"Flores de papel". Ebbaba Hameida

Ebbaba Hameida ha escrit un llibre on narra la història de la seva família saharaui, comprèn des del temps de vida nómada al desert, passant pel període on van viure a Villa Cisneros dins l’Espanya colonial i acabant amb l’èxode i assentament al camp de refugiats de Tinduf a Argèlia. 

Més de setanta anys de desarrelament pensant sempre en tornar a la terra d’on han estat expulsats.

L'autora ens explica com han estat aquests setanta anys vivint en ple desert, intentant organitzar-se com a poble,amb les seves infraestructures bàsiques, escola, sanitat, manteniment de la seva cultura i costums, preparant contínuament la seva defensa sense tenir mitjans per portar una vida autònoma sinó depenent sempre d’ajuts humanitaris externs.

És en aquest context que l’autora convertida en personatge i dirigint-se a ella mateixa en segona persona ens explica la seva vida i la de la seva mare i àvia,amb el nom propi de totes tres titula els capítols que es van intercalant per narrar l’evolució de la història saharaui.

És la història en minúscules,la que es viu dintre de l’estructura familiar i tribal, és el somni de tres generacions de dones per tornar a la terra de la infantesa, la dels amplis espais, el desert dels beduïns amb les seves tempestes de sorra i la calma posterior que va viure l'àvia, el grandiós mar que va acollir els jocs de la mare. 

Narra també la tràgica fugida cap a terres segures davant la invasió territorial, deixant enrere totes les seves pertinences i intentant mantenir la cohesió familiar.

Malgrat ser un text colpidor per la tràgica història narrada,ens deixa un regust ple de nostalgia per una cultura i una pervivència de costums que es mantenen davant de les dificultats , el caracter tribal, les trobades familiars, les festes de noces, el respecte als vells de la familia, la preparació dels àpats…. tot forma part de rituals que dona sentit i dignitat a la seva lluita.

El nostre club de lectura ha d’agrair a la Neus Bosch,presidenta de la ONG Sant Cugat amb el poble saharaui, el seu acompanyament durant la tertulia. Va ser molt interessant la seva aportació donat el gran coneixement que té sobre el Sàhara i que va enriquir la nostra lectura.

Ebba Hameida va néixer al camp de refugiats de Tinduf al 1992 .Doctora en periodisme ha tingut sempre un compromís amb els drets socials i amb la visibilitat de les dones. Es vicepresidenta de reporters sense fronteres.

Imma Roe

Esta herida llena de peces. Lorena Salazar

 

Que no tiene que pedirme permiso, le digo, que el pelaíto es suyo también. El niño, harto de las indirectas dice: yo soy mío.

El tema de la novel.la és la maternitat i el desaferrament. Les preguntes: Què és ser mare? Qui és més mare: la biològica o l’adoptiva? Els fills, ens pertanyen? Són les preguntes que ens llença la Lorena Salazar a través de la història d’una mare adoptiva que va acollir sense dubtar el nińo -no en sabem el nom- que li va portar la veïna. El cuida de la millor manera que sap, fa servir la imaginació i el joc. Però té dubtes - qui no en té en l’educació dels fills?- perquè se sent una impostora. Ens diu que se sent més amiga que mare. 

Tener un hijo es buscar, todo el tiempo, formas de explicar el mundo. Ella les troba, aquestes formes. Les respostes que dóna a les preguntes compromeses del nen -com l’explicació de les dues mares, la blanca i la negra- són acceptades amb naturalitat per ell  i li són útils quan té conflictes a l’escola. 

L’acció té lloc durant  un viatge de diversos dies en canoa pel riu Atrato desde Quibdó fins a Bellavista. La mare adoptiva i el nen emprenen el llarg viatge perquè la mare biològica el reclama.

 L’Atrato és un dels rius més cabalosos de Colòmbia.  És un riu que té una gran diversitat de peixos, principal font de proteïna de les comunitats que viuen a les seves ribes.  La narració dels àpats en els llocs on la barca fa parada ens porta l’olor de peix fregit, de patacones i de fruita madura. El riu és un personatge més de la novel.la, és qui li dóna el títol. L’Atrato és molt més que el proveedor d’aliment. Es la via de transport, el subministre d'aigua, el lloc de bany, el safareig…i també una ferida que divideix el territori, ferit ell també per la contaminació de l’extracció minera.

Les persones dels poblats on fan nit al llarg del viatge són acollidores, hi ha solidaritat i es comparteix l’espai i el menjar. Però no tot és plàcid. A banda del clima, contrast de calor insuportable i pluges torrencials, hi ha una amenaça que ve dels homes de verd amb mocadors vermells que es van fent més presents a mida que ens acostem a Bellavista. Fins que la violència que intuíem esclata de manera brutal. Al final el nen no serà de ningú.

Eulàlia Picas

 

Hambre y seda. Herta Müller

La carta, de William Somerset Maugham

 

Un petit plaer

"Tres". Dror Mishani

 Tres, de Dror Mishani

Tres (2021), de l’autor israelià Dror Mishani (Holon, 1975), és una novel·la d’intriga psicològica ambientada en un Tel-Aviv modern i multicultural. Tanmateix, la història podria succeir en qualsevol gran ciutat contemporània, ja que l’espai urbà funciona més com a teló de fons que no pas com a element determinant de la trama.

El títol fa referència a les tres dones protagonistes dels tres blocs que estructuren la novel·la, unes històries que, de manera subtil i progressiva, acaben entrellaçant-se.

Totes tres es troben en un moment de vulnerabilitat vital i seran manipulades per un home enigmàtic, anomenat Guil, un personatge inquietant, del qual el lector rep ben poca informació. En canvi, els personatges femenins evolucionen i es despleguen en profunditat, en coneixem les seves pors, les contradiccions i desitjos.

Aquesta asimetria sembla deliberada: Mishani prefereix explorar l’univers emocional de les dones abans de perfilar el retrat psicològic del manipulador.

L’Orna, mestra divorciada amb un fill petit, intenta reconstruir la seva vida. Coneix el Guil mitjançant una web de contactes i la seva història posa el focus en la fragilitat emocional que pot seguir una ruptura, així com en la solitud i la necessitat d’aferrar-se a una nova oportunitat.

L’Emília, cuidadora arribada recentment de Letònia, necessita una feina per poder sobreviure i també ajuda espiritual per trobar sentit a la seva existència. El seu contacte amb el Guil -en aquest cas com a advocat- revela la precarietat i la invisibilitat de moltes persones migrants, atrapades entre la necessitat i l’aïllament.

L’Ella va cada matí a un cafè per acabar una tesi doctoral i també per fugir de la seva monòtona vida familiar, allà coneixerà el Guil.

Al llarg de la novel·la hi ha la sensació que no passa res transcendental. No hi trobem grans escenes d’acció, ni persecucions trepidants, ingredients, entre d’altres, dels thrillers convencionals. En canvi, hi trobem delicadesa, sensibilitat i una tensió psicològica sostinguda, que creix de manera gairebé imperceptible. De fet, en un principi podria semblar que no ens trobem davant d’un thriller, sinó d’una novel·la intimista.

Pel que fa a la veu narrativa, les dues primeres parts estan explicades en tercera persona i en present. En la tercera, el narrador s’adreça directament a l’Orna i l’Emília i adopta un temps futur.

Amb Tres, Dror Mishani consolida el seu prestigi internacional.

L’obra ha estat a reconeguda amb el premi Deutsche Krimipreis a Alemanya i el Prix Mystère de la critique a França i ha estat finalista del premi Sapir d’Israel i del Grand prix de littérature policière de França.

Montse B.

El nen del taxi. Sylvain Prudhomme

     

 

 

         Tenim entremans una novel.la sobre el poder dels llaços familiars escrita, segons publica el diari Le Figaró, per un dels millors escriptors francesos de la seva generació. Sylvain Prudhomm és reconegut pels seus lectors per la seva profunda atenció als sentiments humans i a les relacions familiars. La seva obra combina elements de ficció i reflexió sobre la memòria, i ens fa analitzar l'impacte del passat en les relacions humanes. "El nen del taxi" n'és un exemple.

En el context de la segona guerra mundial una dona alemanya i un soldat de les forces aliades viuen una intensa història d'amor. Fruit d'aquesta relació naixerà un nen.

          La història comença amb el funeral de l'avi del Simon, el protagonista, un moment que canviarà del tot la seva vida. Allà descobreix que el seu avi havia mantingut en secret el fill il·legítim que va tenir amb una noia alemanya. En aquella família d'això no se`n  parlava. Intrigat i molest pel silenci familiar, especialment de la seva àvia, Simon decideix emprendre una recerca personal: explora arxius militars, parla amb parents i desconeguts, viatja fins a la regió del llac de Constança, on creu que es van produir aquests fets amagats. El viatge del Simon serà també un viatge interior que l'ajudarà a entendre millor el seu present marcat per la separació matrimonial que està vivint.       

          El llibre explora com els silencis i els tabús poden marcar famílies senceres duran generacions. L'impacte de la guerra i com els esdeveniments històrics poden marcar vides individuals i familiars, seran també motius de  reflexió. 

                   La narrativa de Prudhomme combina una prosa evocadora amb una trama íntima i reflexiva. La història va més enllà de la mera investigació; és una exploració emocional sobre el pes dels records i de quina manera allò que no es diu pot acabar definint- nos.                         

        L'estil de Sylvain Prodhomme es senzill i contingut, sense grans moments d'acció, però amb molta càrrega reflexiva i emocional. Aquesta manera de narrar reforça el pes dels silencis i fa que el lector connecti amb el conflicte interior del protagonista. Notarem que l'autor evita les majúscules i signes de puntuació perquè vol que el text s'assembli als pensaments del protagonista. Aquesta forma d'escriure representa els silencis i els buits del  passat. Les preguntes sense signes d'interrogació no són preguntes clares, però ens recordaran els dubtes interns del protagonista. Una decisió molt original. 

                                                                                                                            Roser Cot

La ternura. Paula Ducay

 

Paula Ducay,  La ternura

Paula Ducay (1996), graduada en filosofia per la Universitat Autònoma de Madrid, és

editora, traductora i col·labora en revistes i mitjans de comunicació de l’àmbit cultural.

La ternura és la seva primera novel·la i constitueix una aposta narrativa valenta que

explora els espais fràgils i sovint indefinits de la intimitat humana.

En un primer moment, sembla que a la novel·la no hi passi res rellevant, però aviat

s’evidencia que allò que no s’expressa és quasi més important que allò que es diu

explícitament. Ducay construeix un relat on el silenci, els gestos menors i les paraules

suspeses tracen una xarxa d’emocions ambivalent i alhora reveladora.

Des d’un principi, l’autora insinua la singularitat d’aquesta relació: “Se saludan con un

abrazo tentativo (...) pasaron del apretón de manos al abrazo sin pasar por los dos besos,

lo cual es bonito y quizás una rareza que describe bien su relación”. És a partir de les

reflexions i la mirada de la Naima que intuïm una amistat que s’ha anat fent forta en la

seva passió compartida per la literatura, una relació basada en confidències i una

empatia mútua.

Davant la pregunta de la Naima, “¿Por qué me has invitado?”, la resposta del Marco és

“¿Y por qué no, Naima?  ¿Y por qué no?”. Així i tot, la Naima oscil·la entre el desig i la

incertesa: no sap ben bé quin lloc ocupa ni quina forma pot prendre la intimitat que

comparteixen.

La novel·la retrata també la solitud de la Naima. Desconeixem la relació que té amb la

seva família i ella mateixa reconeix la seva dificultar per relacionar-se amb els altres:

“... una invitación a sumergirse un rato en un mundo juvenil y desenfadado que Naima

imagina lleno de peligros” Potser per això observa amb fascinació i –certa gelosia– la

família del Marco, a la qual voldria pertànyer d’alguna manera. De vegades actua com si

creiés que és una filla més. La resposta del Marco, però, la reubica al seu lloc: “No eres

mi hija”.

Entre els temes universals que travessen la novel·la destaca la violència. La trobem, per

exemple, en l’escena on un grup de nens maltracten un gos en què també intervé la Martina,

que li tira pedres, però sobretot en el somriure sàdic de l’Aldo. L’Aldo, el patriarca de la família, 

exerceix una violència que impregna la vida domèstica i 

que s’oposa frontalment a allò que dona títol a la novel·la.

El llibre també parla de la paternitat. La Martina és una nena adoptada que li està costant

adaptar-se a la família i manifesta una certa agressivitat. El Marco es pregunta: ”¿Cómo

llegan los padres a querer al niño que no es suyo?” L’autora no ofereix respostes,

sinó que explora les esquerdes afectives que deixen aquests interrogants.

La tendresa, com anuncia el títol, apareix de forma intermitent però poderosa. La

trobem en la cura de la Clemen envers l’àvia ( una ternura infinita emana de la mujer) o

en l’emoció inesperada que sent la Naima, lliure per un instant de gelosia i confusió.

Ducay opta per una escriptura en tercera persona que s’endinsa en la consciència de la 

Naima, alternant passat i present amb una fluïdesa que reforça la sensació d’intimitat

fragmentada. La novel·la acaba amb una adient metàfora: ”Las dos permanecen en la

habitación hasta que ya no quedan nudos que deshacer”.

La prosa, elegant i precisa, dona veu sobretot a personatges femenins complexos i forja

un espai narratiu on el que preval és la comunicació no verbal, els silencis que

protegeixen i també aquells que fereixen. La Naima és testimoni –outsider, intrusa i

voyeur– d’un món del qual vol formar part, però que sempre se li escapa.

La ternura és, en definitiva, una novel·la subtil i profunda sobre els marges de l’afecte,

els límits entre amor i dependència, i la necessitat –tan humana– d’estimar i ser

estimats, encara que no sapiguem del tot com fer-ho. 

Montse B.

El soroll del temps. Julian Barnes

                                         

Julian Barnes va néixer el 1946 al Regne Unit.

Les seves novel·les són iròniques, imprevisibles i intel·ligents. El soroll del temps és una novel·la, no una biografia.

L’autor mostra Dimitri Xostakóvitx no com un heroi, sinó com un compositor que lluita per la seva obra.

EL compositor lluita per mantenir la seva integritat i la seva llibertat. És conegut com un artista excepcional que ha de lluitar contra l’arbitrarietat d’un estat totalitari. Va caure en desgràcia a Stalin per la seva òpera Macbeth.

Julian Barnes ens mostra com el compositor va sobreviure a les visites de la policia secreta. També descriu l’humor negre, la ironia i el cinisme que es practicava en el món intel·lectual.

Xostakóvitx també va participar en el Congrés de Pau entre la Unió Soviètica i els Estats Units, a Nova York, que va ser un gran èxit.

Finalment va ser rehabilitat, tot i que algunes de las seves obres no eren grates.

Durant el mandat de Nikita Jrushchov va ser valorat com el compositor més famós del seu país.  

Helga

Oposición. Sara Mesa

   

Sara Mesa

             

OPOSICIÓN

               

Parlar d'intel.ligència narrativa és parlar de Sara Mesa. La seva prosa, polida i impecable, crea un estil propi que l'ha consolidad com una de les escriptores més reconegudes de la literatura castellana contemporània. La seva obra s'ha traduït a diverses llengües i de la seva última novel.la, Oposición, publicada tot just fa pocs mesos, ara en trobem ja una segona edició a les llibreries.

Les obres de Sara Mesa no deixen mai de sorprendre'ns i de crear-nos una intriga difícil de definir. Oposición no serà una excepció. Ja des de l'ambigüitat del títol el lector es desconcerta perquè no sap si això va d'opositar per accedir a un determinat lloc de treball o bé d'oposar-se a un futur descoratjador, o potser d'ambdues coses. La veu de la narradora en primera persona, que és també la veu de la protagonista, que, per cert, també es diu Sara com l'autora (vaja! un altre embolic de paraules!) ens fa una radiografia contundent, una caricatura, de les dinàmiques del dia a dia en la vida dins d'un edifici de despatxos i oficines a través de l'ull crític d'una noia que està preparant unes oposicions.

Sara Mesa, que va conèixer el món de l'administració per dintre, aborda el relat de la burocràcia des de la perspectiva de qui es veu atrapat en el temps mort de les tasques inútils i en fa una anàlisi afiladíssima d'aquelles situacions laborals monótones, absurdes i alienants.

Sara Villalba, una noia que acaba d'entrar d'interina en unes oficines de l'administració pública. Un racó d'un passadís on li han col.locat la taula de treball. Ningú no li dóna la benvinguda, Ningú no li parla dels plans de treball. L'edifici no té finestres a l'exterior, un bunquer, una presó. Passadissos buits, silencis... Quasi podriem parlar de literatura carcerària. D'entrada el tema podria semblar intrascendent, tediós i avorrit, peró l'habilitat literària de Mesa fa que es vagi despertant en el lector una intriga, un cert malestar, una angoixa, un mal pressentiment. Sada Villalba (té un problema de dicció que li impedeix pronunciar la /r/) comenarà a tenir contacte amb algunes persones, alguna funcionària, el conserge que està a la fotocopiadora, l'informàtic que li insta.la el programa a l'ordinador. S'anirà distreient fent dibuixos, poesies, cal.ligrames (jocs de paraules). Pujarà a la terrassa (està prohibit) a fumar ua cigarreta (ella no fuma). I si fes servir l'ordinador per fer trampa?, per enviar missatges falsos, per transgredir les normes i subvertir-les?. La descobriran i li obriran un expedient disciplinari (¿La compareciente quiere decir algo más?. Yo había oido la convalesciente)El lector ja va veient que no es tracta d'un llibre sobre paperassa, ni de gestions administratives, ni res de tot això: la burocràcia s'haurà d'entendre com un territori obscur i opressiu d'incomunicació entre la gent i l'administració.

L'autora, en una entrevista amb motiu de la presentació del llibre, diu: "El uso del lenguaje es un asunto central en este libro, cómo choca ese lenguaje burocrático, rígido, eufemístico y falsamente objetivo con la expresión normal de la gente; ese desajuste refleja el abismo que se extiende entre administración y sociedad. Aquí, más que en otros libros míos, hay juegos de palabras, expresiones equivocadas, frases hechas utilizadas en el lugar erróneo, erratas conscientes, coloquialismos. En algún momento se habla de la incomprensión que a la protagonista le produce toda esta jerga administrativa y de la necesidad de traducción".

Y en un altre moment afegeix: "Comprendí que, cuando deformaba las palabras, no era para construir algo nuevo, sino para eludir su significado y desnaturalizarlas, como un modo de verlas desde fuera, sin implicarme, de no apropiármelas":

Un dia l'amiga de la terrassa li regala una cadeneta de plata amb un penjoll. li emprova, se la mira i li diu: !preciosa! preciosa, quí? la cadeneta o jo?.

Sara Mesa ens ha regalat una novel.la magnífica que comença així: "La mesa la pusieron en mitad de la nada, en un lugar de paso, sin ventanas." (La mesa...o la Mesa).

I acaba així: Els folis de l'examen estripats en cincuante mil bocins volant pels aires com si fos confeti, " iba leyendo lo que quedaba en cada uno de los papelitos. Me gustaba. Leí algunos fragmentos más antes e olvidarlos para siempre: nada la de mitad en pusieron la mesa la".  Capicua!!! 

Gràcies, Sara Mesa!

                                                              

                                                                               Roser Cot

"L'estiu que la mare va tenir els ulls verds".Tatiana Tibuleac

 

Tatiana Tibuleac

Nascuda a Moldàvia, l'any 1978, forma part del grup d'escriptors romanesos que, com Mircea Cartarescu, Herta Müller, Dan Lungu..., han arribat a les nostres llibreries per fer-nos gaudir de bona literatura.

Periodista i traductora, va escriure "L'estiu que la mare va tenir els ulls verds" l'any 2016 i va rebre elogiosos

comentaris tant de la crítica com del públic. 

Ha rebut diversos premis, entre els que destaquen el donat per la Unió d'Escriptors de Moldàvia i el de la revista literària

romanesa Observador Cultural. Ha rebut també el Premi de la Unió Europea de Literatura,del 2019, pel seu últim llibre "El jardí de vidre".

L'autora ens ofereix una obra que quedarà gravada a la memòria com un relat que toca el més profund de l'ésser humà: la necessitat de ser acceptat i estimat en el si familiar i que si aquesta necessitat no s'acompleix, deixa ferides molt profundes difícils de cicatritzar.

L'argument se centra en un breu període de temps, en què una mare demana al seu fill, ingressat des de fa temps en un centre psiquiàtric, que comparteixi amb ella el que segurament serà el seu últim estiu.

Té tots els ingredients per a una novel·la obscura i dramàtica, malaltia,mort, traïció, pobresa, família desestructurada, però la novel·la es converteix en un cant a la vida, en una apoteosi del retrobament mare i fill, en una evolució dels seus sentiments, que en el fill passen de l'odi i la frustració a l'empatia i l’estimació.

Està narrat en primera persona. És el fill qui ens explica els fets i les seves percepcions van canviant segons evoluciona la seva relació amb la mare.

El llibre està estructurat en breus capítols i això fa que la lectura sigui molt àgil i concisa.

Utilitza una prosa poètica, plena de metàfores i imatges surrealistes, carregades de tendresa. La natura, tant al mar com al camp, es transforma al ritme com canvien els sentiments del fill envers la mare. D'una casa decrèpita al mig de terrenys erms, passem a una explosió de bellesa enmig d'un camp en què tot reneix i a un mar que acull dos embogits que celebren estar junts.

Ajuda a gaudir de la bellesa del llibre la traducció al català que n’ha fet l'escriptora, també romanesa, Corina Oproae, poeta, novel·lista i traductora, que viu a Catalunya des del 1998 i que va guanyar el Premi Tusquets d’Editors de novel·la per la seva obra La casa limón.

Imma Roe 

La Nieta. Bernhard Schlink

 

La neta, de Bernhard Schlink

Bernhard Schlink vol mostrar amb la seva obra el desastre de la nova història alemanya, la d’una Alemanya partida.

Penso que l’autor no explica bé la situació real de l’extrema dreta i la política de la reunificació d’Alemanya.

Els personatges sembla que no troben el seu lloc, ni a l’Est ni a l’Oest. Birgit s’escapa de l’Est per amor i per ser més lliure.

Kasper, després de la mort de la seva dona a causa de l’alcoholisme i les depressions, descobreix que ella havia abandonat una filla acabada de néixer per seguir-lo a

ell.

Birgit, sempre pensava que volia anar a buscar la seva filla, però no ho va fer. En canvi Kasper decideix buscar aquest filla i finalment la troba. La noia, que ja és una dona adulta, continua vivint a l’Est, en una comunitat rural d’extrema dreta, i està casada amb un home dominador i que té una filla de 12 anys.Kasper pensa que aquesta noia podria ser la seva neta i la vol alliberar de l’educació ultradretana.

Aconsegueix convèncer el pare, amb diners, perquè la nena pugui passar alguna temporada amb ell a Berlín i així poder donar-li a conèixer un altre món, cosa que fa mitjançant la música i la literatura. De mica en mica va vencent resistències fins que de cop i volta els pares no li permeten continuar veient l’avi. La gran descoberta de la neta és la música, en aquest tema hi ha una gran complicitat entre ells dos.

Kasper, que és un home molt respectuós amb els altres, no gosa forçar la situació i no intenta rescatar-la. La noia se sent abandonada després que l’hagi endinsat en un món més lliure i ric de possibilitats i s’implica en accions de grups antisistema. Tot i això, el germen de la música li permet trobar el seu camí cap a la llibertat.

Bernhard Schlink, a nèixer al 1944 a Alemanya . Escritor, jurista i professor d, història de la llei a la Universitat Humboldt de Berlin. Entre les seves obres destaca "El lector", escrita al 1995, amb gran éxit de vendes i adaptada al cinema al 2008.

Helga

La filla estrangera. Najat El Hachmi

 

 “La filla estrangera”, Najat El Hachmi

A la novel·la, escrita el 2015, l’autora ens explica la història d’una jove nascuda al Marroc i criada en una ciutat de l’interior de Catalunya. 

La noia, en el seu procés de creixement, i sobretot en el pas a l’edat adulta, al voltant dels vint anys, es troba atrapada entre dues cultures que xoquen dins seu: la tradicional, rígida i patriarcal, de la seva família i comunitat d’origen, i les possibilitats de llibertat i autonomia que descobreix en la societat catalana on ha crescut.

És una narració en primera persona, un monòleg adreçat a la seva mare.

Escrit amb un català clar, senzill però contundent, intens emocionalment. En diversos moments,quan no troba la traducció literal del que vol expressar, utilitza mots en la seva llengua d’origen, l’amazic. Dues llengües amb visions diferents del món, que han anat construint la seva identitat.

La protagonista, filla immigrant i estrangera, expressa amb dolor i força els sentiments i la lluita interna que viu al llarg del seu procés d’emancipació personal.

Per fer feliç a la seva mare, amb qui manté un fort vincle afectiu, i evitar les crítiques de la comunitat, passa per moments de renúncia dels propis anhels, com quan es posa el mocador o quan accepta el casament de conveniència amb un cosí seu.

Finalment, després d’arribar a emmalaltir de tant anar en contra seva, trenca els lligams amb el sistema opressor familiar i decideix viure com ella vol.

És una novel·la d’interès sociològic. Ens fa pensar en els conflictes que es generen en els processos de construcció d’una identitat amb múltiples pertinences, el risc d’haver de trencar lligams familiars i culturals patriarcals que imposen restriccions a la llibertat, especialment a les dones; en la centralitat que té l’accés a l’educació com a eina d’emancipació; en les contradiccions en les condicions que ofereix la societat d’acollida, com ara que les persones adultes reagrupades no tinguin permís per treballar quan arriben aquí o en la discriminació que pateixen moltes persones d’origen immigrant en els processos de trobar feina o habitatge. Són situacions que pateix la protagonista d’aquest relat.

Com ja fa en altres novel·les, l’autora es centra en temàtiques que tracten els conflictos interns de viure entre dues cultures, la denúncia de l’opressió masclista i la submissió de les dones sovint disfressada d’amor, religió o tradició.

Les seves protagonistes són dones que lluiten per poder viure com desitgen.

Mercè Janer

Blancor, Jon Fosse

 

Jon Fosse va rebre el premi Nobel de literatura l'any 2023.

Autor prolífic i traduït a més de quaranta idiomes, ha conreat diversos gèneres literaris, contes, teatre, poesia, assaig, narrativa....

Va estudiar filosofia i teoria del llenguatge i tota la seva obra està escrita en nynorsk, idioma minoritari de Noruega que conserva l’essència dels dialectes de l’oest del país.

De jove va creure en els postulats marxistes, va evolucionar,  ja a la maduresa, cap a una conversió al catolicisme, després d'experimentar addiccions que el van portar a períodes d'internament per desintoxicació.

El jurat va destacar de Fosse que era capaç de narrar l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules, formant part d'una experiència col·lectiva que es nodreix de les seves vivències personals, fets quotidians sense aparent transcendència, que es converteixen en literatura.

 

L'argument de Blancor és d'una subtil senzillesa. Un home que està avorrit decideix sortir de casa, agafar el cotxe i conduir de manera aleatòria per diferents camins que el portaran a un lloc de no retorn. Es fa de nit i es posa a nevar, No hi ha ningú, soledat, i allí, amb una gelor absoluta, amb la foscor i el silenci de la nit, perdut en el no res, intueix ombres que pensa que el poden ajudar. Al·lucinació... somni... realitat...

 

La lectura és trepidant, té una tensió dramàtica i un ritme que t’impedeix deixar el llibre sense acabar... A través d'un monòleg intern, l'autor ens situa dins de la consciència del personatge, de la seva confusió, expressada en frases reiteratives i incertes, de la seva solitud i desorientació, però també de la seva esperança.

 

El llibre és lluminós. Plasma la natura fent servir continuades antítesis i creant unes imatges poètiques que ens queden a la memòria com a metàfora de la vida i la mort.

 

Imma Roé

Les quatre vides de l'oncle Antoine. Xavier Aliaga

 

Quan  l'any passat vam llegir Xavier Aliaga, ens vam quedar amb ganes de conèixer més obres de l'autor i com que ell mateix va dir que la gènesi de Ja estem morts, amor era Les quatre vides de l'oncle Antoine, vam decidir llegir-lo per tornar a gaudir de la seva escriptura i alhora descobrir quin era el fil que unia aquestes dues novel·les.

Hi hem trobat un mateix plantejament, treure a la llum persones que han tingut importància a les nostres vides i que, un cop mortes, desapareix amb ells part del seu recorregut vital, ple de significats i incògnites, deixant dubtes que mai més es podran resoldre.  

L'escriptor ens narra en aquesta novel·la la història del seu oncle Antoine, qui, passada la guerra civil, va haver de fugir cap a França, on es va allistar a la Legió estrangera francesa per sobreviure. La curiositat i la pressió paterna inciten l'autor a fer una investigació sobre la seva vida. 

Escrit en segona persona, alternant-la amb la tercera en alguns episodis i utilitzant el present verbal, l'autor ens implica en el seu esforç i les seves vacil·lacions per anar avançant en la recomposició d'una vida plena d'incerteses.

Fa servir, per a la seva investigació, tant la documentació arxivística com la oral, que prové de la seva àmplia família, molt interessada a saber més de la vida d'aquest oncle que el pas del temps ha convertit en mite.

Tots els personatges secundaris són fonamentals, però adquireix gran rellevància el pare, que sovint agafa el paper de personatge principal, com un deute que el fill sent envers ell. 

Quan no té dades suficients, l'autor omple els buits fent una recreació literària. Una ficció que se´ns presenta com una veritat universal, el trànsit vital d'un home amb totes les seves contradiccions, marcat pel temps històric de guerra i repressió que va haver de viure, com tantes persones anònimes que han hagut de lluitar per fer-se una vida lluny del seus.

 

Aquesta obra va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2018  i va guanyar el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler.

Imma Roé

Les traces del silenci. Esther Lázaro Sanz

 

Aquest text, escrit com a guió per a obra de teatre, ens fa reflexionar sobre uns fets del passat que han estat amagats per les institucions, silenciats per la gent, i que han causat traumes emocionals importants, tant a les persones que els han patit directament com al seu entorn familiar.

L’obra es refereix concretament al suposat tràfic d’infants que es va produir a rel de les inundacions del Vallès de l’any 1962. La base d’aquesta sospita és la troballa, per part de la investigadora, Esther Lázaro, de nombroses cartes rebudes als Ajuntaments des de l’endemà mateix de la catàstrofe, demanant nens, que se suposava que eren orfes, i oferint diners per quedar-se’ls. A partir d’entrevistes de testimonis de la tragèdia, va anar recollint dades per confirmar la seva sospita.

A la tertúlia vam comptar amb la presència de l’autora, que ens va explicar el procés d’investigació i va respondre a totes les nostres preguntes. Vam poder empatitzar amb el dolor de les famílies dels desapareguts, que no saben si van morir o si han crescut amb altres famílies. Entenem que hi hagi mares i pares que no puguin rememorar els fets, que van ser massa dolorosos, i també que hi hagi fills que no vulguin saber si van ser robats o adoptats.

El que no podem és estar d’acord en que les institucions no vetllin per la gent que ha patit. La ferida tan sols cicatritzarà quan se sàpiga la veritat, tot i que potser ja serà massa tard, si és que mai s’arriba a saber.

Esther Lázaro és doctora internacional en literatura, investigadora i dramaturga. Entre altres temes, investiga la literatura de l’exili i com a dramaturga, ha escrit textos de teatre sobre la memòria històrica. Ha representat obres a França, Alemanya, als Estats Units, Mèxic... És autora del documental "Els nens de la riuada", sobre el tema de les inundacions del Vallès, emès per TV3 el 2022.

Carmen Ruiz

Así que usted comprendrà. Claudio Magris

 És una constant en la història de la literatura la reflexió sobre el misteri de la vida i de la mort.  Aquesta seria la gran pregunta: què hi ha després de la mort?  És la pregunta a la que Claudio Magris intenta donar resposta en aquesta novel.la. Una novel.la breu, tant sols caldran 50 pàgines perquè l’autor, sense entrar en profundes reflexions filosòfiques, abordi el tema de la mort de la seva esposa, Marisa Madieri. Ho farà apropant-s’hi d’una manera indirecta a partir del mite d’Orfeu.  Ja des del títol, Así que Usted comprenderá, assistim a un llarg monòleg, una veu femenina, és Marisa?, podria ser-ho, però no, és Eurídice que parla des del món dels morts, des d’un lloc que ella anomena Casa de Repós, i li explica a un esser suprem, al que ella anomena senyor President, per què ha rebutjat el permís que li ha estat concedit de poder tornar a la vida al costat del seu espòs. 

Com un joc de miralls que superposa la realitat d’un i altre personatge entrem en una perfecta al•legoria, món real versus món del mite, Marisa versus Eurídice, i per tant Claudio versus Orfeu. El relat esdevindrà magistral. No oblidem que Marísa Madieri va morir pel verí d’un llarga malaltia, que Eurídice va morir pel verí de la picada d’una serp. Recordem que Orfeu la va plorar superant la perfecció dels seus cants, recordem que la seva música encantava fins i tot a les feres. Així les coses, què podrà fer Magris? A partir d’un sentiment d’amor profund, reflexionarà, recordarà, enyorarà, mirarà enrere els temps en que ella li donava el millor dels suports morals quan ell se sentia insegur en l’art de la poesia i de la literatura. És així com Claudio Magris ens convida a reflexionar sobre tot el que som al costat de la persona estimada i el que deixaríem de ser si un dia la perdéssim per sempre. 

Curiosa i arriscada la versió del mite que fa Magris, aquí no serà Orfeu qui es girarà per mirar la seva esposa, serà Eurídice la que no voldrà tornar a la vida anterior. Ha hagut de triar entre tornar al món dels vius i poder-li explicar a l’espòs la veritat sobre la gran pregunta... o no. Per tant Eurídice en el seu monòleg justifica la seva decisió i fa un adeu definitiu a la vida, més definitiu que la pròpia mort. Tornem al joc dels miralls, Euridice versus Marisa. Aquesta nova Eurídice, més identificada ara amb Marisa Madieri, la haurem d’entendre com una dona actual, una dona que pren les seves pròpies decisions. 

Mite y experiència personal, tot concentrat en un relat magnífic, per tant una novel.la d’autoficció, subgènere literari que barreja la ficció, en aquest cas el mite, amb elements autobiogràfics. 

Els amants de la música podran evocar aquella ària meravellosa de l’òpera de Gluck “Orfeo i Eurídice”: “Che faró senza Euridice, che faró senza il mio ben” 

Un cant a l’amor, al dolor de la pèrdua, a l’absència, quanta bellesa!.

                                                                                                                                    Roser Cot

Qui et penses que ets?. Alice Munro

"Històries de la Flo i la Rose", diu el subtítol d'aquest volum de contes publicat per l'autora el 1978. De totes les seves obres és la que més s'acosta a una novel·la ja que cada conte narra un nou episodi de la vida de la Rose i la seva madrastra Flo. Un trajecte de la infància a la maduresa d'una dona que es forma, se'n va, s'emancipa i torna -com totes les heroïnes d'Alice Munro.

 

L'estranya desaparició d'Esme Lennox. Maggie O' Farrell

 

Maggie O'Farrell és una de les veus més reconegudes de la narrativa anglesa, amb una veu molt pròpia i amb una temàtica que, encara que diversa, sempre té com a protagonista la dona.

Si l'ambientació i l'argument són diferents, tant a Hamnet com a El retrat de matrimoni o a la novel·la que ens ocupa, en canvi la lluita del personatge femení per preservar la seva singularitat és la mateixa. Els personatges de O'Farrell són dones que s'atreveixen a defensar la seva dignitat i supervivència dins d'una societat patriarcal, que té unes normes i estructures reglades i que castiga a qui intenta sortir-ne.

La narració comprèn des de l'època colonial anglesa fins als nostres temps, a través de tres generacions de dones i gira al voltant d'un gran secret familiar. No és lineal ni en el temps ni en l'espai i tan aviat està narrada en tercera persona com en primera, amb monòlegs entretallats, que en un principi ens poden desconcertar, però a mesura que avancem pàgines entrem en l'intel·ligent joc que ha proposat l'autora i anem encaixant peces fins que el relat se'ns presenta coherent i lluminós. Una novel·la que ens parla de malaltia mental, de maternitat, de sentiment de pertinença, d’estima i de dol i que posa en relleu el paper de la família com a factor determinant en el creixement dels seus membres: pot ser un lloc acollidor i amorós o punitiu i castrant reproduint els estigmes socials de l'exterior, com passa a la narració de O'Farrell.

Imma Roe

L'illa, de Gianni Stuparich

 

 L’illa de Giani Stuparich

 

 Giani Stuparich va néixer a Trieste el 1891 de mare triestina d’origen jueu i pare istrià. La ciutat era aleshores el gran port de l’imperi dels Hasburg. Va formar part de la colla d’escriptors joves que entre els inicis del segle XX i la Primera Guerra Mundial van inventar la literatura triestina. Compartien el somni d’una Europa demòcràtica i d’una nova cultura literària europea, somni que es va esvair amb la guerra. 

L’illa és un relat breu on Stuparich ens presenta la trobada d’un pare, malalt incurable, amb el fill a qui proposa tornar a l’illa natal per última vegada.

El fill, que va deixar el mar per viure a la muntanya, evoca la impressió que li produïa el pare quan era petit: com un déu, poderós, amb la cara lluminosa, la veu sonora, maneres de conqueridor: dret, senzill, alegre… i com li va ensenyar a tractar amb confiança el mar. Ara s’han canviat les tornes, el pare és el fràgil i el fill està en la plenitud de la vida.

En el relat no hi ha gaire diàleg entre pare i fill. Stuparich ens parla dels grans temes de l’existència (la vellesa, la vida com a lluita física, la malaltia, la mort) a través de les reflexions interiors dels dos protagonistes. Cap al final, sembla que s’obre una escletxa que donarà pas al diàleg:

-       Estàs trist, papa?

-       pensava que seria més valent. No ens coneixem mai prou.

El cor del fill va fer un bot… Encara tenia temps de parlar-hi: la veritat els reconfortaria a tots dos.

Però l’escletxa es tanca quan el pare desvia la conversa cap als estris de pesca que havia fet servir el vespre anterior.

Quan es dirigeixen al port per agafar el vaixell de tornada, el pare es mostra com sempre havia estat, agafat de bracet del seu fill, el bastó de la seva vellesa…, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí.

 

Eulàlia Picas

 

 

Sobre mi hija. Kim Hye Jin

 

 

Sobre mi hija 

No sovinteja entre les nostres lectures la literatura asiàtica. Avui, però, ens hi apropem de la mà d’una escriptora que està destacant en la nova literatura sud-coreana, Kim Hye-jin, i ho fem a través de la lectura de la seva novel.la “Sobre mi hija”, un relat magnífic sobre el pas del temps. Kim Hye-jin és autora de novel·les, relats curts i reculls de contes que han merescut   diferents premis i distincions al seu país natal. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes.

Endinsar-nos en la novel.la “Sobre mi “hija” ens porta a considerar no només què és el que ens vol dir l’autora sinó com ens ho vol dir, el què i el com. Seguirem per tant aquest ordre.

Ens trobem davant d’un relat en primera persona de Kim, la protagonista, una vídua que, per la difícil situació econòmica en que es troba, acaba treballant en una residència geriàtrica com a cuidadora Jen, una dona que està perdent la memòria i la identitat, i que acaba acollint la filla a casa seva per ajudar-se mútuament a compartir despeses, la filla i la seva parella, una relació lèsbica que ella és incapaç d’acceptar de cap de les maneres. Les reflexions de la protagonista es despleguen com quan s’obre un ventall, si mira cap a una banda veu la problemàtica de la noia jove, si mira cap a l’altra veu la part més sòrdida de la vellesa. Tres dones, tres etapes de la vida, sempre amb els mateixos problemes: els prejudicis, la precarietat laboral, els drets dels treballadors i la falta de recursos per sobreviure. Mentre anem seguint el relat descobrim una mare molt lluitadora i molt humana, però amb els seus dilemes morals, les seves il·lusions truncades, les seves pors. El lector ho haurà d’anar digerint amb calma i es farà preguntes: per què aquests sentiments i aquestes frustracions? Doncs per dos motius, per una banda pels prejudicis d’una moral tradicional i per l’altra perque el que vol per a la seva filla és que trobi un marit que li asseguri un futur estable i que tingui fills. I per què aquest rebuig a les maneres de gestionar les residències geriàtriques? De fet és una crítica social a un sistema capitalista cada cop més ferotge que retalla despeses en materials sanitaris, que dóna serveis i atencions cada cop més precaris, el que avui en dia en diem edadisme, marginació per edat.

Els temes que planteja la novel.la seran diversos, el rebuig social, la culpabilitat, la impossibilitat de comprendre. El relat es torna subtil i captivador en el cas de la relació familiar entre mare i filla, cap de les dues es capaç d’entendre l’altra, però tenen punts en comú, per exemple les reivindicacions a favor de la gent gran o les del col·lectiu LGTBIQ, totes dues tenen necessitat de fer-se visibles com a persona, una com a dona gran, l’altra com a lesbiana, seran dues lluites interconnectades. La distància entre totes dues es va suavitzant cap al final del llibre, però no del tot, només una mica, una llum, una esperança.

Amb una sintaxi clara i precisa i amb una prosa àgil molt ben cuidada, Kim Hye-jin aconsegueix un relat magnífic que manté l’interès del lector fins a l’últim moment. Cal remarcar l’excel·lent construcció dels personatges, amb les seves contradiccions però del tot coherents. Destaca d’una manera especial el discurs mental de la protagonista expressat amb frases curtes a manera de reflexions, de sentències gairebé lapidàries, per exemple:

“Envejecer es dejar de hacer una por una las cosas que nos gustan”

“El sonido de los niños no debería faltar en ninguna casa”

 “Me doy cuenta de que mis mejores días se han ido por completo”

 “Lo que a mi me inquieta no es la muerte sinó la vida”

 La novel.la té  una estructura singular. Així són els tres primers capítols: Un restaurant, dues dones, de què parlen? de diners, d’un préstec, ah, són mare i filla. Un funeral, la vetlla, qui s’ha mort?. Sembla que l’autora no ens diu gran cosa, la trama de la novel.la no acaba d’arrencar. En el tercer capítol algunes paraules ens criden l’atenció, “silla de ruedas”, “cuidadora”, “asilo”. A partir d’aquí el lector començarà a lligar caps i el relat serà més coherent i més lineal. Es tracta de la tècnica literària In medias res que consisteix en començar una narració al mig de la història, quan els personatges ja estan immersos en el conflicte. L’objectiu és sorprendre al lector, Kim Hye-Jim ho aconsegueix de totes totes. En l’últim capítol ens tornem a trobar en un funeral, qui s’ha mort? Sí, ara el lector ja sap qui s’ha mort, Jen s’ha mort i ho ha fet tranquil·la i ben cuidada a casa de Kim. L’ambient ens recordarà l’altre funeral, el del principi, i semblarà com si l’autora ens piqués l’ullet, no fos cas que els lectors ens n’haguéssim oblidat. Un bon final.

                                                                                                                 Roser Cot