seva mare.

Escrit amb un català clar, senzill però contundent, intens emocionalment. En diversos moments,quan no troba la traducció literal del que vol expressar, utilitza mots en la seva llengua d’origen, l’amazic. Dues llengües amb visions diferents del món, que han anat construint la seva identitat.

La protagonista, filla immigrant i estrangera, expressa amb dolor i força els sentiments i la lluita interna que viu al llarg del seu procés d’emancipació personal.

Per fer feliç a la seva mare, amb qui manté un fort vincle afectiu, i evitar les crítiques de la comunitat, passa per moments de renúncia dels propis anhels, com quan es posa el mocador o quan accepta el casament de conveniència amb un cosí seu.

Finalment, després d’arribar a emmalaltir de tant anar en contra seva, trenca els lligams amb el sistema opressor familiar i decideix viure com ella vol.

És una novel·la d’interès sociològic. Ens fa pensar en els conflictes que es generen en els processos de construcció d’una identitat amb múltiples pertinences, el risc d’haver de trencar lligams familiars i culturals patriarcals que imposen restriccions a la llibertat, especialment a les dones; en la centralitat que té l’accés a l’educació com a eina d’emancipació; en les contradiccions en les condicions que ofereix la societat d’acollida, com ara que les persones adultes reagrupades no tinguin permís per treballar quan arriben aquí o en la discriminació que pateixen moltes persones d’origen immigrant en els processos de trobar feina o habitatge. Són situacions que pateix la protagonista d’aquest relat.

Com ja fa en altres novel·les, l’autora es centra en temàtiques que tracten els conflictos interns de viure entre dues cultures, la denúncia de l’opressió masclista i la submissió de les dones sovint disfressada d’amor, religió o tradició.

Les seves protagonistes són dones que lluiten per poder viure com desitgen.

Mercè Janer

Blancor, Jon Fosse

 

Jon Fosse va rebre el premi Nobel de literatura l'any 2023.

Autor prolífic i traduït a més de quaranta idiomes, ha conreat diversos gèneres literaris, contes, teatre, poesia, assaig, narrativa....

Va estudiar filosofia i teoria del llenguatge i tota la seva obra està escrita en nynorsk, idioma minoritari de Noruega que conserva l’essència dels dialectes de l’oest del país.

De jove va creure en els postulats marxistes, va evolucionar,  ja a la maduresa, cap a una conversió al catolicisme, després d'experimentar addiccions que el van portar a períodes d'internament per desintoxicació.

El jurat va destacar de Fosse que era capaç de narrar l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules, formant part d'una experiència col·lectiva que es nodreix de les seves vivències personals, fets quotidians sense aparent transcendència, que es converteixen en literatura.

 

L'argument de Blancor és d'una subtil senzillesa. Un home que està avorrit decideix sortir de casa, agafar el cotxe i conduir de manera aleatòria per diferents camins que el portaran a un lloc de no retorn. Es fa de nit i es posa a nevar, No hi ha ningú, soledat, i allí, amb una gelor absoluta, amb la foscor i el silenci de la nit, perdut en el no res, intueix ombres que pensa que el poden ajudar. Al·lucinació... somni... realitat...

 

La lectura és trepidant, té una tensió dramàtica i un ritme que t’impedeix deixar el llibre sense acabar... A través d'un monòleg intern, l'autor ens situa dins de la consciència del personatge, de la seva confusió, expressada en frases reiteratives i incertes, de la seva solitud i desorientació, però també de la seva esperança.

 

El llibre és lluminós. Plasma la natura fent servir continuades antítesis i creant unes imatges poètiques que ens queden a la memòria com a metàfora de la vida i la mort.

 

Imma Roé

Les quatre vides de l'oncle Antoine. Xavier Aliaga

 

Quan  l'any passat vam llegir Xavier Aliaga, ens vam quedar amb ganes de conèixer més obres de l'autor i com que ell mateix va dir que la gènesi de Ja estem morts, amor era Les quatre vides de l'oncle Antoine, vam decidir llegir-lo per tornar a gaudir de la seva escriptura i alhora descobrir quin era el fil que unia aquestes dues novel·les.

Hi hem trobat un mateix plantejament, treure a la llum persones que han tingut importància a les nostres vides i que, un cop mortes, desapareix amb ells part del seu recorregut vital, ple de significats i incògnites, deixant dubtes que mai més es podran resoldre.  

L'escriptor ens narra en aquesta novel·la la història del seu oncle Antoine, qui, passada la guerra civil, va haver de fugir cap a França, on es va allistar a la Legió estrangera francesa per sobreviure. La curiositat i la pressió paterna inciten l'autor a fer una investigació sobre la seva vida. 

Escrit en segona persona, alternant-la amb la tercera en alguns episodis i utilitzant el present verbal, l'autor ens implica en el seu esforç i les seves vacil·lacions per anar avançant en la recomposició d'una vida plena d'incerteses.

Fa servir, per a la seva investigació, tant la documentació arxivística com la oral, que prové de la seva àmplia família, molt interessada a saber més de la vida d'aquest oncle que el pas del temps ha convertit en mite.

Tots els personatges secundaris són fonamentals, però adquireix gran rellevància el pare, que sovint agafa el paper de personatge principal, com un deute que el fill sent envers ell. 

Quan no té dades suficients, l'autor omple els buits fent una recreació literària. Una ficció que se´ns presenta com una veritat universal, el trànsit vital d'un home amb totes les seves contradiccions, marcat pel temps històric de guerra i repressió que va haver de viure, com tantes persones anònimes que han hagut de lluitar per fer-se una vida lluny del seus.

 

Aquesta obra va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2018  i va guanyar el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler.

Imma Roé

Les traces del silenci. Esther Lázaro Sanz

 

Aquest text, escrit com a guió per a obra de teatre, ens fa reflexionar sobre uns fets del passat que han estat amagats per les institucions, silenciats per la gent, i que han causat traumes emocionals importants, tant a les persones que els han patit directament com al seu entorn familiar.

L’obra es refereix concretament al suposat tràfic d’infants que es va produir a rel de les inundacions del Vallès de l’any 1962. La base d’aquesta sospita és la troballa, per part de la investigadora, Esther Lázaro, de nombroses cartes rebudes als Ajuntaments des de l’endemà mateix de la catàstrofe, demanant nens, que se suposava que eren orfes, i oferint diners per quedar-se’ls. A partir d’entrevistes de testimonis de la tragèdia, va anar recollint dades per confirmar la seva sospita.

A la tertúlia vam comptar amb la presència de l’autora, que ens va explicar el procés d’investigació i va respondre a totes les nostres preguntes. Vam poder empatitzar amb el dolor de les famílies dels desapareguts, que no saben si van morir o si han crescut amb altres famílies. Entenem que hi hagi mares i pares que no puguin rememorar els fets, que van ser massa dolorosos, i també que hi hagi fills que no vulguin saber si van ser robats o adoptats.

El que no podem és estar d’acord en que les institucions no vetllin per la gent que ha patit. La ferida tan sols cicatritzarà quan se sàpiga la veritat, tot i que potser ja serà massa tard, si és que mai s’arriba a saber.

Esther Lázaro és doctora internacional en literatura, investigadora i dramaturga. Entre altres temes, investiga la literatura de l’exili i com a dramaturga, ha escrit textos de teatre sobre la memòria històrica. Ha representat obres a França, Alemanya, als Estats Units, Mèxic... És autora del documental "Els nens de la riuada", sobre el tema de les inundacions del Vallès, emès per TV3 el 2022.

Carmen Ruiz

Así que usted comprendrà. Claudio Magris

 És una constant en la història de la literatura la reflexió sobre el misteri de la vida i de la mort.  Aquesta seria la gran pregunta: què hi ha després de la mort?  És la pregunta a la que Claudio Magris intenta donar resposta en aquesta novel.la. Una novel.la breu, tant sols caldran 50 pàgines perquè l’autor, sense entrar en profundes reflexions filosòfiques, abordi el tema de la mort de la seva esposa, Marisa Madieri. Ho farà apropant-s’hi d’una manera indirecta a partir del mite d’Orfeu.  Ja des del títol, Así que Usted comprenderá, assistim a un llarg monòleg, una veu femenina, és Marisa?, podria ser-ho, però no, és Eurídice que parla des del món dels morts, des d’un lloc que ella anomena Casa de Repós, i li explica a un esser suprem, al que ella anomena senyor President, per què ha rebutjat el permís que li ha estat concedit de poder tornar a la vida al costat del seu espòs. 

Com un joc de miralls que superposa la realitat d’un i altre personatge entrem en una perfecta al•legoria, món real versus món del mite, Marisa versus Eurídice, i per tant Claudio versus Orfeu. El relat esdevindrà magistral. No oblidem que Marísa Madieri va morir pel verí d’un llarga malaltia, que Eurídice va morir pel verí de la picada d’una serp. Recordem que Orfeu la va plorar superant la perfecció dels seus cants, recordem que la seva música encantava fins i tot a les feres. Així les coses, què podrà fer Magris? A partir d’un sentiment d’amor profund, reflexionarà, recordarà, enyorarà, mirarà enrere els temps en que ella li donava el millor dels suports morals quan ell se sentia insegur en l’art de la poesia i de la literatura. És així com Claudio Magris ens convida a reflexionar sobre tot el que som al costat de la persona estimada i el que deixaríem de ser si un dia la perdéssim per sempre. 

Curiosa i arriscada la versió del mite que fa Magris, aquí no serà Orfeu qui es girarà per mirar la seva esposa, serà Eurídice la que no voldrà tornar a la vida anterior. Ha hagut de triar entre tornar al món dels vius i poder-li explicar a l’espòs la veritat sobre la gran pregunta... o no. Per tant Eurídice en el seu monòleg justifica la seva decisió i fa un adeu definitiu a la vida, més definitiu que la pròpia mort. Tornem al joc dels miralls, Euridice versus Marisa. Aquesta nova Eurídice, més identificada ara amb Marisa Madieri, la haurem d’entendre com una dona actual, una dona que pren les seves pròpies decisions. 

Mite y experiència personal, tot concentrat en un relat magnífic, per tant una novel.la d’autoficció, subgènere literari que barreja la ficció, en aquest cas el mite, amb elements autobiogràfics. 

Els amants de la música podran evocar aquella ària meravellosa de l’òpera de Gluck “Orfeo i Eurídice”: “Che faró senza Euridice, che faró senza il mio ben” 

Un cant a l’amor, al dolor de la pèrdua, a l’absència, quanta bellesa!.

Roser Cot

Qui et penses que ets?. Alice Munro

"Històries de la Flo i la Rose", diu el subtítol d'aquest volum de contes publicat per l'autora el 1978. De totes les seves obres és la que més s'acosta a una novel·la ja que cada conte narra un nou episodi de la vida de la Rose i la seva madrastra Flo. Un trajecte de la infància a la maduresa d'una dona que es forma, se'n va, s'emancipa i torna -com totes les heroïnes d'Alice Munro.

 

L'estranya desaparició d'Esme Lennox. Maggie O' Farrell

 

Maggie O'Farrell és una de les veus més reconegudes de la narrativa anglesa, amb una veu molt pròpia i amb una temàtica que, encara que diversa, sempre té com a protagonista la dona.

Si l'ambientació i l'argument són diferents, tant a Hamnet com a El retrat de matrimoni o a la novel·la que ens ocupa, en canvi la lluita del personatge femení per preservar la seva singularitat és la mateixa. Els personatges de O'Farrell són dones que s'atreveixen a defensar la seva dignitat i supervivència dins d'una societat patriarcal, que té unes normes i estructures reglades i que castiga a qui intenta sortir-ne.

La narració comprèn des de l'època colonial anglesa fins als nostres temps, a través de tres generacions de dones i gira al voltant d'un gran secret familiar. No és lineal ni en el temps ni en l'espai i tan aviat està narrada en tercera persona com en primera, amb monòlegs entretallats, que en un principi ens poden desconcertar, però a mesura que avancem pàgines entrem en l'intel·ligent joc que ha proposat l'autora i anem encaixant peces fins que el relat se'ns presenta coherent i lluminós. Una novel·la que ens parla de malaltia mental, de maternitat, de sentiment de pertinença, d’estima i de dol i que posa en relleu el paper de la família com a factor determinant en el creixement dels seus membres: pot ser un lloc acollidor i amorós o punitiu i castrant reproduint els estigmes socials de l'exterior, com passa a la narració de O'Farrell.

Imma Roe

L'illa, de Gianni Stuparich

 

 L’illa de Giani Stuparich

 

 Giani Stuparich va néixer a Trieste el 1891 de mare triestina d’origen jueu i pare istrià. La ciutat era aleshores el gran port de l’imperi dels Hasburg. Va formar part de la colla d’escriptors joves que entre els inicis del segle XX i la Primera Guerra Mundial van inventar la literatura triestina. Compartien el somni d’una Europa demòcràtica i d’una nova cultura literària europea, somni que es va esvair amb la guerra. 

L’illa és un relat breu on Stuparich ens presenta la trobada d’un pare, malalt incurable, amb el fill a qui proposa tornar a l’illa natal per última vegada.

El fill, que va deixar el mar per viure a la muntanya, evoca la impressió que li produïa el pare quan era petit: com un déu, poderós, amb la cara lluminosa, la veu sonora, maneres de conqueridor: dret, senzill, alegre… i com li va ensenyar a tractar amb confiança el mar. Ara s’han canviat les tornes, el pare és el fràgil i el fill està en la plenitud de la vida.

En el relat no hi ha gaire diàleg entre pare i fill. Stuparich ens parla dels grans temes de l’existència (la vellesa, la vida com a lluita física, la malaltia, la mort) a través de les reflexions interiors dels dos protagonistes. Cap al final, sembla que s’obre una escletxa que donarà pas al diàleg:

-       Estàs trist, papa?

-       pensava que seria més valent. No ens coneixem mai prou.

El cor del fill va fer un bot… Encara tenia temps de parlar-hi: la veritat els reconfortaria a tots dos.

Però l’escletxa es tanca quan el pare desvia la conversa cap als estris de pesca que havia fet servir el vespre anterior.

Quan es dirigeixen al port per agafar el vaixell de tornada, el pare es mostra com sempre havia estat, agafat de bracet del seu fill, el bastó de la seva vellesa…, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí.

 

Eulàlia Picas

 

 

Sobre mi hija. Kim Hye Jin

 

 

Sobre mi hija 

No sovinteja entre les nostres lectures la literatura asiàtica. Avui, però, ens hi apropem de la mà d’una escriptora que està destacant en la nova literatura sud-coreana, Kim Hye-jin, i ho fem a través de la lectura de la seva novel.la “Sobre mi hija”, un relat magnífic sobre el pas del temps. Kim Hye-jin és autora de novel·les, relats curts i reculls de contes que han merescut   diferents premis i distincions al seu país natal. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes.

Endinsar-nos en la novel.la “Sobre mi “hija” ens porta a considerar no només què és el que ens vol dir l’autora sinó com ens ho vol dir, el què i el com. Seguirem per tant aquest ordre.

Ens trobem davant d’un relat en primera persona de Kim, la protagonista, una vídua que, per la difícil situació econòmica en que es troba, acaba treballant en una residència geriàtrica com a cuidadora Jen, una dona que està perdent la memòria i la identitat, i que acaba acollint la filla a casa seva per ajudar-se mútuament a compartir despeses, la filla i la seva parella, una relació lèsbica que ella és incapaç d’acceptar de cap de les maneres. Les reflexions de la protagonista es despleguen com quan s’obre un ventall, si mira cap a una banda veu la problemàtica de la noia jove, si mira cap a l’altra veu la part més sòrdida de la vellesa. Tres dones, tres etapes de la vida, sempre amb els mateixos problemes: els prejudicis, la precarietat laboral, els drets dels treballadors i la falta de recursos per sobreviure. Mentre anem seguint el relat descobrim una mare molt lluitadora i molt humana, però amb els seus dilemes morals, les seves il·lusions truncades, les seves pors. El lector ho haurà d’anar digerint amb calma i es farà preguntes: per què aquests sentiments i aquestes frustracions? Doncs per dos motius, per una banda pels prejudicis d’una moral tradicional i per l’altra perque el que vol per a la seva filla és que trobi un marit que li asseguri un futur estable i que tingui fills. I per què aquest rebuig a les maneres de gestionar les residències geriàtriques? De fet és una crítica social a un sistema capitalista cada cop més ferotge que retalla despeses en materials sanitaris, que dóna serveis i atencions cada cop més precaris, el que avui en dia en diem edadisme, marginació per edat.

Els temes que planteja la novel.la seran diversos, el rebuig social, la culpabilitat, la impossibilitat de comprendre. El relat es torna subtil i captivador en el cas de la relació familiar entre mare i filla, cap de les dues es capaç d’entendre l’altra, però tenen punts en comú, per exemple les reivindicacions a favor de la gent gran o les del col·lectiu LGTBIQ, totes dues tenen necessitat de fer-se visibles com a persona, una com a dona gran, l’altra com a lesbiana, seran dues lluites interconnectades. La distància entre totes dues es va suavitzant cap al final del llibre, però no del tot, només una mica, una llum, una esperança.

Amb una sintaxi clara i precisa i amb una prosa àgil molt ben cuidada, Kim Hye-jin aconsegueix un relat magnífic que manté l’interès del lector fins a l’últim moment. Cal remarcar l’excel·lent construcció dels personatges, amb les seves contradiccions però del tot coherents. Destaca d’una manera especial el discurs mental de la protagonista expressat amb frases curtes a manera de reflexions, de sentències gairebé lapidàries, per exemple:

“Envejecer es dejar de hacer una por una las cosas que nos gustan”

“El sonido de los niños no debería faltar en ninguna casa”

 “Me doy cuenta de que mis mejores días se han ido por completo”

 “Lo que a mi me inquieta no es la muerte sinó la vida”

 La novel.la té  una estructura singular. Així són els tres primers capítols: Un restaurant, dues dones, de què parlen? de diners, d’un préstec, ah, són mare i filla. Un funeral, la vetlla, qui s’ha mort?. Sembla que l’autora no ens diu gran cosa, la trama de la novel.la no acaba d’arrencar. En el tercer capítol algunes paraules ens criden l’atenció, “silla de ruedas”, “cuidadora”, “asilo”. A partir d’aquí el lector començarà a lligar caps i el relat serà més coherent i més lineal. Es tracta de la tècnica literària In medias res que consisteix en començar una narració al mig de la història, quan els personatges ja estan immersos en el conflicte. L’objectiu és sorprendre al lector, Kim Hye-Jim ho aconsegueix de totes totes. En l’últim capítol ens tornem a trobar en un funeral, qui s’ha mort? Sí, ara el lector ja sap qui s’ha mort, Jen s’ha mort i ho ha fet tranquil·la i ben cuidada a casa de Kim. L’ambient ens recordarà l’altre funeral, el del principi, i semblarà com si l’autora ens piqués l’ullet, no fos cas que els lectors ens n’haguéssim oblidat. Un bon final.

                                                                                                                 Roser Cot

 

 

 

 

 

 

 

Viatge per l,est. Christine Angot

Sinopsis ( L casa del libro)

Una crua reconstrucció literària de l’incest que va patir l’autora de mans del pare.

Amb aquesta punyent novel·la autobiogràfica, Christine Angot reprèn un tema central en la seva vida i la seva literatura: l’incest, els abusos que va patir per part del seu pare, un home d’exit –membre del servei de traducció del Consell d’Europa–, des de la pre-adolescencia fins a la vida adulta, quan ja estava casada.

Angot ha tractat la qüestió des de diversos punts de vista a L’Inceste, Una setmana de vacances –publicada en aquesta col·lecció– i Un amour impossible. Ara, a El viatge per l’est, posa tot el focus en la filla, la víctima de l’abús. És des de la seva perspectiva que es narra la historia, encara que potser caldria parlar de perspectives, ja que se succeeixen la visió de la nena, la de l’adolescent i la de la dona adulta.

Aquesta es la historia dels fets que marquen una vida, una historia de solitud i silencis. És també, potser, la novel·la amb que Angot aconsegueix tancar per fi la ferida. El llibre s’ha convertit en un esdeveniment literari a França i ha estat guardonat amb els premis Medicis 

 L casa del libro

L’esdeveniment, Annie Ernaux

 

        

L’esdeveniment,  Annie Ernaux

(obra escrita l’any 2000 i traduïda al català, el 2022, per Valèria Gaillard)

L’esdeveniment és un llibre en què s’explica un fet traumàtic, el procés que viu una

jove de vint-i tres-anys des de l’embaràs fins a l’avortament fet en la clandestinitat.

És una història autobiogràfica en què l’autora, Annie Ernaux (1940, Normandia, França)

transmet l’experiència íntima i personal de quan de jove va quedar embarassada, sense

voler-ho, d’un xicot que es va desentendre d’ella en saber-ho. A principi de la dècada

dels 60, l’avortament era tabú, estigma i delicte, a França –no es va legalitzar fins el

1975–, i la jove Ernaux es va trobar que havia de solucionar una situació que

vivia com una amenaça, que li impediria seguir els estudis i el futur que ella desitjava.

És la narració reflexiva i emocionalment intensa d’aquesta experiència. Ernaux descriu

les situacions, la vergonya, la por i el dolor que va viure en solitud durant tot el procés:

la incertesa i la preocupació pel retard de la regla; la confirmació de l’embaràs no

desitjat; la penosa peregrinació per diverses consultes on la visiten metges recelosos i

espantats que no poden o no volen ajudar-la; la realitat que tot en la seva vida ha

canviat d’un dia a l’altre, la relació amb els nois i les amigues, els plans de futur; el

patiment pel pas dels dies i mesos; l’intent desesperat de fer-se avortar ella mateixa

amb una agulla de fer mitja; i així fins a conèixer una dona “fabricant d’angelets” que

practicava avortaments a la cuina de casa seva, amb una sonda i un raspall per als

cabells. Uns dies després, la protagonista va expulsar un fetus ensangonat i mort, que

va llançar al vàter de la residència de noies on s’allotjava.

La novel·la està escrita el 2000, quan havien passat quatre dècades dels fets i l’autora ja era

una escriptora reconeguda i premiada. Admet que els seus llibres provenen de records

autobiogràfics. En una entrevista comentava: “la memòria és sobretot un instrument

d’escriptura, per a mi. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials”.

La majoria dels seus llibres estan traduïts al castellà i al català.

El 2022, Annie Ernaux, a l’edat de 82 anys, va rebre el premi Nobel de Literatura.

L’esdeveniment va ser portat al cinema per la directora Audrey Diwan el 2021,

amb una bona adaptació de la novel·la. Va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia.

Mercè Janer

"Verd aigua". Marisa Madieri

 

      

   

 VERD  AIGUA

        

   Madieri ens narra en forma de dietari, al llarg de  tres anys, i amb la perspectiva que li dona la maduresa d'edat, la seva infància i adolescència. Nascuda a Fiume, ciutat fronterera que després de la Segona Guerra Mundial va quedar annexionada a Iugoslàvia, va haver de fugir juntament amb la seva família cap a Trieste i viure allí com a refugiats

      

   La diàspora familiar i la seva vida en el Silo, la casa d'acollida durant set anys, marquen la seva adolescència. L'autora reflecteix amb gran sensibilitat com es pot viure i també somiar  en condicions en extrem precàries, La calor, el fred, el vent que es filtraven entre les parets, on no s’aconseguia tampoc cap tipus d'intimitat  Ens descriu  la seva família, qui eren i d'on venien. Darrere del refugiat que pateix hi ha històries humanes que conformen un univers malgrat totes les vicissituds, la xarxa familiar que protegeix, però també el patiment de cadascun d'ells per fer front a les circumstàncies que els toca viure. La mirada de l'autora és benèvola descrivint  l'àvia Madieri,  l'àvia Quarantotto,  l'oncle Alberto, els seus pares,  les monges on anava a estudiar. Són personatges que malgrat les seves debilitats són tractats amb  respecte i estimació i amb un deix d'ironia davant dels seus defectes. Hi ha una mirada agraïda a la gent que l'ha ajudada a ser el que és ara.

  Entre les pàgines recordades introdueix de tant en tant pàgines en present en què reflecteix el seu moment actual que viu en plenitud. Aquest moments que voldria atrapar i retenir, moments estàtics que sap que es volatilitzaran i que potser la Medusa, la Gorgona més perillosa es farà present. El pas del temps planeja en aquestes pàgines que voldries llegir i rellegir per copsar tota la seva intensitat

    Madieri a l'acabar el llibre diu: No sento tristesa sinó gratitud. Es el pòsit que ens deixa després de llegir-la.

   Marisa Madieri va néixer a Fiume l'any 1938 i va morir a Trieste el 1996. Tal com ella pressentia, va tenir una vida curta i abans de morir va voler deixar constància de la seva vida de refugiada perquè ningú no ho oblidi. Desgraciadament, 70 anys després, el Silo de Trieste encara funciona i  de manera molt precària serveix d'aixopluc per a centenars de refugiats procedents de l'Àfrica i d'Àsia   

Imma Roe

Pedres blanques . Rosa M. Prat i Balaguer

 

En el segle xiv, quan el Papa d’Avinyó, Benet XII decreta unes constitucions contràries a la llibertat  dels ordres religiosos, l’abadessa del monestir de Pedralbes, Sobirana Olzet, lluitarà pels drets de la  comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. 

SINOPSI 

Pedres blanques és una novel·la històrica del segle xiv que tracta de la confrontació  de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras  Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó. 

Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les  Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes  defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la  quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de  la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar  i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les  monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.  

L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments.  Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent. 

Novel·la Finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès (2016).  

  

DADES BIOGRÀFIQUES 

Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia (Alt  Penedès). És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat  de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està  jubilada. 

Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de  Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat. 

També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de  Sant Sadurní d’Anoia i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta  convocat per aquesta biblioteca. 

A través de la narrativa de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Pedres  blanques és la seva primera novel·la. 

L’últim amor de Baba Dunia. Alina Bronsky

 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’escriptora en llengua alemanya Alina Bronsky, nascuda a Rúsia el 1978, va viure la seva infantesa en la part asiàtica dels Urals i la seva joventut en l’Estat de Hesse, Alemanya. Va fer estudis de medecina, que no va concloure, i va treballar com a periodista. Actualment viu prop de Frankfurt. La premsa alemanya l’ha qualificat com  el debut literari més interessant de la temporada. De la seva novel.la L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda al català per Ramon Farrés, n’ha fer una cuidada edició a casa nostra l’editorial Les Hores.

Alina Bronsky basteix una història partint de fets reals, el retorn d’uns ancians que van decidir tornar a viure, i morir, a la zona d’exclusió de Txernòbil, la pionera d’aquest perillós retorn és Baba Dúnia. La història resultarà apassionant i colpidora.

Baba Dúnia, protagonista i narradora en primera persona, ens explica el seu dia a dia al petit poblet de Txernobo. Sabem com és Baba Dúnia pels seus relats, per com la tracten els veïns i per com s’hi relaciona,  per les cartes que escriu a la seva neta i a la seva filla Irina, metgessa que ha marxat a viure a Alemanya. Els veïns confien en ella i la tracten com a líder. Baba Dúnia és una dona octogenària valenta, solidària, tendra, autosuficient, forta, enginyosa. Enginyosa? sí, la veiem com se les empesca per pol·linitzar els tomàquets de l’hort amb un pinzell perquè ja no hi ha abelles. La novel.la és una lliçó constant sobre la natura, l’amistat, la convivència, el pas del temps. Baba Dúnia no només es relaciona amb el veïnatge, també ho fa amb els seus morts, de vegades parla amb l’esperit del seu difunt marit, de vegades discuteix amb ell. El relat esdevé en aquests cassos una mica poètic, fins i tot oníric, i l’escriptora ens farà gaudir del seu llenguatge especialment potent, ric i directe. La novel.la a través de la protagonista ens fa reflexionar sobre la vellesa, la por a les malalties, els prejudicis, la mort.

Aquesta és la Baba Dúnia, un personatge literari magníficament treballat que esdevé el principal atractiu d’aquesta sorprenent història. Heus aquí algunes cites destacades:

 

“Fins avui cada dia em sorprèn que encara estigui viva. I dia sí, dia no, em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. La mort pot venir, però educadament si us plau”

      

“ Als pobles del voltant abandonats ni tant sols hi ha rates, perquè  les rates necessiten la brossa, escombraries fresques i abundants. Les rates necessiten les persones”

 

“No  li guardo rancor al marit, la majoria d’homes eren així llavors. L’error no va ser haver-me’n buscat un d’equivocat, l’error va ser simplement casar-me”

 

Quan la història ja està prou avançada, es produeix un fet que farà donar un gir a la trama. Un home de mitjana edat arriba al poble amb una criatura, la seva filla. Un toc d’efecte que marcarà la vida de Baba Dúnia i de tota la comunitat. Potser no calia desencadenar el final portant la història a un altre escenari. Tant se val, perquè el resultat no deixa de ser una excel·lent peça literària  d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Temps al temps!     

    

                                                                                                                  Roser Cot

Ja estem morts, amor. Xavier Aliaga

 

JA ESTEM MORTS, AMOR

 

L'autor dona veu a l'Anaïs, una veu omniscient que ens parla des del més enllà, perquè és morta. Aquesta opció fantasiosa es fa autèntica i creïble al final de la narració i dona tot el sentit a l'obra.

L'Anaïs ens explica la vida dels seus pares, des dels seus inicis prometedors com a parella fins que lentament van naufragant en la rutina, la feina, els fills, hores discordants... per acabar caient en un pou d'incomunicació i retrets. El seu món va agafant línies divergents i el buit es va instal·lant en les seves vides. 

Tot succeeix sota la mirada de les filles, que presencien el caos i el no retorn a l'estabilitat. La seva vida queda totalment arrasada amb la mort de les filles i la narració es converteix en una anàlisi dels sentiments dels personatges, que es refugien en ells mateixos per salvar el més important de la seva unió.  Sensibilitat, respecte i estima entre dos essers totalment desvalguts impregnen aquestes pàgines.

La narració és molt fluida, molt rica en matisos, amb un llenguatge precís, que malgrat el tema que tracta no es recrea en la desgràcia. Fa servir l'el·lipsi i les frases per acabar.

Hi ha personatges secundaris i temes tractats, com la servitud del periodisme i la complexitat de l'adolescència, que no ens aparten del tema de fons, sinó que el completen.

L'autor fa servir la paraula escrita com a eina sanadora i capaç de transformar la realitat, les paraules que afilen, analitzen i aprofundeixen en les relacions humanes i que poden donar una segona oportunitat per seguir endavant quan sembla que tot s'acaba.

I que gire la roda.

Xavier Aliaga. Escriptor i periodista valencià amb nombroses col·laboracions dins

del món cultural, ha estat responsable de cultura del setmanari El Temps i columnista

de diversos diaris. Des del 2022 és membre del Consell Valencià de Cultura. Com a

novel·lista té set novel·les publicades. 

Ja estem morts, amor va ser finalista dels premis Llibreter i Finestres.

Imma Roe

Boulder. Eva Baltasar

• 

 

Ja el títol de la novel·la ens dona la imatge del caràcter de la protagonista. Boulder, blocs de roques aïllades que resisteixen totes les inclemències del temps.

El personatge creat per Eva Baltasar és com un boulder, viu despullada de tot allò que és accessori i només busca el que és essencial. Fuig del treball en equip, no suporta els ramats, mira de guardar-se'n.

Treballa amb les seves mans transformant aliments i desitja ser lliure a través de la seva solitud, passant inadvertida als ulls dels altres.

Aquesta llibertat tan buscada queda truncada quan s'enamora i el desig eròtic l'inunda plenament, "He conegut la Sansa. Per uns moments he estat conscient del magma inestable sobre el que sura el miracle dels oceans i els continents". Aquest sacseig emocional la porta a fer concessions,  a establir-se en un lloc fix, comprar una casa, acceptar relacions socials i,  finalment, a compartir a contracor la maternitat que desitja la seva parella.

Una obra narrada en present des del propi Jo, que ens parla de solitud, desig, erotisme, pulsions i d'una maternitat viscuda amb exclusivitat. Llenguatge poètic que crea imatges molt suggestives, sense diàlegs i amb una prosa molt rica, ambientada en un país on la força de la natura és tan potent com el caràcter que forma la personalitat de la protagonista.

 

Eva Baltasar, nascuda a Barcelona el 1978, es va donar a conèixer amb un recull poètic publicat l'any 2008. Des de llavors la seva obra poètica no ha cessat i no és fins l'any 2018, després de publicar la seva primera novel·la Permagel, a la que han seguit Boulder i Mamut, que s'ha convertit en una de les veus més reconegudes de la literatura catalana.

Boulder va ser distingida amb el Premi Òmnium 2020 a la millor novel·la i va suposar la primera

nominació al premi internacional Booker Prize per un llibre escrit en català.

Imma Roe