Seguidors

dilluns, 25 de març del 2019

ABRIL ENCANTADO, abril 2019









La senyora Elisabeth von Armin fa cara de bona persona. Va passar per dos casament infortunats. I es va estrenar com a escriptora amb “Un abril prodigiós” el 1900. Va ser una petita bomba ensucrada amb un dolç que no va agradar gens ni mica a la gent de l'Anglaterra misògina i puritana del 1900,  removent els ciments bàsics del país. Fou editada sis anys abans que Virgínia Wolf publiqués  la seva primera obra " Una habitació pròpia"

Anglaterra és un país fosc, fred i plujós, i "la dona honesta només trobarà la felicitat en la família i en Déu Nostre Senyor."

La nostra protagonista llegeix en un diari la possibilitat de llogar un castell amb un jardí màgic ple de glicines. El preu del lloguer supera les seves possibilitats. Convenç a unes altres dones, sent quatre finalment. No hi ha drama en aquest llibre, hi ha pura metàfora. Arriben al Castell prodigiós per omplir-se les piles, i lliurament viure uns dies en felicitat, deixant de ser "filla de, esposa de, "mare de". Cada dona  tindrà la seva motivació, actuaran diferent . I hi haurà dolor. Però no a la manera de Virgina Wolf, Italià-Anglaterra, El Sol-la Pluja.

A qui no li agradaria  passar uns dies en un castell italià, ple de glicines.  Però això no va agradar gens a la puritana societat anglesa. Esvalotava el galliner. Està ben escrita, humor anglès,  i  ens deixa un bon sabor de boca.



És una obra que té més de cent anys, edicions infinites, títols diversos segons les diferents publicacions, però  les glicines i l'aire mediterrani no ens deixarà , i aquí teniu tres portades de dues èpoques diferents.


























x

SUKKWAN ISLAND, març 2019









David Vann neix a Alaska l'any 1966. “Sukkwan Island” va ser la seva primera obra, i com la resta del seus treballs, fins ara, gira sobre l’espinós tema de les relacions familiars. Jim, el pare, amargat de la seva vida, convenç el seu fill adolescent, en Roy, per anar a a viure en una illa abandonada; una aventura increïble. Cap problema. Ho portaran tot preparat. Jim és el cap de la logística i tindran el suport esporàdic d’un hidroavió que portarà el necessari. Ah, i disposaran, si el temps ho permet, d'una ràdio! El noi no vol anar-hi: el cine, els cotxes, l’escola, la mare, la germana, les noies... ja és feliç. Però Jim el convenç. Ells sols; enmig de la natura, arbres, el vent, i com a titans, caçaran, cuinaran, pescaran... Una aventura! El fill, de 13 anys, més pel pare que per ell, accepta. Però la logística falla a causa de la incompetència del Jim: un pare que a les nits plora les seves frustracions, i Roy, malgrat tapar-se les orelles amb el coixí, nit  rere  nit, sent com els plors omplen el seu cos d'adolescent verge i pur. Els dies aviat seran més foscos, el vent, que entrarà  pels forats de la trista cabana, els avets i el mar faran la seva feina, les seves juguesques i les seves trampes, sense adonar-se de la debilitat dels seus hostes. El llibre escrit en tercera persona ens fa espectadors del drama. No és una història complaent, però sí un llibre memorable.




Diuen que el primer llibre sempre té un punt   autobiogràfic.  El pare del
nostre autor va fer-li exactament la mateixa invitació, i David Vann la va rebutjar.....

Firmat: Carme R.

MAGDA. febrer 2019








Meike Ziervogel, l’autora de Magda, ens apropa al coneixement d’un personatge i d’uns fets històrics, els últims dies de la família Goebbels al búnquer de Berlín, d’una manera molt personal i creativa. Difícil treball perquè ens narra uns fets ja coneguts, estudiats i analitzats per diferents autors, sense caure en llocs comuns ni crear estereotips. La seva escriptura és imaginativa i àgil dins d’un marc claustrofòbic i real.

Magda és narrada des de dos punts de vista diferents i antagònics. La visió de la mare recorda la difícil infantesa de la filla en un país que surt de la Gran Guerra, entre pobresa, austeritat i manca d’afecte familiar. Creix en internats sòrdids i la seva sexualitat té un aprenentatge malsà. Aquí l’autora ha sabut reflectir l’ambient depressiu i sense esperança del període d’entreguerres i la buidor anímica que hi ha en Magda.

L’altra visió és la de la filla. És la part més lluminosa del llibre, encara que succeeix dintre de l'ambient claustrofòbic del búnquer; se’ns mostra el creixement ple d’il·lusions i d’incerteses de l’adolescent que es confessa a través d’un diari personal. Allí veiem l’expressió dels seus sentiments, dels seus dubtes, de l’amor als pares amb les seves contradiccions i de la confiança en un futur que veu a prop junt amb el noi que estima.

Veiem com el personatge de Magda va evolucionant, subjugada pel Fuhrer se sent cridada per un sentiment quasi religiós. L’Esperit Sant (Hitler) l’ha penetrada. Tot té un significat. És un Déu en el que creu i no es qüestiona res. La seva salut és feble , patint cefalees contínues però la seva fe en la doctrina és passional

Llibre que ens parla de la manca d’afecte, dels prejudicis, de l’adoctrinament i del patiment que porta focalitzar la ment en un sol objectiu, obviant la complexitat del què és la vida. Magda, a pesar del rebuig que ens provoca el personatge, n’és una víctima més. L’ autora ens ha sabut commoure i a la vegada horroritzar.

Meike Ziervogel, (Alemanya,1967) és autora i editora. La seva primera novel·la va ser Magda que va quedar finalista al Guardian’s Not the Booker Price i llibre de l’any 2013 de l’Irish Times, de l’Observer i dels lectors del Guardian. Escrita originalment en anglès ha estat traduïda a diverses llengües.

CARA DE PAN. gener, 2019








Parlar d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un nivell que podríem qualificar d’universal.

Llegim Cara de pan que comença així: "La primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori confús, sobretot per allò de ”la primera vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una altra “Lolita”?. I aquesta inquietud  planejarà al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós, sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels perdedors.

I acaba així: "...Saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les cortines d’un escenari que baixen lentament.  
                                                                                                                                                            Roser C.




ELS DESORIENTATS. desembre 2018








Encara que en cap moment Maalouf diu on passa l'acció, sabem que ens parla del seu país, del Líban. Els temes que planteja, però, són aplicables a qualsevol altre lloc. És possible la convivència entre persones de creences diferents en un mateix territori? És insoluble el conflicte entre les tres religions monoteistes que fa tants segles que existeix en molts llocs del planeta i sota diferents formes? És possible recuperar els amics de joventut si entremig hi ha hagut una guerra en la qual s’ha estat en bàndols oposats? Podem dir que els que no volen participar en un conflicte violent i deixen el país són uns traïdors? Aquestes són les principals preguntes que es planteja l'autor. No en donarà la resposta.

El punt de partida del llibre és la proposta de retrobament del grup d'amics de l'època universitària, molts dels quals van marxar a l'exili per fugir de la guerra. A partir d' aquí, l'autor explica les seves trajectòries vitals que representen opcions polítiques i religioses molt diverses i, en alguns casos, molt allunyades. 

L’ autor també ens planteja la desigualtat entre els sexes a través de les dues dones del grup. Els triomfadors han estat els homes. La carrera de les dones ha estat frustada o sotmesa a la del marit.



La forma de la narració és interessant. L’autor utilitza la primera persona quan el personatge narrador escriu el seu diari i la tercera persona quan el narrador participa de l'acció. Això ens dona dos punts de vista diferents de la història, el subjectiu del protagonista i l’objectiu de l’autor.




Amin Maalouf va néixer a Beirut l'any 1941. Va estudiar economia política i sociologia a la Universitat de la seva ciutat. Als 22 anys començà a treballar com a corresponsal del diari An- Nahar pel qual viatjà a llocs diversos, com Vietnam o Etiòpia. A causa de la guerra civil libanesa, es va exiliar a Franca al 1976.

TOT SE'N VA EN ORRIS. novembre 2018










El títol de la primera novel·la de l’autor africà Chinua Achebe és extret d’un vers de Yeats, poeta que admirava pel seu amor per la llengua.
 El que se'n va en orris en aquesta novel·la és la cultura ancestral d'un poble africà, Umuofia, ubicat en l'actual Nigèria. Chinua Achebe ens descriu l'estructura social, la relació amb l'entorn i les creences dels igbo, el seu clan. Tot això desapareixerà per l'acció dels colonitzadors, missioners, soldats o administradors, que s'apropiaran del territori i imposaran la seva cultura i la seva religió. 
La novel·la s’estructura al voltant de la tragèdia personal de l’heroi, Okonkwo, indissociable de la historia del clan amb els seus conflictes, creences, ritus i celebracions.
Achebe ens explica les dramàtiques conseqüències del pas dels europeus per Àfrica amb una prosa viva i acolorida.



Albert Chinualumogu Achebe [1930-2013] va néixer a Ogidi, Nigèria, trenta anys abans que el país obtingués la independència de l’imperi britànic. Va assistir a l’escola occidental dels missioners, però paral·lelament va rebre la cultura tradicional Igbo del seu clan. Durant la seva estada a la Universitat va renegar del seu nom britànic, Albert, i va reprendre el seu nom igbo, Chinualumogu, Chinua, per abreujar.
Ha estat ambaixador de la cultura africana arreu del món, denunciant els estralls que hi han provocat el colonialisme i les injustícies racials. En literatura ha qüestionat la visió d’Àfrica dels escriptors blancs, per exemple la que descriu J. Conrad en El cor de les tenebres.
Achebe té un destacat paper en el naixement de la literatura africana moderna. El seu primer llibre Things Fall Apart, Tot se’n va en orris, és una de les novel·les més llegides del segle XX. La lectura d’aquesta novel·la és básica en moltes escoles d’Àfrica i en molts països de llengua anglesa.