Alcoi-Nova York
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - Barcelona, 2020) és considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Llicenciada en Filosofia i Periodisme i doctorada en Filologia romànica, el seu compromís amb la llengua catalana i amb el feminisme va ser constant i des de tots els fronts: l’ensenyament, el periodisme, l’escriptura i la lluita social i política.
Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, destaquen el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge l’any 1993 i la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària l’any 1999. El 2017 va rebre també el Premi d'Honor de les lletres catalanes
Té una obra prolífica traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec. Entre moltes d’altres novel·les, el 1997 publica Dones, de la qual es farà una pel·lícula sota la direcció de Judith Colell.
Alcoi-Nova York, és una obra plena de tensió narrativa en el seu conjunt, formada per sis històries totalment diferents entre elles, però que tenen en comú el punt d'ironia i d’originalitat present sempre en l'obra de l'autora.
Un camió de gran tonatge atropella una dona d’Alcoi que renaixerà en el cos d’un nadó a Nova-York, d’aquí en sortirà el títol del llibre.
Un professor d’institut és veu reptat per un alumne setciències fins a plantejar-se deixar l’ensenyament "... A davant del director, quequejant, el professor de gramàtica intentava justificar la seva sobtada dimissió"
Un botiguer, aparentment inofensiu, maltracta la dona sense que ella ho percebi "- Avui, Mercè, t’has oblidat de posar-me la sucrera. Per poder prendre cafè, m’he hagut d’aixecar de la cadira.".
A Venècia, un turista es veu captivat, fins a la follia, per una verge de Bellini.
La violència domèstica i masclista vista amb els ulls aterrits d’un nen i, per cloure les narracions «Plaer de dona» un al·legat al plaer femení - /... aleshores, conxorxaren un secret impenetrable, compartit per totes les dones/.../...per no alertar l’orgull i la cobejança dels pobres que menyspreen tot allò que ignoren/.
Llibre que ens entretindrà, farà somriure més d'una vegada, però que també ens farà pensar en les contradiccions i les febleses de la condició humana.
ResponEliminaHe trobat un article del diari Ara sobre la Isabel Clara Simo on es fa pales el seu compromis social, feminista i amiga incondicional amb els puntals de la cultura en els anys 70 i 80...
L’autora alacantina (1943-2020) és un d’aquests casos de narradora-periodista hereva de les lletraferides de la Segona República que es van dedicar a tots dos oficis amb solvència i que van inocular en el debat públic la veu de les dones. Fa uns dies, Gloria Steinem, tot recollint el premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats, recordava que els europeus vam ser uns genocides amb la població nativa americana, tota una gosadia davant la presència de la Corona a l'acte. Simó era de la mateixa corda, de les que no deixen les veritats sense dir.
Coneguda en el seu dia com la Canigona per haver dirigit la revista Canigó, evidentment, aquesta independentista sense fissures mai va abdicar tampoc de la defensa dels drets de les dones. En aquestes pàgines cita sovint Maria Aurèlia Capmany, reivindica la Murià i recorda Montserrat Roig, amb qui la unia una bona amistat, com demostra el llibre que li va dedicar, Si em necessites, xiula. Des dels articles apareguts a la dècada dels setanta i vuitanta a la revista esmentada –que va acabar subtitulant-se Setmanari independent dels Països Catalans– fins al uitantecomiat sobre la mort prematura del fill –si no és que les morts dels fills no són sempre prematures–, trobem aquí articles sobre el pensament, la cultura, la lectura i l’escriptura, i, no cal dir-ho, el feminisme. Igual que també ocupa un espai rellevant la seva relació amb el país.