Llévame a casa, de Jesús Carrasco

 

 

És el tercer llibre que conec d’aquest autor després de Intemperie i La tierra que pisamos.

 

Nascut a Olivenza (Badajoz) i resident  a Sevilla, una de les primeres coses que em sorprèn és el vocabulari que empra: unes paraules que quasi no es fan servir, ni a les ciutats ni a molts dels pobles de l’Espanya interior -en el cas d’aquest llibre a La Manxa- i que es van perdent per aparèixer paraules noves, moltes d’elles anglicismes.

 Hi ha un narrador que ens va descrivint les relacions entre els diferents membres de la família, les amistats, coneguts, descripcions dels espais; existeix molt poc diàleg i en alguns casos no deixen de ser monòlegs.

“Eso significa que me encargo yo solo de ella”, paraules de Juan per entendre que no pot deixar sola la mare, ja que la germana, Isabel,  farà la vida que durant un temps ha deixat per cuidar-se dels pares; ara és la teva responsabilitat li ve a dir, ja que fins ara he estat jo la que he estat pendent d’ells.

 Les filles són una assegurança de jubilació pels pares; aquesta frase és una de les qüestions a parlar que presenta el llibre:

.  això continua essent així o no?

.  només es dona a les zones rurals o també a les ciutats?

. és el mateix que cuidin els pares els fills o una persona aliena a la família, ja que no li podrà donar     el mateix que nosaltres.

. vas a aparcar la mama?

 

La mort del marit suposarà per a la mare un «aligeramiento».

 Segona qüestió:

. l'actitud submisa de la mare, de qui tant s’havia aprofitat el pare.

. dedicar tota la seva vida, a cuidar dels fills i de l'home.

. el marxar del seu poble, per no tornar.

Com a la pregunta anterior, es continua donant o és cosa del passat? A la ciutat o als pobles? Totes aquelles dones que no han treballat fora de cosa, com ho viuen?

 El desconeixement del fill/a de la vida dels pares, fora de la relació entre ells. En  Juan mai s’havia plantejat que sa mare hagués cultivat afectes més enllà de la família.

 “el catalan”, la manca d'acceptació per part del sogre de la filla, Andreu: Andrés, parla als seus nets en català….Els hauria agradat que els seus fills es fessin funcionaris (sou assegurat) i es casessin amb algú del poble

. creiem que això es continua pensant?

 Per últim:

. l’amor floreix a les neveres plenes, als llençols planxats i no té perquè fer-se més petit amb la distància.

. els diners que envia és….com la nevera, una manera d'expressar el seu amor…

Qui, sent fill, no ha esperat arribar a casa dels pares i que li hagin fet el dinar que més li agrada. I qui, sent mare, pare, no ha fet el mateix quan sap que vindran els fills?

 

Pepa