La publicació d’un nou llibre de Sara Mesa sempre és una molt agradable sorpresa. La seva obra narrativa ha estat present en les nostres tertúlies del grup de lectura i l’hem comentat abastament en lectures anteriors: “Cara de pan”, “Un amor”. Sabem, per tant, que tornar a llegir Sara Mesa serà endinsar-se en algun tipus d’atmosfera pertorbadora i claustrofòbica que ens farà viure una intriga constant des del primer paràgraf fins al final.
A la portada del llibre hi ha una
casa de cartró amb un rem a cada banda, navega?, sembla que es manté ferma,
però no sabem ben bé ni com ni perquè. Sara Mesa ens convida a trucar aquesta
porta, a entrar, a observar sense dir res, a veure què passa. Primer capítol,
la casa per dintre, els passadissos, les portes tancades, o ajustades, qui parla?
Silenci? És realment un començament molt potent que ens prepara per
saber què és el que hi passa aquí dintre, escletxes? rumors? mitges veritats?.
Encara no coneixem els personatges d’aquesta historia però ja sentim la primera
veu, diu, o millor dit, proclama : “ En
esta familia no hay secretos”, la
veu del pare.
Serà una novel.la en la que s’explica
la vida d’una família des de la diferent perspectiva de cadascun dels seus membres,
cada capítol ens l’explica o bé la mare o bé el germà gran, o bé algú un altre.
El resultat serà un entramat de moltes històries on cap d’elles s’imposa sobre
les altres, Això sí, com si fos un puzle, tot encaixa a la perfecció. Novel.la
coral, per tant, on no hi ha un protagonista, sens dubte el verdader
protagonista serà el títol mateix del llibre: “La família”. Tampoc la
cronologia segueix un ordre, de vegades el personatge és jove o adolescent i en un altre episodi el podem trobar
en una altra etapa de la vida, i el lector viurà el repte de intentar comprendre
l’evolució de la seva personalitat. Tampoc caldrà buscar-li a cada història un
final, no hi és. A tall d’exemple, en un dels capítols els dos nens amagats a l’armari
a través d’una escletxa espien el seu pare que s’eixuga unes llàgrimes i surt
de l’habitació, i el capítol acaba així: “Nosotros
salimos más tarde, y no pasó nada más aquel día”. Ès precisament l’últim capítol però podria ser qualsevol
altre. Hi ha qui parla de final obert, o potser és que en aquest tipus d’
estructura narrativa a la novel.la no li cal un final.
Mesa és experta en crear els personatges des d’una
profunda dimensió psicològica que en aquest cas es mouen en aquest ambient
familiar auster i opressiu, quasi d’asfíxia . El pare, la mare, dos fills, una
filla i una neboda adoptada. Tindrem l’escenari perfecte perquè l’autora, sense
entrar en judicis de moral, explori aquells temes que són una constant en les
seves obres, els conflictes de l’adolescència, el desig de llibertat, els límits
del què és bo i el què és dolent, la marginació social, la crítica dels valors
tradicionals de la institució familiar, l’autoritarisme i la obediència. Hi
haurà silencis, hi haurà pors, no hi
haurà violència física però sí que hi haurà violència psicològica.
En aquesta lectura no hi trobarem
una novel.la convencional ni una estructura convencional, Sara Mesa segueix
explorant una manera pròpia de novel·lar una història i el resultat és del tot
sorprenent.
En una entrevista a El País l’autora
diu que la família hauria de tenir una connotació neutra, ni bona ni dolenta,
perquè de famílies n’hi ha de bones i de dolentes. Però aquí sí que té una
connotació negativa, un pare autoritari, un ambient repressiu, ningú diu del
tot la veritat, tothom amaga alguna cosa i funcionen com una secta. I parlant
del seu llibre ens explica: Tengo la
sensación de que “La família” es la más sólida de mis novelas , la más densa,
porque la escribí sin distracciones, en siete meses, durante el confinamiento.
Hay en ella una carga más emocional.
Llegir Sara Mesa ens permet
gaudir d’una prosa rica i polida, quasi impecable, és com una melodia que se’ns ha quedat enganxada
a l’oïda. Potser és per això que diuen que els llibres de Sara Mesa són fàcils
de llegir i difícils d’abandonar.
Roser Cot
.jpg)
