Parlar
d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara
Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més
que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les
ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns
personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que
transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un
nivell que podríem qualificar d’universal.
Llegim
Cara de pan que comença així: "La
primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está
apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos
acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de
pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla
allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y
después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes
paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori
confús, sobretot per allò de ”la primera
vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que
comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les
convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a
individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu
marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la
música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una
altra “Lolita”?. I aquesta inquietud planejarà
al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la
infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós,
sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides
trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és
anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen
davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o
un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i
el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus
personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar
mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir
que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és
una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels
perdedors.
I
acaba així: "...Saliendo a la calle
absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco
más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin
tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la
derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia
la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens
recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les
cortines d’un escenari que baixen lentament.
Roser C.