Alcoi-Nova York

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) és considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Llicenciada en Filosofia i Periodisme i doctorada en Filologia romànica, el seu compromís amb la llengua catalana i amb el feminisme va ser constant i des de tots els fronts: l’ensenyament, el periodisme, l’escriptura i la lluita social i política.

Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, destaquen el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge l’any 1993 i la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària l’any 1999. El 2017 va rebre  també el Premi d'Honor de les lletres catalanes

Té una obra prolífica traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec. Entre moltes d’altres novel·les, el 1997 publica Dones, de la qual es farà  una pel·lícula sota la direcció de Judith Colell.

Alcoi-Nova York, és una obra plena de tensió narrativa en el seu conjunt, formada per sis històries totalment diferents entre elles, però que tenen en comú el punt d'ironia i d’originalitat present sempre en l'obra de l'autora. 

Un camió de gran tonatge atropella una dona d’Alcoi que renaixerà en el cos d’un nadó a Nova-York, d’aquí en sortirà el títol del llibre.

Un professor d’institut és veu reptat per un alumne setciències fins a plantejar-se deixar l’ensenyament "... A davant del director, quequejant, el professor de gramàtica intentava justificar la seva sobtada dimissió"

Un botiguer, aparentment inofensiu, maltracta la dona sense que ella ho percebi "- Avui, Mercè, t’has oblidat de posar-me la sucrera. Per poder prendre cafè, m’he hagut d’aixecar de la cadira.".

A Venècia, un turista es veu captivat, fins a la follia, per una verge de Bellini. 

La violència domèstica i masclista vista amb els ulls aterrits d’un nen i, per cloure les narracions «Plaer de dona» un al·legat al plaer femení - /... aleshores, conxorxaren un secret impenetrable, compartit per totes les dones/.../...per no alertar l’orgull i la cobejança dels pobres que menyspreen tot allò que ignoren/.

Llibre que ens entretindrà, farà somriure més d'una vegada, però que també ens farà pensar en les contradiccions i les febleses de la condició humana.

Llévame a casa, de Jesús Carrasco

 

 

És el tercer llibre que conec d’aquest autor després de Intemperie i La tierra que pisamos.

 

Nascut a Olivenza (Badajoz) i resident  a Sevilla, una de les primeres coses que em sorprèn és el vocabulari que empra: unes paraules que quasi no es fan servir, ni a les ciutats ni a molts dels pobles de l’Espanya interior -en el cas d’aquest llibre a La Manxa- i que es van perdent per aparèixer paraules noves, moltes d’elles anglicismes.

 Hi ha un narrador que ens va descrivint les relacions entre els diferents membres de la família, les amistats, coneguts, descripcions dels espais; existeix molt poc diàleg i en alguns casos no deixen de ser monòlegs.

“Eso significa que me encargo yo solo de ella”, paraules de Juan per entendre que no pot deixar sola la mare, ja que la germana, Isabel,  farà la vida que durant un temps ha deixat per cuidar-se dels pares; ara és la teva responsabilitat li ve a dir, ja que fins ara he estat jo la que he estat pendent d’ells.

 Les filles són una assegurança de jubilació pels pares; aquesta frase és una de les qüestions a parlar que presenta el llibre:

.  això continua essent així o no?

.  només es dona a les zones rurals o també a les ciutats?

. és el mateix que cuidin els pares els fills o una persona aliena a la família, ja que no li podrà donar     el mateix que nosaltres.

. vas a aparcar la mama?

 

La mort del marit suposarà per a la mare un «aligeramiento».

 Segona qüestió:

. l'actitud submisa de la mare, de qui tant s’havia aprofitat el pare.

. dedicar tota la seva vida, a cuidar dels fills i de l'home.

. el marxar del seu poble, per no tornar.

Com a la pregunta anterior, es continua donant o és cosa del passat? A la ciutat o als pobles? Totes aquelles dones que no han treballat fora de cosa, com ho viuen?

 El desconeixement del fill/a de la vida dels pares, fora de la relació entre ells. En  Juan mai s’havia plantejat que sa mare hagués cultivat afectes més enllà de la família.

 “el catalan”, la manca d'acceptació per part del sogre de la filla, Andreu: Andrés, parla als seus nets en català….Els hauria agradat que els seus fills es fessin funcionaris (sou assegurat) i es casessin amb algú del poble

. creiem que això es continua pensant?

 Per últim:

. l’amor floreix a les neveres plenes, als llençols planxats i no té perquè fer-se més petit amb la distància.

. els diners que envia és….com la nevera, una manera d'expressar el seu amor…

Qui, sent fill, no ha esperat arribar a casa dels pares i que li hagin fet el dinar que més li agrada. I qui, sent mare, pare, no ha fet el mateix quan sap que vindran els fills?

 

Pepa 

 

Theodor Kallifatides neix a Molaoi (Grècia, el 12 de març de 1938) Es va traslladar amb els seus pares a Atenes el 1956 i va emigrar a Suècia amb 25 anys. Malgrat no conèixer l’idioma el va aprendre ràpidament cosa que li permeté reprendre els estudis a la universitat d’Estocolm. Un cop llicenciat hi va treballar com a professor. El 1969 inicia la seva carrera com a escriptor amb un llibre de poesia, però el reconeixement el va obtenir gràcies a les seves novel·les. Ha publicat novel·les, reculls de poesia, llibres de viatges, guions cinematogràfics i obres de teatre. Ha rebut diversos premis tant a Grècia com a Suècia. La seva obra s’ha traduït a mes de 20 llengües.

Als 75 anys pateix una crisi, no troba estímuls per tornar a escriure, té la síndrome de la "pàgina en blanc". Ens diu «Quan saps què vols dir, pots fer-ho en qualsevol llengua que coneguis, també pots guardar silenci en totes les llengües que saps, però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua».

I la llengua, el grec, el fa retornar a la narrativa i ho fa recuperant la memòria de la seva infantesa i de la seva família grega amb una trilogia Una altra vida encara, El passat no és un somni i Mares i fills.

El passat no és un somni

«Tenia vuit anys quan l’avi em va agafar de la ma i no em va deixar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m’hauria passat si m’hagués quedat al poble. Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l’un al costat de l’altre i el camp estava en ple esplendor»

Així comença la novel·la més autobiogràfica de Kallifatides. Ens narra la seva vida des que abandona el poble on va néixer fins que hi torna per rebre l’homenatge dels seus veïns, esdevingut ja un escriptor consagrat.

Llibre ple de tendresa, de poesia, on descobrim la infantesa i l’adolescència a Atenes, el naixement de la consciència política i de classe en una Atenes governada per règims dictatorials; la descoberta de l’amor i la sexualitat; l’exili a Suècia, i la sorprenent capacitat que té per refer-hi la seva vida laboral i formar-hi una família.

També hi descobrim una Grècia en plena crisi de la immigració, però també una Suècia del tot diferent del moment que ell hi va emigrar; pobresa i immigració es troben arreu.

Kallifatides ens diu «Tot i que jo no visc a Grècia, tot i que he estat tants anys allunyat del país i que sobretot escric en suec, el meu cor batega en grec. La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria»

En definitiva, un llibre que no et deixa indiferent i que, sense seguir la tècnica dels bettsellers, fa que no el puguis deixar.

La canción de Aquiles  

 

Quan en aquest grup de lectura vàrem llegir l'Odissea es van sentir algunes veus a favor de llegir també La Ilíada, però no era el moment, ens calien vents més favorables per salpar cap a Troia. Ara ens hi apropem amb la primera novel·la de la professora nord-americana Madeline Miller, especialitzada en ciències clàssiques.

No estem davant d'una versió novel·lada de La Ilíada, però sí que entrem de ple en el cicle troià. Fem-ne algunes consideracions.

El relat de La Ilíada se centra en el novè any de la guerra de Troia, quan Aquil·les es retira del camp de batalla i es nega a lluitar. Cinquanta un dies durarà la còlera d'Aquil·les, Agammènnon li ha pres Briseida, la seva esclava preferida. Aquest és el fet que dona unitat al poema.

Però "La canción de Aquiles" té un abast més ample, narra la vida de l'heroi, des de la seva primera joventut fins a la seva mort. El narrador és Patrocle, el protagonista és Aquil·les, i tot al voltant d'un tema que ens atrapa des de les primeres pàgines: la relació dels dos personatges, la seva amistat i la història d'amor que en sorgeix. Miller reconstrueix tota la vida de l'heroi Aquil·les des del punt de vista de Patrocle, qui millor que el seu amic i amant per fer-nos confidència del devenir de la seva vida, de les seves emocions, dels seus dubtes, de l'evolució dels seus sentiments.

La novel·la es podria dividir en dues parts. En la primera assistim a la joventut dels dos nois, la seva educació i el seu enamorament. La segona ens fa veure quin és el paper que tenen Aquil·les i Patrocle en la guerra de Troia. Aquí és on Miller, gran coneixedora de l'obra homèrica, recrea l'argument de La Ilíada i podríem dir que en fa un homenatge. Però el final ens resulta precipitat, Parocle ja és mort, la veu narradora serà ara el seu esperit turmentat i la força dramàtica d'alguns moments importants com la mort d'Aquil·les o d'altres queden minimitzats, com si l'autora tinguem pressa per posar el punt final. 

Sens dubte el que més recordarem d'aquesta obra és el tema central, els amors d'Aquil·les i Patrocle. Recordarem moments tant poètics com el joc de les seves mirades, els gestos, el flirteig dels dos nois, encara joves, quan gairebé ni es coneixien. O el primer bes, quina bellesa en la minuciosa descripció del moment! quin erotisme se'n desprèn! L'autora vol deixar-nos clara la relació homosexual dels dos nois, però no calia, Homer no ho va fer, i no ho va fer perquè per als grecs aquest concepte no existia, la sexualitat la vivien de manera molt diferent a com la vivim nosaltres.

"La canción de Aquiles" ens parla, doncs, d'amor, d'un amor sense límits. També ens parla de temes tant universals com la lluita pel poder, la injustícia, la força del destí. I tot plegat narrat amb un ritme impecable i amb una prosa subtil i minuciosa, directa i àgil. Un llibre que podem recomanar per gaudir d'una bona lectura i per seguir immortalitzant la figura d'un Aquil·les que un dia va decidir ser immortal.

 Roser Cot  

teoria general del olvido

El llibre es francament bo i entenedor. Vaig trobar aquesta pag. d'una revista "Cine i literatura" que es molt complerta sobre temes relacionats amb els països sud-americans. Recomanable, i vaig pensar que podia ser molt interessant, i era tot el que jo posaria, però potser millor explicat. Angola ha tingut,i te, urani, petroli, or, cereals, i brillants, "el nom de brillants de sang" ha sortit d'Angola, hi ha sigut i segueix sent un dels paisos mes pobres, encara que el seu PIB esta mes a prop dels països africans amb un PIB mes alt.... a on van a parar els diners....? Os deixo la resta.... Carme R 

 Publicado el 24.10.2017 “Teoría general del olvido” (Edhasa, 2016, traducción de Claudia Solans), de José Eduardo Agualusa es una las novelas más penetrantes del último tiempo. Aunque el autor, originario de Angola, ha sido comparado a J.M. Coetzee y a García Márquez, su tono económico, intenso y directo, y su mirada que mezcla extrema sensibilidad con una implacable crítica humanitaria, rememora también las propuestas estéticas de Juan Rulfo, Nelly Campobello o Herta Müller. (Y por supuesto, Fernando Pessoa). Y es que «Teoría general del olvido» también está anclada a un trauma político donde el trasfondo se propaga para insertarse hasta en los detalles más cotidianos de la vida de los personajes y sobrevivientes. Los ojos con los que la voz narrativa nos presenta el panorama nos lleva de lleno al conflicto que vive Ludovica (Ludo), la protagonista, en un departamento que ella misma ha tapiado. Desde ahí, vemos el cambio geográfico y social que acontece en Angola una vez declarada la independencia de Portugal (1975). Acá se manifiestan las referencias a la revolución de los claveles en 1974, la caída de la dictadura de Salazar, en Portugal, y las consecuencias que condujeron a la guerra civil (1975-2002). Gracias a su condensación poética, «Teoría general del olvido» consigue convocarnos a su particular visión de la realidad sociopolítica en la que se encuentra su protagonista, Ludo, quien, encerrada en su piso, escucha la radio donde se entera de lo que ocurre en el mundo, desde la muerte de Mao Zedong hasta los constantes discursos contra el colonialismo y las fuerzas de reacción. La radio “era un aparato magnífico, con caja de madera, estilo art déco, y teclas de marfil. Se apretaba una de las teclas y se iluminaba como una ciudad. Ludo giraba los botones en busca de voces. Le llegaban frases sueltas en francés, inglés o en alguna oscura lengua africana…”. Ludo es un emblema. Encerrada por casi 3 décadas en el departamento, con su perro, Fantasma (un pastor alemán albino), observa el exterior y se alimenta de las palomas que consigue cazar gracias a domésticas trampas. Las palomas también son una metáfora del tráfico de diamantes en Angola; un mono que ella observa entre las ramas de los árboles, es bautizado con el nombre de Che Guevara, “porque tiene una mirada un poco burlona, rebelde, de una altivez de impacto colonial en los terrenos adjudicados por Portugal la habíamos visto gracias a Antonio Lobo-Antunes. Ahora podemos agregar otra potente voz, José Eduardo Agualusa quien, ya con su breve novela (que llegó a la recta final del Booker internacional el 2016), ha conseguido construir una mirada de un gran valor estético/político. Observaciones como “Hacía años que no había palomas, gaviotas, ni siquiera algún pequeño pajarito separado de la bandada. La noche traía murciélagos”, o “Dios pesa las almas en una balanza. En uno de los platos queda el alma, en el otro, las lágrimas de los que la lloraron. Si nadie la lloró, el alma baja al Infierno. Si las lágrimas fueron suficientes, y suficientemente sentidas, asciende al cielo. Ludo creía en esto. O le gustaría creer”, nos permiten ver la delicadeza y sutileza de su escritura.

 

L'única història. Julian Barnes

“La vaig veure com es balancejava suaument sobre el tou dels seus peus”

Té alguna explicació racional l'enamorament? El protagonista és jove, no beu, no fuma, no entén de política ni de literatura ni té cap sentit pràctic de la vida però està plenament enamorat d'una dona trenta anys més gran que ell. Aquest seria l'inici del tema que desenvolupa l'autor i ho fa des dels fets que recorda el jove Paul, des de la memòria. El llibre està dividit en tres parts i són tres veus diferents les que ens expliquen la història, per marcar la proximitat o la distància que els fets requereixen, A través del relat anem disseccionant l'evolució d'aquesta relació amorosa.

En la primera part del llibre, el protagonista posa de relleu els seus sentiments i les seves emocions. Ho narra en primera persona perquè el què viu és tan autèntic i exultant que només ell ho pot explicar. Totes les altres relacions de parella que coneix li semblen falsejades per convencionalismes. Solament ell viu en la veritat i s'atreveix a provocar i a trencar les normes de la comunitat aburgesada on viu. Poc sabem de les emocions d'ella, tot és explicat sota el biaix de la seva percepció

“El primer amor sempre succeeix en l'aclaparadora primera persona i en present d'indicatiu, més tard entenem que existeixen altres persones i altres temps verbals”

És aquí, a la segona part del llibre, on el narrador ens parla en segona persona per començar a preguntar-se per l'entorn i les circumstàncies en que cadascú d'ells ha viscut anteriorment. El món ja no és solament de tots dos i no es pot iniciar una convivència des de zero. Tothom porta un bagatge lleuger o feixuc com a pòsit.

“El primer amor cauteritza el cor i l'únic que trobarà qui busqui desprès serà teixit cicatricial”

La tercera persona utilitzada en la part final del llibre ens marca la distància dels fets viscuts tan intensament. En la seva senectut, veiem que la vida de Paul no és la que havia volgut i desitjat però el record del que va succeir alimenta encara els seus dies i el porta a veure l'amor entre els joves amb un impuls protector pel mal que en un futur es podran fer mútuament. Però dintre seu conserva l'admiració per aquell llampec que el va enlluernar i que encara ara considera com l'única història que mereix ser viscuda.

Julian Barnes (Leicester 1946) és un dels més prestigiosos escriptors britànics, forma part de l'anomenada generació daurada junt amb Martí Amis, Ian McEwan o Graham Swift. Les seves obres són difícils de qualificar, es troben a mig camí entre diversos gèneres, biogràfics, assaig, memòries, cròniques, novel·les que barregen reflexió i narració. Ha rebut diversos premis literaris tant a Europa com als Estats Units.

Imma Roé

HAY UN REY LOCO EN DINAMARCA, Dario Fo (1926-2016)

Dario Fo

(San Giano, 1926 - Milán, 2016)

 

Dramaturg, escriptor i actor italià, Premi Nobel de Literatura el 1997, ignorat per certes editorials, ha estat  un dels autors literaris mes del teatre d’Europa el segle XX. 

Membre de la resistència antifeixista, acabada la segona guerra mundial i amb vint-i-dos anys, es decanta cap al Partit Comunista Itàlia com la majoria d’escriptors “teatreros” i artistes en general. Escriu pels desfavorits, amb  paraula planera i satiritzant, sobre el poder, com feien els joglars  o bufons, fet important en la concessió del Premi Nobel. “Per la seva feina de joglar, sempre en pro dels indefensos”.

Per a certs crítics Fo era essencialment un “comediant” sense voler veure la seva habilitat per les tradicions textuals: “L’humor de les avantguardes, la comicitat de la commedia dell´arte i la sàtira política”. Una de les seves obres mestres, Misterio bufo (1969), un conjunto de monòlegs contra la societat i l'església, son les claus del seu magisteri, “on cada moment va lligat a un ritme i una tensió dramàtica i còmica preestablerta, on la improvisació es deu ajustar” 

Va fundar el Picolo teatre de Milan, que va fer gira per tot Europa, amb èxit espectacular a tot arreu, tant es així que va ser censurat en tornar a Milà i va haver de fer teatre en llocs insospitats: fabriques, naus abandonades etc. 

I ara ve la historia del llibre ressenyat. El fill de Dario Fo -historiador-  li va fer arribar uns fulls del dietari del propi Rei, que van ser trobats en un treball de recerca, cosa que l'autor aprofitarà per fer i estructurar el llibre.   

La història ens apropa a un monarca molt jove,  Cristian, afectat d'una malaltia mental que en el seu moment van diagnosticar com a  esquizofrènia. Fos el que fos, l’ambient a la cort era tens i els interessos diversos. La Cort aconsellà un metge com a company i conseller del Rei Cristian. I ja tenim la clau del llibre. L’escollit, alhora era filòsof i pensador, lector de Voltaire, Rousseau etc. La reina volia amor i pau, i el Rei necessitava cert control... i passen coses.... que la cort no vol... El llibre en resum parla sobre els abusos de poder, ahir i avui.

Estem com diu l’editor Siruela davant:  “Una historia de amor y locura. Un sueño revolucionario“ hecho realidad en la Dinamarca del siglo XVIII. Estas son las claves de la nueva novela histórica del nobel italiano".

El llibre fa pensar. Replantejar coses i  canviar èpoques. La pel·lícula "Un asunto real" (2012) també, però no es gens explicita en les reformes que  van ser abolides (no faré spoiler) però assumides pel Rei Frederic fill del rei “boig”  i que, actualment, formen  part de la Constitució danesa.

 

Si us ha agradat la història, gràcies i baixem el teló!!!!!!!

carme rivera

     

 

Dramaturg, escriptor i actor italià, Premio Nobel de Literatura en 1997, ignorat per certes editorials, ha estat  un dels autors literaris mes del teatre d’Europa el segle XX.

 Membre de la resistència antifeixista, acabada la segona guerra mundial i amb vint-i-dos anys, es decanta cap el Partit Comunista Itàlia com la majoria d’escriptors, “ i artistes en general. Escriu pel desfavorits, amb  paraula planera i satiritzant sobre el poder, com feien els joglars en la edat mitjana.

Fet important en la concessió del Premi Nobel. “Per la seva feina de joglar, sempre en pro dels indefensos".

Per certs crítics Fo era essencialment un “comediant” sense voler veure la seva habilitat per les tradicions textuals: “L’ humor de las avantguardes, la comicitat de la 

    

       

           

        Nèmesis

Philip Roth situa l'acció de la novel·la en la dècada dels quaranta del passat segle, quan el barri jueu de Newark es veu assolat per una epidèmia de pólio mentre el país té els seus joves lluitant en una cruenta guerra mundial .

La narració s'estructura en tres parts molt diferenciades entre elles però que mantenen una perfecta cohesió interna. En la primera part l'acció es desenvolupa al barri jueu, on el jove Bucky Cantor, acabat de llicenciar dóna classes d'educació física. Jove de fortes conviccions morals,criat i educat pels avis materns i molt arrelat a la seva comunitat jueva. La segona guerra mundial ha esclatat, molts joves del barri hi estan lluitant i ell compensa la seva frustració de no ser allistat en una dedicació total als seus alumnes. L'epidèmia de polio avança i Castor lluita tant com pot per tranquilitzar les famílies. Les pors , les incerteses, les falses creences, l'ambient claustrofòbic del barri junt amb l'aclaparadora calor d'agost determinen un estat d'ànim que només pot ser superat per la fermesa de la seva responsabilitat social

La segona part ens trasllada a un Locus amoenus, el lloc somniat, d'aires purs i joves sans on Castor gaudirà de la presència de la seva promesa ,lluny de l'aire viciat, dels barris calorosos i infectats i de la por al virus que angoixa les famílies,i és aquí on contrariament comença el seu esfondrament moral

La tercera part ens porta a vint anys després dels fets descrits, en l'encontre de Castor amb un ex alumne i que amb un delicat joc de l'autor és a la vegada el narrador de la novel·la. És amb les seves converses que descobrim el desenllaç dels fets. Quins van ser els moments que van capgirar el curs planificat de la seva vida ? Per què ha assumit una vida grisa i sense afectes? Va ser el tast sucós d'un préssec ...la conversa assossegada sota una pèrgola... una trucada telefònica en una nit sufocant ,..

Però, pot la falsa culpabilitat i un excés de responsabilitat anul·lar el desig de viure com els seus iguals?

Philip Roth (1933-2018 ) és nét d’immigrants jueus provinents de l'Europa de l'Est. El gruix de la seva obra de ficció la situa als barris jueus de Newarck on ell va néixer. Autor molt prolífic,la seva carrera és una de les més premiades de la literatura contemporània americana, entre d'altres ha rebut el premi Pulitzer al 1997 i la medalla d'or de narrativa per l'Acadèmia Americana de les arts i les lletres al 2002, premis que abans van recollir Dos passos,Faulkner i Bellow del qual se sent deutor. A Europa també ha estat reconegut amb els més prestigiosos premis literaris. Obres a destacar són La pastoral Americana i La Conjura contra América. Nèmesis va ser la seva última novel·la escrita al 2010.

Imma Roé

          

 

L’informe de Brodeck, de Philippe Claudel

 

 

En aquesta obra, Claudel  ens trasllada a un petit poble fronterer, en un temps  que malgrat  la segona guerra mundial ha finalitzat, encara estan vius els records en cadascú dels que l’habiten.

El fil de la novel·la es un informe  sobre la mort de l’Anderer, un foraster arribat al poble i que Brodeck ha de redactar per encàrrec dels mateixos que l’han matat. Confien que Brodeck , que sap escriure,  ho sabrà explicar tal com va passar i així la gent ¨ho entendrà i perdonarਠ.

Per poder redactar l’informe Brodeck  visita els veïns a fi de  recollir informació. Les converses, els silencis i  les mirades amb els veïns li permeten indagar en la naturalesa humana,  la seva ètica, moralitat , i  arriba a entendre les motivacions de l’assassinat que van ser exposats en els dibuixos de l’Anderer.

Mentre redacta l’informe, Brodeck ens relata també la seva pròpia història , va i ve de les indagacions per fer l’informe amb fets concrets de la seva infància, l’estada a la ciutat mentre estudiava, el camp de concentració.... I aquí també ens mostra que, com l ‘Anderer, ell es també un Altre.  També ell se sent diferent de la gent del poble i com a tal es considerat. No es nascut allà, va arribar al poble de petit, orfe, i el poble en aquell temps el va acollir sense problemes.  Quan es fa gran l’envien a la ciutat a estudiar. Va ser una època en què la gent vivia lliure de pors. Però quan la por amenaça, es delatat i enviat al camp de concentració.

Podem llegir la novel·la com una obra més sobre els horrors de la segona guerra mundial, els camps de concentració, les aliances, els delators, les violacions...Però la intenció de l’autor va mes enllà i ens fa entrar al fons de la nostra conciència: adonar-nos de  l’Altre, el que ve de fora, l ‘Anderer.

Es  ¨l’ Altre¨,  que ho veu tot,  que ens observa i ens retorna com un mirall la realitat de la nostra essència. Realitat que pot arribar a ser insuportable i que preferim ignorar : ¨el que triomfa es la ignorància¨( li diu un veí a Brodeck quan es vol informar) .

Però no es pot ignorar per sempre i quan aquest Altre es fa col·lectiu, la por col·lectiva, pot fer que es cometin els crims mes espantosos que es podem imaginar. Guerres, genocidis, i tal com explica  Brodeck, que va ser tan ben acollit de petit,  per por , els mateixos veïns  el van  considerat com una ´taca¨ que embrutava i es delatat i portat a un camp de concentració.

Quan acaba l’informe,  Brodeck comprèn  clarament que se  n’ha  d’anar del poble. Ell també és l’Altre.  Com l’Anderer,  tot el que ha arribat a conèixer de la gent  no li permetrà seguir vivint entre ells.

Philippe Claudel amb aquesta novel·la ens empeny a pensar en la nostra posició respecte a l’Altre.  Què es el que ens provoca el mirall que l’Altre ens mostra?.

 

Philippe Claudel 1962, França. Docent i guionista de cinema i televisió. Ha estat guardonat en diferents ocasions per les seves novel·les i llibres de relats. L’informe de Brodeck  va rebre el premi Goncourt des Lycéens 2007.

Poc desprès d’escriure aquesta obra , l’autor va dir : «Puede que sea la obra en la que he conseguido incorporar más cosas y tuve la impresión, cuando la escribí que era mi último libro.». ( entrevista a El Pais, 2008). 

Per sort no ha estat així i l’autor d’obres mestres com a Almas grises, o  La neta del senyor Lihn  ha continuat escrivint i dirigint pel·lícules, posant paraules a tot allò que veu de l’home i la societat .

Carmen Ruiz