Translate

L'ANTROPÒLEG INNOCENT. Nigel Barley. Juny 2019




L'antropòleg innocent de Nigel Barley

L’autor d’aquest llibre, Nigel Barley, doctor en antropologia per la universitat d’Oxford, es va dedicar durant gairebé dos anys a l’estudi d’una tribu poc coneguda del Camerun, els dowayo. Si ens agafem el llibre com un assaig d’antropologia tindrem una grata sorpresa. Sí que ens aporta dades molt rellevants de l’estil de vida d’aquesta tribu: ritus, llenguatge molt peculiar a base de diferents tonalitats, comportament social, relacions parentals, creences, etc. Però el que el fa més atractiu és la gran col·lecció de divertides anècdotes descrites amb una fina ironia que ens apropa, necessàriament, a un humor típicament anglès.

El llibre, estructurat com una novel·la, consta d’un pròleg a càrrec d’Alberto Cardín i 13 capítols. Ja en el pròleg se’ns informa del què hi trobarem: humor i etnografia. Les raons del viatge, segons Barley, és que tot antropòleg ha de fer un bon treball de camp. Barley ens comentarà les dificultats d’aconseguir el finançament pel seu propòsit, els preparatius del viatge i, molt abans d’entrar en contacte amb la tribu que vol estudiar, les mil i una dificultats provocades per la burocràcia camerunesa. Qualsevol pas necessita de multituds de papers segellats que després veurà com són llançats a la paperera pel funcionari de torn.

De totes maneres serà un cop arribat al seu destí on començaran, veritablement, els problemes i les divertides anècdotes, sobretot pels equívocs provocats pel desconeixement de la llengua del poble dowayo, malgrat comptar amb un ajudant-intèrpret.

Llibre de fàcil lectura, entretingut i que ens aporta una visió gens paternalista del poble dowayo.


Rosa Caballé


MENTIRA .Enrique de Heriz- Maig 2019

Mentira (Pocket)






Enrique de Hériz (Barcelona 1964-2019) Filòleg. Va treballar com a traductor i editor. L’any 2000 va deixar la seva activitat professional  per  dedicar-se exclusivament a l’escriptura. Per la seva novel·la  Mentira va aconseguir l’any 2004 el premi “ Llibreter de l’any”

Imma Roé

ABRIL ENCANTADO, abril 2019









La senyora Elisabeth von Armin fa cara de bona persona. Va passar per dos casament infortunats. I es va estrenar com a escriptora amb “Un abril prodigiós” el 1900. Va ser una petita bomba ensucrada amb un dolç que no va agradar gens ni mica a la gent de l'Anglaterra misògina i puritana del 1900,  removent els ciments bàsics del país. Fou editada sis anys abans que Virgínia Wolf publiqués  la seva primera obra " Una habitació pròpia"

Anglaterra és un país fosc, fred i plujós, i "la dona honesta només trobarà la felicitat en la família i en Déu Nostre Senyor."

La nostra protagonista llegeix en un diari la possibilitat de llogar un castell amb un jardí màgic ple de glicines. El preu del lloguer supera les seves possibilitats. Convenç a unes altres dones, sent quatre finalment. No hi ha drama en aquest llibre, hi ha pura metàfora. Arriben al Castell prodigiós per omplir-se les piles, i lliurament viure uns dies en felicitat, deixant de ser "filla de, esposa de, "mare de". Cada dona  tindrà la seva motivació, actuaran diferent . I hi haurà dolor. Però no a la manera de Virgina Wolf, Italià-Anglaterra, El Sol-la Pluja.

A qui no li agradaria  passar uns dies en un castell italià, ple de glicines.  Però això no va agradar gens a la puritana societat anglesa. Esvalotava el galliner. Està ben escrita, humor anglès,  i  ens deixa un bon sabor de boca.



És una obra que té més de cent anys, edicions infinites, títols diversos segons les diferents publicacions, però  les glicines i l'aire mediterrani no ens deixarà , i aquí teniu tres portades de dues èpoques diferents.


























x

SUKKWAN ISLAND, març 2019









David Vann neix a Alaska l'any 1966. “Sukkwan Island” va ser la seva primera obra, i com la resta del seus treballs, fins ara, gira sobre l’espinós tema de les relacions familiars. Jim, el pare, amargat de la seva vida, convenç el seu fill adolescent, en Roy, per anar a a viure en una illa abandonada; una aventura increïble. Cap problema. Ho portaran tot preparat. Jim és el cap de la logística i tindran el suport esporàdic d’un hidroavió que portarà el necessari. Ah, i disposaran, si el temps ho permet, d'una ràdio! El noi no vol anar-hi: el cine, els cotxes, l’escola, la mare, la germana, les noies... ja és feliç. Però Jim el convenç. Ells sols; enmig de la natura, arbres, el vent, i com a titans, caçaran, cuinaran, pescaran... Una aventura! El fill, de 13 anys, més pel pare que per ell, accepta. Però la logística falla a causa de la incompetència del Jim: un pare que a les nits plora les seves frustracions, i Roy, malgrat tapar-se les orelles amb el coixí, nit  rere  nit, sent com els plors omplen el seu cos d'adolescent verge i pur. Els dies aviat seran més foscos, el vent, que entrarà  pels forats de la trista cabana, els avets i el mar faran la seva feina, les seves juguesques i les seves trampes, sense adonar-se de la debilitat dels seus hostes. El llibre escrit en tercera persona ens fa espectadors del drama. No és una història complaent, però sí un llibre memorable.




Diuen que el primer llibre sempre té un punt   autobiogràfic.  El pare del
nostre autor va fer-li exactament la mateixa invitació, i David Vann la va rebutjar.....

Firmat: Carme R.

MAGDA. febrer 2019








Meike Ziervogel, l’autora de Magda, ens apropa al coneixement d’un personatge i d’uns fets històrics, els últims dies de la família Goebbels al búnquer de Berlín, d’una manera molt personal i creativa. Difícil treball perquè ens narra uns fets ja coneguts, estudiats i analitzats per diferents autors, sense caure en llocs comuns ni crear estereotips. La seva escriptura és imaginativa i àgil dins d’un marc claustrofòbic i real.

Magda és narrada des de dos punts de vista diferents i antagònics. La visió de la mare recorda la difícil infantesa de la filla en un país que surt de la Gran Guerra, entre pobresa, austeritat i manca d’afecte familiar. Creix en internats sòrdids i la seva sexualitat té un aprenentatge malsà. Aquí l’autora ha sabut reflectir l’ambient depressiu i sense esperança del període d’entreguerres i la buidor anímica que hi ha en Magda.

L’altra visió és la de la filla. És la part més lluminosa del llibre, encara que succeeix dintre de l'ambient claustrofòbic del búnquer; se’ns mostra el creixement ple d’il·lusions i d’incerteses de l’adolescent que es confessa a través d’un diari personal. Allí veiem l’expressió dels seus sentiments, dels seus dubtes, de l’amor als pares amb les seves contradiccions i de la confiança en un futur que veu a prop junt amb el noi que estima.

Veiem com el personatge de Magda va evolucionant, subjugada pel Fuhrer se sent cridada per un sentiment quasi religiós. L’Esperit Sant (Hitler) l’ha penetrada. Tot té un significat. És un Déu en el que creu i no es qüestiona res. La seva salut és feble , patint cefalees contínues però la seva fe en la doctrina és passional

Llibre que ens parla de la manca d’afecte, dels prejudicis, de l’adoctrinament i del patiment que porta focalitzar la ment en un sol objectiu, obviant la complexitat del què és la vida. Magda, a pesar del rebuig que ens provoca el personatge, n’és una víctima més. L’ autora ens ha sabut commoure i a la vegada horroritzar.

Meike Ziervogel, (Alemanya,1967) és autora i editora. La seva primera novel·la va ser Magda que va quedar finalista al Guardian’s Not the Booker Price i llibre de l’any 2013 de l’Irish Times, de l’Observer i dels lectors del Guardian. Escrita originalment en anglès ha estat traduïda a diverses llengües.

CARA DE PAN. gener, 2019








Parlar d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un nivell que podríem qualificar d’universal.

Llegim Cara de pan que comença així: "La primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori confús, sobretot per allò de ”la primera vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una altra “Lolita”?. I aquesta inquietud  planejarà al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós, sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels perdedors.

I acaba així: "...Saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les cortines d’un escenari que baixen lentament.  
                                                                                                                                                            Roser C.




ELS DESORIENTATS. desembre 2018








Encara que en cap moment Maalouf diu on passa l'acció, sabem que ens parla del seu país, del Líban. Els temes que planteja, però, són aplicables a qualsevol altre lloc. És possible la convivència entre persones de creences diferents en un mateix territori? És insoluble el conflicte entre les tres religions monoteistes que fa tants segles que existeix en molts llocs del planeta i sota diferents formes? És possible recuperar els amics de joventut si entremig hi ha hagut una guerra en la qual s’ha estat en bàndols oposats? Podem dir que els que no volen participar en un conflicte violent i deixen el país són uns traïdors? Aquestes són les principals preguntes que es planteja l'autor. No en donarà la resposta.

El punt de partida del llibre és la proposta de retrobament del grup d'amics de l'època universitària, molts dels quals van marxar a l'exili per fugir de la guerra. A partir d' aquí, l'autor explica les seves trajectòries vitals que representen opcions polítiques i religioses molt diverses i, en alguns casos, molt allunyades. 

L’ autor també ens planteja la desigualtat entre els sexes a través de les dues dones del grup. Els triomfadors han estat els homes. La carrera de les dones ha estat frustada o sotmesa a la del marit.



La forma de la narració és interessant. L’autor utilitza la primera persona quan el personatge narrador escriu el seu diari i la tercera persona quan el narrador participa de l'acció. Això ens dona dos punts de vista diferents de la història, el subjectiu del protagonista i l’objectiu de l’autor.




Amin Maalouf va néixer a Beirut l'any 1941. Va estudiar economia política i sociologia a la Universitat de la seva ciutat. Als 22 anys començà a treballar com a corresponsal del diari An- Nahar pel qual viatjà a llocs diversos, com Vietnam o Etiòpia. A causa de la guerra civil libanesa, es va exiliar a Franca al 1976.

TOT SE'N VA EN ORRIS. novembre 2018










El títol de la primera novel·la de l’autor africà Chinua Achebe és extret d’un vers de Yeats, poeta que admirava pel seu amor per la llengua.
 El que se'n va en orris en aquesta novel·la és la cultura ancestral d'un poble africà, Umuofia, ubicat en l'actual Nigèria. Chinua Achebe ens descriu l'estructura social, la relació amb l'entorn i les creences dels igbo, el seu clan. Tot això desapareixerà per l'acció dels colonitzadors, missioners, soldats o administradors, que s'apropiaran del territori i imposaran la seva cultura i la seva religió. 
La novel·la s’estructura al voltant de la tragèdia personal de l’heroi, Okonkwo, indissociable de la historia del clan amb els seus conflictes, creences, ritus i celebracions.
Achebe ens explica les dramàtiques conseqüències del pas dels europeus per Àfrica amb una prosa viva i acolorida.



Albert Chinualumogu Achebe [1930-2013] va néixer a Ogidi, Nigèria, trenta anys abans que el país obtingués la independència de l’imperi britànic. Va assistir a l’escola occidental dels missioners, però paral·lelament va rebre la cultura tradicional Igbo del seu clan. Durant la seva estada a la Universitat va renegar del seu nom britànic, Albert, i va reprendre el seu nom igbo, Chinualumogu, Chinua, per abreujar.
Ha estat ambaixador de la cultura africana arreu del món, denunciant els estralls que hi han provocat el colonialisme i les injustícies racials. En literatura ha qüestionat la visió d’Àfrica dels escriptors blancs, per exemple la que descriu J. Conrad en El cor de les tenebres.
Achebe té un destacat paper en el naixement de la literatura africana moderna. El seu primer llibre Things Fall Apart, Tot se’n va en orris, és una de les novel·les més llegides del segle XX. La lectura d’aquesta novel·la és básica en moltes escoles d’Àfrica i en molts països de llengua anglesa.

CORRER SENSE POR. octubre 2018









Basada en fets reals, Córrer sense por (en català) o Correr  hacia un sueño (en versió castellana) ens apropa a la curta vida de Samia Yusuf Omar. Samia neix  a Mogadiscio, Somàlia,  dos mesos desprès d'esclatar la guerra civil que va destruir el país. La seva llar  està lluny del radicalisme islàmic que anava guanyant territori  i imposant restriccions als habitants del país. En aquest ambient opressor decideix que el seu joc preferit és córrer, i ho fa guiada pel seu amic Alí. Des de ben petita desitja  córrer pels carrers i somia ser atleta i participar en uns jocs olímpics... i fins que arribi el moment es prepara arriscant la seva vida i la de la seva família. 










Samia correrà i guanyarà  curses en el seu estadi derruït  i el seu somni serà acomplert quan serà seleccionada per anar a les Olimpíades de Pequín... No vull seguir, llegiu el llibre...



Giuseppe Catozzella, l'autor,  per la seva tasca humanitària a Àfrica i per la seva honestedat, ha estat nomenat per les Nacions Unides "Ambaixador de bona voluntat" en favor de la defensa dels refugiats."


Un gran petit llibre, que farà que no oblidem a Samia Yusuf Omar ni a la seva magnífica família.

Aquest llibre, a causa  de les diferents traduccions, té els títols similars, però diverses portades.


Carme R.

L' ODISSEA..HOMER. setembre 2018






Viatge per alguns racons de l’Odissea



Tinc l’obra d’Homer a les mans i se’m plantegen dues opcions: començar la lectura per la primera pàgina i anar seguint el relat fins arribar al final, o bé obrir el llibre a l’atzar i deixar-me sorprendre pel que em vagi trobant en la diversitat de temes que conformen aquesta al·legoria de l’existència humana que és l’Odissea. Opto per la segona, a manera de joc o simplement perquè no tindria res de rellevant llegir-lo de manera lineal. I vet aquí que em trobo fent una mena de tria de  peces de puzle del que podria ser un viatge per alguns racons de l’Odissea.

M’aturo a l’illa dels feacis. Un nàufrag brut i encrostissat de salabror, amagat darrere unes mates, cobrint la seva nuesa amb una branca d’olivera. Una donzella noble en edat de casament. Ella vol saber si el nàufrag és un déu o és un mortal. Mentre les serventes fugen espaordides, ella se li enfronta amb coratge però amb discreció. Ulisses, que ha estat posseït per la nimfa Calipso, atrapat en una presó d’or on se li promet una immortalitat que ell rebutja perquè el que vol és que el deixi marxar. Ulisses, que ha estat seduït per una dona subjugadora com és la maga Circe, ara té al davant una Nausica que li ofereix un model femení humà, com una pre-Penélope, com un avançament de la tornada a casa. El repte no serà fàcil, l’adulteri no serà oportú, també ell haurà de mostrar amb galanteria la seva discreció. I, per si en té algun dubte, un aede li recitarà en el palau d’Alcínous les conseqüències dels amors adúlters d’Ares i Afrodita.

Segueixo a l’illa dels feacis. Ulisses, que ha conegut el món salvatge i inhumà del ciclop, ell que ha baixat a l’inframon i ha protagonitzat els rituals del contacte verbal amb els morts per tal que li prediguin el futur, ell que ha escoltat el cant destructiu de les sirenes, ara és acollit en un ambient benèvol, humà i civilitzat. Ara podrà gaudir de les lleis d’hospitalitat, se li oferiran riques menges en taules ben parades, se li demanarà que desvetlli la seva identitat i que faci un relat de la seva vida. La seva vida no serà estrictament allò que ha viscut, sinó allò que  serà capaç de contar als altres. Ulisses no podrà evitar les llàgrimes en un ambient tant humà i hospitalari on li serà possible mostrar les seves febleses i les seves passions amb plena sinceritat.

Al pati del palau d’Alcínous hi ha un hort. La seva descripció  és un dels racons de l’Odissea que em sembla d’una bellesa remarcable: “Allí han nascut arbres alts i ufanosos, pereres, magraners, pomeres de fruits magnífics, figueres dolces i oliveres exuberants. D’aquests arbres mai no es perd el fruit ni mai no els en falta, ni a l’hivern ni a l’estiu; són de tot l’any. I el Zèfir, que hi bufa sempre, una fruita, la fa créixer, l’altra, la fa madurar. La pera envelleix sobre la pera, la poma sobre la poma, el raïm sobre el raïm, la figa sobre la figa.....i els raïms, uns els veremen, i altres els trepitgen...Tals eren els esplèndids obsequis dels déus al palau d’Alcínous.” Un paradís ubèrrim, humit i exuberant. Quants dels nostres horts mediterranis en podrien tenir enveja!. 

I ara no me’n puc estar de apropar-me a Telèmac el dia que es fa a la mar a la recerca del seu pare. Una altra odissea dins de l’Odissea. Un noi inexpert que acaba de deixar la infantesa, com pot ser tant destre en la navegació? És clar que la deessa Atenea, invisible, li farà costat: “Els companys deslligaren les amarres, pujaren dalt i s’assegueren als bancs. Atenea, la d’ulls d’òliba, els envià una brisa favorable, un zèfir fresc, que brunzia sobre la mar vinosa. Telèmac va apressar els companys i els va ordenar que preparessin el cordam. Ells obeïren les seves ordres i, aixecant el pal d’avet, el plantaren dins l’encaix de la biga travessera. El lligaren amb sogues i hissaren la vela blanca amb corretges de pell de bou. El vent inflà la vela pel mig i l’onada de porpra ressonava molt fort al voltant de la quilla, mentre la nau avançava......I la nau va fer el seu camí durant tota la nit i l’albada.”    

I Penèlope? Amb ella  completaríem el nucli familiar.  Ella des d’Ítaca espera el retorn del seu marit convençuda que encara és viu i es nega a triar un pretendent que substitueixi Ulisses al seu llit i al seu reialme. Teixeix i desteixeix en un intent de manipular la percepció del pas del temps.

Fullejo i torno a Ulisses. La nau que li han proporcionat els feacis fondeja ja a l’illa d’Ítaca. La seva terra està ocupada per gent superba que es mengen els seus ramats i es beuen el seu vi, pretenen el seu tron i el llit de Penèlope. Ni ell reconeix la terra paterna ni tampoc serà reconegut pels seus. Disfressar-se de captaire serà l’estratègia per tantejar què li cal fer i no haver d’actuar impulsivament. Serà novament un altra odissea. Haurà de buscar la manera de ser reconegut pel porquerol, pel seu fill, pel seu pare, com una cadena de reconeixements, voluntaris o casuals, fins arribar a Penèlope. La seva personalitat, deslluïda després de tant  llarga absència, s’haurà de tornar a construir, mica en mica.

 El primer que el reconeix és el seu gos: “Un gos que jeia allí va aixecar el cap i les orelles; era Argos, el gos del pacient Odisseu, que ell mateix havia criat sense poder-ne gaudir, abans de marxar cap a la sagrada Ílion. Temps enrere els nois joves se l’enduien per perseguir les cabres muntanyenques, els cérvols i les llebres, però ara, com que l’amo era fora, estava allí abandonat vora un munt de fems de mules i de bous...Allí estava ajagut el gos, tot ple de paparres. Tant bon punt va veure que Odisseu era a prop, va moure la cua i va deixar caure les orelles....Ell se’n va adonar des de lluny i es va eixugar una llàgrima.”

També una dona el reconeix, no és Penèlope, és una criada vella que en rentar-li els peus li toca la cicatriu d’una ferida que de jove li havia fet un senglar: “La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i s’inclinà cap a un costat. L’aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: Tu ets el veritable Odisseu, fill meu. No t’he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo.”   
Tants i tants moments a l’Odissea podrien ser un racó de bellesa literària. No caldrà ser exhaustius. Cada nova lectura de l’Odissea ens descobrirà aquell moment, aquell matís, aquell color del mar, aquell Ulisses ara agosarat, ara prudent, ara astut, ara amant, ara galant. Quedem-nos amb la certesa que avui, al cap de vint-i-vuit segles, el poema d’aquell suposat Homer, fos qui fos, encara el pot abordar el lector contemporani amb una lectura fluida i emocionant, això sí, sempre d’una manera renovada i amb una reinterpretació que estigui d’acord als temps que estem vivint. Diuen que cada vegada que un lector llegeix l’Odissea, Ulisses torna a emprendre el viatge cap a Ítaca.


                                                                                                     Roser