dilluns, 29 d’abril del 2019
dilluns, 25 de març del 2019
ABRIL ENCANTADO, abril 2019
 |
La senyora Elisabeth von Armin fa cara de bona persona. Va passar per dos casament infortunats. I es va estrenar com a escriptora amb “Un abril prodigiós” el 1900. Va ser una petita bomba ensucrada amb un dolç que no va agradar gens ni mica a la gent de l'Anglaterra misògina i puritana del 1900, removent els ciments bàsics del país. Fou editada sis anys abans que Virgínia Wolf publiqués la seva primera obra " Una habitació pròpia"
Anglaterra és un país fosc, fred i plujós, i "la dona honesta només trobarà la felicitat en la família i en Déu Nostre Senyor."
La nostra protagonista llegeix en un diari la possibilitat de llogar un castell amb un jardí màgic ple de glicines. El preu del lloguer supera les seves possibilitats. Convenç a unes altres dones, sent quatre finalment. No hi ha drama en aquest llibre, hi ha pura metàfora. Arriben al Castell prodigiós per omplir-se les piles, i lliurament viure uns dies en felicitat, deixant de ser "filla de, esposa de, "mare de". Cada dona tindrà la seva motivació, actuaran diferent . I hi haurà dolor. Però no a la manera de Virgina Wolf, Italià-Anglaterra, El Sol-la Pluja.
A qui no li agradaria passar uns dies en un castell italià, ple de glicines. Però això no va agradar gens a la puritana societat anglesa. Esvalotava el galliner. Està ben escrita, humor anglès, i ens deixa un bon sabor de boca.
És una obra que té més de cent anys, edicions infinites, títols diversos segons les diferents publicacions, però les glicines i l'aire mediterrani no ens deixarà , i aquí teniu tres portades de dues èpoques diferents.
x
SUKKWAN ISLAND, març 2019
David Vann neix a Alaska l'any 1966. “Sukkwan Island” va ser la seva primera obra, i com la resta del seus treballs, fins ara, gira sobre l’espinós tema de les relacions familiars. Jim, el pare, amargat de la seva vida, convenç el seu fill adolescent, en Roy, per anar a a viure en una illa abandonada; una aventura increïble. Cap problema. Ho portaran tot preparat. Jim és el cap de la logística i tindran el suport esporàdic d’un hidroavió que portarà el necessari. Ah, i disposaran, si el temps ho permet, d'una ràdio! El noi no vol anar-hi: el cine, els cotxes, l’escola, la mare, la germana, les noies... ja és feliç. Però Jim el convenç. Ells sols; enmig de la natura, arbres, el vent, i com a titans, caçaran, cuinaran, pescaran... Una aventura! El fill, de 13 anys, més pel pare que per ell, accepta. Però la logística falla a causa de la incompetència del Jim: un pare que a les nits plora les seves frustracions, i Roy, malgrat tapar-se les orelles amb el coixí, nit rere nit, sent com els plors omplen el seu cos d'adolescent verge i pur. Els dies aviat seran més foscos, el vent, que entrarà pels forats de la trista cabana, els avets i el mar faran la seva feina, les seves juguesques i les seves trampes, sense adonar-se de la debilitat dels seus hostes. El llibre escrit en tercera persona ens fa espectadors del drama. No és una història complaent, però sí un llibre memorable.
Diuen que el primer llibre sempre té un punt autobiogràfic. El pare del
nostre autor va fer-li exactament la mateixa invitació, i David Vann la va rebutjar.....
Firmat: Carme R.
MAGDA. febrer 2019
Meike Ziervogel, l’autora de Magda, ens apropa al coneixement d’un
personatge i d’uns fets històrics, els últims dies de la família
Goebbels al búnquer de Berlín, d’una manera molt personal i creativa.
Difícil treball perquè ens narra uns fets ja coneguts, estudiats i
analitzats per diferents autors, sense caure en llocs comuns ni crear
estereotips. La seva escriptura és imaginativa i àgil dins d’un marc
claustrofòbic i real.
Magda és narrada des de dos punts de vista diferents i antagònics. La
visió de la mare recorda la difícil infantesa de la filla en un país
que surt de la Gran Guerra, entre pobresa, austeritat i manca d’afecte
familiar. Creix en internats sòrdids i la seva sexualitat té un
aprenentatge malsà. Aquí l’autora ha sabut reflectir l’ambient
depressiu i sense esperança del període d’entreguerres i la buidor
anímica que hi ha en Magda.
L’altra visió és la de la filla. És la part més lluminosa del llibre,
encara que succeeix dintre de l'ambient claustrofòbic del búnquer;
se’ns mostra el creixement ple d’il·lusions i d’incerteses de
l’adolescent que es confessa a través d’un diari personal. Allí veiem
l’expressió dels seus sentiments, dels seus dubtes, de l’amor als pares
amb les seves contradiccions i de la confiança en un futur que veu a
prop junt amb el noi que estima.
Veiem com el personatge de Magda va evolucionant, subjugada pel
Fuhrer se sent cridada per un sentiment quasi religiós. L’Esperit Sant
(Hitler) l’ha penetrada. Tot té un significat. És un Déu en el que
creu i no es qüestiona res. La seva salut és feble , patint cefalees
contínues però la seva fe en la doctrina és passional
Llibre que ens parla de la manca d’afecte, dels prejudicis, de
l’adoctrinament i del patiment que porta focalitzar la ment en un sol
objectiu, obviant la complexitat del què és la vida. Magda, a pesar del
rebuig que ens provoca el personatge, n’és una víctima més. L’ autora
ens ha sabut commoure i a la vegada horroritzar.
Meike Ziervogel, (Alemanya,1967) és autora i editora. La seva
primera novel·la va ser Magda que va quedar finalista al Guardian’s Not
the Booker Price i llibre de l’any 2013 de l’Irish Times, de
l’Observer i dels lectors del Guardian. Escrita originalment en anglès
ha estat traduïda a diverses llengües.
CARA DE PAN. gener, 2019
Parlar
d’intel·ligència narrativa, de prosa rica, polida, impecable, és parlar de Sara
Mesa. Ens sorprèn Sara Mesa. Ens sorprèn perquè quan escriu suggereix molt més
que el que diu, i el que suggereix inquieta al lector. Totes les seves novel·les
ens endinsen en un territori obscur i opressiu, també els seus contes, amb uns
personatges que viuen al límit de la societat. Literatura en majúscules que
transcendeix la tradició literària escrita en castellà per situar-se a un
nivell que podríem qualificar d’universal.
Llegim
Cara de pan que comença així: "La
primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo. La niña está
apoyada en el tronco del árbol, leyendo una revista, cuando oye sus pasos
acercándose, el chaquido de las hojas secas al quebrarse, y después lo ve, de
pie delante de ella, quizá un poco turbado pero no sorprendido por encontrarla
allí, oculta tras los setos. El viejo pide perdón-¡no quise asustarte!, dice-y
después le pregunta qué está leyendo..." Una nena, un vell, un parc, unes
paraules intranscendents. Les expectatives del lector entren en un territori
confús, sobretot per allò de ”la primera
vez”, que ja fa preveure que aquestes trobades al parc, amb tot el que
comportin, sovintejaran i seran l’eix vertebrador de la trama. Ella, "Casi 14 años", és una adolescent que no es vol sotmetre a les
convencions escolars perquè el grup li resulta opressiu, l’anul·la com a
individu, i per això es passa el dia al parc, aïllada i sola. Ell, "el Viejo", és un home madur que viu
marginat, no treballa, té un passat obscur, simplement li agraden els ocells i la
música de Nina Simone. El lector s’inquieta i es pregunta: pederàstia?, una
altra “Lolita”?. I aquesta inquietud planejarà
al llarg de tota la novel·la. La nena viu els processos naturals del pas de la
infantesa a l’adolescència, simplement aixó. El vell és tendre, generós,
sensible, amant dels animals, però obsessiu amb els ocells. Les seves repetides
trobades giraran al voltant d’aquestes qüestions. Què és normal i què és
anormal?. Assistim a una relació ambigua. Les situacions, també ambigües, ballen
davant dels ulls del lector que en cap moment es decantarà per un personatge o
un altre. Tots dos són víctimes del vertigen i la por que provoca la soledat i
el rebuig social i es refugien en si mateixos. Diu l’autora que els seus
personatges no entenen perquè és millor funcionar en grup o perquè han d’estar
mal vistos determinats comportaments més solitaris i individualistes. Val a dir
que el llibre que tenim a les mans, com totes les novel·les de Sara Mesa, és
una defensa de la inadaptació i de la diferència, en definitiva, dels
perdedors.
I
acaba així: "...Saliendo a la calle
absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniendose un poco
más allá afuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin
tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la
derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia
la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro". Ens
recorda un final escènic, el lector podria imaginar un fos en negre o les
cortines d’un escenari que baixen lentament.
Roser Cot.
ELS DESORIENTATS. desembre 2018
Encara que en cap moment Maalouf diu on passa l'acció, sabem que ens
parla del seu país, del Líban. Els temes que planteja, però, són
aplicables a qualsevol altre lloc. És possible la convivència entre persones de
creences diferents en un mateix territori? És insoluble el conflicte entre les
tres religions monoteistes que fa tants segles que existeix en molts llocs del
planeta i sota diferents formes? És possible recuperar els amics de joventut si
entremig hi ha hagut una guerra en la qual s’ha estat en bàndols oposats? Podem
dir que els que no volen participar en un conflicte violent i deixen el país
són uns traïdors? Aquestes són les principals preguntes que es planteja
l'autor. No en donarà la resposta.
El punt de partida del llibre és la proposta de retrobament del grup
d'amics de l'època universitària, molts dels quals van marxar a l'exili per
fugir de la guerra. A partir d' aquí, l'autor explica les seves trajectòries
vitals que representen opcions polítiques i religioses molt diverses i, en alguns
casos, molt allunyades.
L’ autor també ens planteja la desigualtat entre els sexes a través de
les dues dones del grup. Els triomfadors han estat els homes. La carrera
de les dones ha estat frustada o sotmesa a la del marit.
La forma de la narració és interessant. L’autor utilitza la primera
persona quan el personatge narrador escriu el seu diari i la tercera persona
quan el narrador participa de l'acció. Això ens dona dos punts de vista
diferents de la història, el subjectiu del protagonista i l’objectiu de
l’autor.
Amin Maalouf va néixer a Beirut l'any 1941. Va estudiar economia política i
sociologia a la Universitat de la seva ciutat. Als 22 anys començà a treballar
com a corresponsal del diari An- Nahar pel qual viatjà a llocs diversos, com
Vietnam o Etiòpia. A causa de la guerra civil libanesa, es va exiliar a Franca
al 1976.
TOT SE'N VA EN ORRIS. novembre 2018
El títol de la primera novel·la de l’autor africà Chinua Achebe és extret d’un vers de Yeats, poeta que admirava pel seu amor per la llengua.
El que se'n va
en orris en aquesta novel·la és la cultura ancestral d'un poble africà,
Umuofia, ubicat en l'actual Nigèria. Chinua Achebe ens descriu
l'estructura social, la relació amb l'entorn i les creences dels igbo, el seu
clan. Tot això desapareixerà per l'acció dels colonitzadors, missioners,
soldats o administradors, que s'apropiaran del territori i imposaran la seva
cultura i la seva religió.
La novel·la s’estructura al voltant de la tragèdia personal
de l’heroi, Okonkwo, indissociable de la historia del clan amb els seus
conflictes, creences, ritus i celebracions.
Achebe ens explica les dramàtiques conseqüències del pas dels
europeus per Àfrica amb una prosa viva i acolorida.
Albert Chinualumogu Achebe [1930-2013] va néixer a Ogidi, Nigèria, trenta anys abans que el país obtingués la independència de l’imperi britànic. Va assistir a l’escola occidental dels missioners, però paral·lelament va rebre la cultura tradicional Igbo del seu clan. Durant la seva estada a la Universitat va renegar del seu nom britànic, Albert, i va reprendre el seu nom igbo, Chinualumogu, Chinua, per abreujar.
Ha
estat ambaixador de la cultura africana arreu del món, denunciant els estralls
que hi han provocat el colonialisme i les injustícies racials. En literatura ha
qüestionat la visió d’Àfrica dels escriptors blancs, per exemple la que descriu
J. Conrad en El cor de les tenebres.
Achebe
té un destacat paper en el naixement de la literatura africana moderna. El seu
primer llibre Things
Fall Apart, Tot se’n va
en orris, és una de les novel·les més llegides del segle XX. La
lectura d’aquesta novel·la és básica en moltes escoles d’Àfrica i en molts
països de llengua anglesa.
dimecres, 13 de febrer del 2019
CORRER SENSE POR. octubre 2018
Basada en fets reals, Córrer sense por (en català) o Correr hacia un sueño (en versió castellana) ens apropa a la curta vida de Samia Yusuf Omar. Samia neix a Mogadiscio, Somàlia, dos mesos desprès d'esclatar la guerra civil que va destruir el país. La seva llar està lluny del radicalisme islàmic que anava guanyant territori i imposant restriccions als habitants del país. En aquest ambient opressor decideix que el seu joc preferit és córrer, i ho fa guiada pel seu amic Alí. Des de ben petita desitja córrer pels carrers i somia ser atleta i participar en uns jocs olímpics... i fins que arribi el moment es prepara arriscant la seva vida i la de la seva família.
Samia correrà i guanyarà curses en el seu estadi derruït i el seu somni serà acomplert quan serà seleccionada per anar a les Olimpíades de Pequín... No vull seguir, llegiu el llibre...
Giuseppe Catozzella, l'autor, per la seva tasca humanitària a Àfrica i per la seva honestedat, ha estat nomenat per les Nacions Unides "Ambaixador de bona voluntat" en favor de la defensa dels refugiats."
Un gran petit llibre, que farà que no oblidem a Samia Yusuf Omar ni a la seva magnífica família.
Aquest llibre, a causa de les diferents traduccions, té els títols similars, però diverses portades.
Carme R.
dilluns, 4 de febrer del 2019
L' ODISSEA..HOMER. setembre 2018
Viatge per
alguns racons de l’Odissea
Tinc l’obra d’Homer
a les mans i se’m plantegen dues opcions: començar la lectura per la primera
pàgina i anar seguint el relat fins arribar al final, o bé obrir el llibre a
l’atzar i deixar-me sorprendre pel que em vagi trobant en la diversitat de
temes que conformen aquesta al·legoria de l’existència humana que és l’Odissea.
Opto per la segona, a manera de joc o simplement perquè no tindria res de
rellevant llegir-lo de manera lineal. I vet aquí que em trobo fent una mena de tria
de peces de puzle del que podria ser un
viatge per alguns racons de l’Odissea.
M’aturo a l’illa
dels feacis. Un nàufrag brut i encrostissat de salabror, amagat darrere unes
mates, cobrint la seva nuesa amb una branca d’olivera. Una donzella noble en
edat de casament. Ella vol saber si el nàufrag és un déu o és un mortal. Mentre
les serventes fugen espaordides, ella se li enfronta amb coratge però amb
discreció. Ulisses, que ha estat posseït per la nimfa Calipso, atrapat en una
presó d’or on se li promet una immortalitat que ell rebutja perquè el que vol
és que el deixi marxar. Ulisses, que ha estat seduït per una dona subjugadora
com és la maga Circe, ara té al davant una Nausica que li ofereix un model femení
humà, com una pre-Penélope, com un avançament de la tornada a casa. El repte no
serà fàcil, l’adulteri no serà oportú, també ell haurà de mostrar amb
galanteria la seva discreció. I, per si en té algun dubte, un aede li recitarà
en el palau d’Alcínous les conseqüències dels amors adúlters d’Ares i Afrodita.
Segueixo a l’illa
dels feacis. Ulisses, que ha conegut el món salvatge i inhumà del ciclop, ell
que ha baixat a l’inframon i ha protagonitzat els rituals del contacte verbal
amb els morts per tal que li prediguin el futur, ell que ha escoltat el cant
destructiu de les sirenes, ara és acollit en un ambient benèvol, humà i civilitzat.
Ara podrà gaudir de les lleis d’hospitalitat, se li oferiran riques menges en
taules ben parades, se li demanarà que desvetlli la seva identitat i que faci
un relat de la seva vida. La seva vida no serà estrictament allò que ha viscut,
sinó allò que serà capaç de contar als
altres. Ulisses no podrà evitar les llàgrimes en un ambient tant humà i
hospitalari on li serà possible mostrar les seves febleses i les seves passions
amb plena sinceritat.
Al pati del palau
d’Alcínous hi ha un hort. La seva descripció és un dels racons de l’Odissea que em sembla
d’una bellesa remarcable: “Allí han
nascut arbres alts i ufanosos, pereres, magraners, pomeres de fruits magnífics,
figueres dolces i oliveres exuberants. D’aquests arbres mai no es perd el fruit
ni mai no els en falta, ni a l’hivern ni a l’estiu; són de tot l’any. I el
Zèfir, que hi bufa sempre, una fruita, la fa créixer, l’altra, la fa madurar.
La pera envelleix sobre la pera, la poma sobre la poma, el raïm sobre el raïm,
la figa sobre la figa.....i els raïms, uns els veremen, i altres els
trepitgen...Tals eren els esplèndids obsequis dels déus al palau d’Alcínous.” Un
paradís ubèrrim, humit i exuberant. Quants dels nostres horts mediterranis en
podrien tenir enveja!.
I ara no me’n puc
estar de apropar-me a Telèmac el dia que es fa a la mar a la recerca del seu
pare. Una altra odissea dins de l’Odissea. Un noi inexpert que acaba de deixar
la infantesa, com pot ser tant destre en la navegació? És clar que la deessa
Atenea, invisible, li farà costat: “Els companys
deslligaren les amarres, pujaren dalt i s’assegueren als bancs. Atenea, la
d’ulls d’òliba, els envià una brisa favorable, un zèfir fresc, que brunzia
sobre la mar vinosa. Telèmac va apressar els companys i els va ordenar que
preparessin el cordam. Ells obeïren les seves ordres i, aixecant el pal d’avet,
el plantaren dins l’encaix de la biga travessera. El lligaren amb sogues i
hissaren la vela blanca amb corretges de pell de bou. El vent inflà la vela pel
mig i l’onada de porpra ressonava molt fort al voltant de la quilla, mentre la
nau avançava......I la nau va fer el seu camí durant tota la nit i l’albada.”
I Penèlope? Amb
ella completaríem el nucli familiar. Ella
des d’Ítaca espera el retorn del seu marit convençuda que encara és viu i es
nega a triar un pretendent que substitueixi Ulisses al seu llit i al seu
reialme. Teixeix i desteixeix en un intent de manipular la percepció del pas
del temps.
Fullejo i torno a
Ulisses. La nau que li han proporcionat els feacis fondeja ja a l’illa d’Ítaca.
La seva terra està ocupada per gent superba que es mengen els seus ramats i es
beuen el seu vi, pretenen el seu tron i el llit de Penèlope. Ni ell reconeix la
terra paterna ni tampoc serà reconegut pels seus. Disfressar-se de captaire
serà l’estratègia per tantejar què li cal fer i no haver d’actuar impulsivament.
Serà novament un altra odissea. Haurà de buscar la manera de ser reconegut pel
porquerol, pel seu fill, pel seu pare, com una cadena de reconeixements,
voluntaris o casuals, fins arribar a Penèlope. La seva personalitat, deslluïda
després de tant llarga absència, s’haurà
de tornar a construir, mica en mica.
El primer que el reconeix és el seu gos: “Un gos que jeia allí va aixecar el cap i les
orelles; era Argos, el gos del pacient Odisseu, que ell mateix havia criat
sense poder-ne gaudir, abans de marxar cap a la sagrada Ílion. Temps enrere els
nois joves se l’enduien per perseguir les cabres muntanyenques, els cérvols i
les llebres, però ara, com que l’amo era fora, estava allí abandonat vora un
munt de fems de mules i de bous...Allí estava ajagut el gos, tot ple de
paparres. Tant bon punt va veure que Odisseu era a prop, va moure la cua i va
deixar caure les orelles....Ell se’n va adonar des de lluny i es va eixugar una
llàgrima.”
També una dona el
reconeix, no és Penèlope, és una criada vella que en rentar-li els peus li toca
la cicatriu d’una ferida que de jove li havia fet un senglar: “La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les
palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu
commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i
s’inclinà cap a un costat. L’aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora
aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se
li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: Tu ets el veritable Odisseu,
fill meu. No t’he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo.”
Tants i tants moments
a l’Odissea podrien ser un racó de bellesa literària. No caldrà ser exhaustius.
Cada nova lectura de l’Odissea ens descobrirà aquell moment, aquell matís,
aquell color del mar, aquell Ulisses ara agosarat, ara prudent, ara astut, ara
amant, ara galant. Quedem-nos amb la certesa que avui, al cap de vint-i-vuit
segles, el poema d’aquell suposat Homer, fos qui fos, encara el pot abordar el
lector contemporani amb una lectura fluida i emocionant, això sí, sempre d’una
manera renovada i amb una reinterpretació que estigui d’acord als temps que
estem vivint. Diuen que cada vegada que un lector llegeix l’Odissea, Ulisses
torna a emprendre el viatge cap a Ítaca.
Roser Cot
Subscriure's a:
Missatges (Atom)