Por. Stefan Zweig

 

Por : "no em podia imaginar que tinguessis tanta por, només volia cridar la teva atenció...no vull altra cosa que perdonar-te, he patit molt... ho vaig fer pels infants, saps?"

La protagonista, Irene, que no havia conegut cap problema a la seva existència, en un curt període de temps coneixerà tot un seguit de sentiments com: la por, tant a exterior com a l'interior de casa seva, sobretot del seu home de qui es qüestiona si el coneix, "pràcticament  era un estrany"; la culpa, consciència de culpa per un adulteri-traïció; vergonya, "arribes tard, sembles nerviosa...." Aquest sentiment el defineix l'autor com " la vergonya no és més que altra forma de por, però més elevada sobretot si has de confessar la culpa a algú més proper"

Alhora, coneixerà el perill que li produeix excitació i plaer ( ganes de riure, de sortir al món, aventura, des que coneixia el perill començava a tenir més familiaritat amb la realitat), el risc que li comporta l'aventura.

Inconscientment es  considerava mereixedora d'un càstig; ara bé, és realment culpable?

Stefan Zweig (1881-1942), gran escriptor i coneixedor dels sentiments femenins, NO ens està descrivint la violència psicològica envers les dones ? 

Pepa

Gina. Maria Climent

 

Vaig sentir la curiositat de llegir a Maria Climent per ser una autora Ebrenca, és a dir que pertany al corrent literari dels reconeguts Bladé, Moncada, Arbó i que ha tingut continuïtat amb els joves Rojals, Todó, Carranza, etc. Tots ells marcats per la geografia física del riu Ebre que ha influït en l'economia, en la història, en la cultura i evidentment en la seva literatura.

La lectura de Gina m’ha recordat el poema de Gil de Biedma. “Como todos los jovenes, yo iba a llevarme la vida por delante” perquè Gina té un futur que veu prometedor, només depèn d’ella no equivocar-se en la tria de decisions, però un fet imprevisible, incontrolable, li trasbalsa tots els fonaments. Ha de lluitar per encarar la nova situació i en aquesta lluita es reafirmarà encara més com a persona.

La novel·la no és lineal, intercala fets de la infantesa amb els de l’adolescència i època adulta. Gina és curiosa, inquieta, tot s'ho replanteja i avança cap a la maduresa envoltada d’amigues constants i amors fugissers. Quan tot s’ensorra i el món és ple de tenebres veu la desesperança, la caiguda i la por a perdre’s en el no res. I és aquí on hi ha una inflexió, un replantejament de vida. Es qüestiona el treball alienant “el preu a pagar era l’esclavitud durant vuit hores al dia” el rol patriarcal i les dinàmiques familiars.

Malgrat el dur tema que exposa, tota la novel·la està impregnada d’una claror diàfana, hi ha un vel de melangia d’un temps irrecuperable “El passat se t’esmuny”, tenyits els records de sensacions i sentits. L’olor del mar, la cançó evocada, el paisatge reviscut de nou, la conversa entre els arrossars, etc. Però també hi ha una vitalitat contagiosa, és una novel·la transparent, directa, les situacions difícils les resolt amb una espontaneïtat plena de bon humor, el somriure és constant al llarg de tota la lectura.

L’estil és molt planer. L’autora utilitza la seva llengua familiar, aquesta variant del català que per sort encara és viva a les terres de l’Ebre. El lèxic, l’ús tan particular dels pronoms, els temps verbals, les frases fetes, etc. Tot ens remet amb la seva sonoritat a un món autèntic en què la parla té un paper predominant.

Maria Climent (Amposta 1985). Gina és la seva primera novel·la. És llicenciada en traducció i interpretació. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura “Catorze” i viu entre Barcelona i Amposta.

Imma Roé

 

  

Cel de plom. Neus català

  Neus Català, (1915-2019), va néixer al poble de Guiamets, al Priorat. Una  dona que va fer, primer, front al gegant destructor del feixisme, i després al nazisme, ou que creixia en Alemanya feia temps. Els tancs van començar un dia el seu camí, i del seu camí treien a tothom que no entrés en el seu pla. La Neus Català, una noia dolça, (es veu en la gravació amb la Montserrat Roig) encara relativament jove, lentament va parlant.

I permeteu una frase de Jorge Semprún, (està al començament del llibre, posada per la Carme Martí), que defineix  a la Neus, i segur incrustada en el seu ADN.

 "Estic detinguda perquè soc una dona lliure,  perquè m'he vist en la necessitat d'exercir la meva llibertat i he assumit aquesta realitat" i jo afeixo  "i les seves conseqüències"

La noia que volia ser infermera, que va fer pràctiques en el Hospital Clínic, hospital davanter que encara feia olor de nou, va trobar-se de cop  amb el dolor i per sobre de tot amb el terror.

La Neus Català havia de sobreviure en el Camp de la Mort, sabia que el fet de sobreviure no estava a les seves mans, però tenia molt clar, que si se'n sortia la seva vida seria fer Historia d' allò que no es podia oblidar.  

S'estranya que ningú li pregunti la raó de la fotografia vestida de presonera,  neta i planxada la roba i posat hermètic, segura, tremolosa. Les seves faccions parlen: Estic aquí, la lluita no ha acabat.

El llibre és  perfecte. La Carme Martí anant davant i enrere  ens explica una vida noble, valenta i rica que va tenir el do de saber donar-se i comunicar la seva experiència per sobre de tot, especialment la gent jove, adolescents.

Però hi ha d'altres dones que estan sota el paraigua "d'un cel de plom". Fan els  sabotatges, ofereixen un boci de pa o fan una abraçada a qui està a punt de rendir-se. No vull deixar de recordar el llibre "La escriptura i la vida" de Jorge Semprun, la trilogia de "Si esto es un hombre" de Primo Levi i com no, el llibre de Joaquin Amat-Piniella, "K.L. Reich". I brillant, actual  "El esperit dels temps" de Martí Dominguez,  on amb un llenguatge diferent i modern s'  analitza el nazisme a traves de la Universitat i els tortuosos camins per passar indemne pels camins de la ignomínia.  

carme rivera

Del color de la llet. Nell Leyshon

                                          NELL LEHYSON

Autora d'una obra amb cert pes en la literatura del moment ens ofereix en aquest petit llibre una història en  certa manera recurrent en la vida i  en la literatura. Caterina Albet, Zola o Sebastià Juan Arbós en venen a la memòria, entre d' altres.

Es una historia real, en una època hostil i dura, on en boca de la protagonista, va apareixent un munt de preguntes i respostes que envolten una narració terrible amb matisos de color en determinats moments, i sabem que Mary pot fruir d'un raig de sol, d'una herba d'estiu o d'unes mores de tardor. Que sap pastar pa, preparar te, i que el formatge no forma part  del seu desdejuni. Que li agraden els prats,  l' escalfor que desprèn

el cap de la vaca, i encara que es baralli amb les germanes, les troba a faltar. Que passa molt fred, te clivelles amb sang a les mans, un cansament infinit, i amb un parrac com a vestit ja en te prou,  això en un mon "passat" especialment terrible per la dona-dones, on l'home- homes, es el poder, tambè el profit del treball fisic de la  dona. Mary amb les seves àgils preguntes va desfent la troca en el seu raonament.  

Al voltant de la intel·ligent i viva Mary apareixen les  dones de la seva família, la dona del clergue amb els seus somnis trencats per la malaltia i l’avorriment i Edna, la minyona a qui ella haurà d' ajudar. Un personatge molt interessant, silenciós, potent en la revisió silenciosa de les mortalles fetes per ella per a la seva família. La mare de la nostra protagonista envellida, sense esma, callada, ofegant sentiments...

Mary es pregunta sobre el treball, sobre els homes i els beneficis que obtenen de ella, sobre la memòria, sobre Deu, i la seva voluntat enfront  a la de la Mary. .

Mary aprendrà a llegir i a escriure i amb la seva ma tacada de  tinta ens anirà explicant la seva historia. I la decisió de Mary-Nelly  ens porta a un final explosiu però alhora conseqüent, acompanyat per alguna llàgrima furtiva.

Bona lectura per  a bons comentaris..

La Sega. Martí Dominguez

                             

                        

                                                                     

     

Si caminem per l’Alt Maestrat o l’Alcalatén a Castelló, encara ara, trobem masos ensorrats en mig de les muntanyes dominades pel gran cim del Penyagolosa. Per què es van abandonar aquestes terres? Va ser la crida de les ciutats de la Plana, la industrialització, la vida més fàcil el que va provocar l’èxode? Martí Domínguez s'ho pregunta i ho indaga i d’aquest estudi surt el llibre del qual els crítics diuen que l’autor ha estat capaç d’explicar una part de la història de la postguerra que els historiadors no han sabut mai explicar.

La novel·la narra la por i la repressió que en la dècada dels quaranta del segle passat van haver de patir els masovers en un foc creuat entre la guàrdia civil i els maquis. Actes de revenja i d’extrema crueltat. La guàrdia civil actua amb una degradació moral sense límits “Hem passat de perseguir moros a perseguir rojos i de perseguir rojos a perseguir masovers" i els maquis actuen buscant la seva supervivència i castigant les delacions i esperant un ajut exterior que mai arribarà

En aquest context es desenvolupa la novel·la. La narració és circular i qui l’explica és un nen,el Goriet. Tots els personatges són rics en matisos, complexes... És una narració coral en la qual tots hi participen, molts d’ells involucrats involuntàriament i d’altres de manera conscient. Veiem els  sentiments d`impotència, odi,  mesquinesa,  però també de solidaritat , compassió .

De tots els personatges destaca la figura del mestre Don Arcadi, ell és qui dóna llum a la història. Per sobreviure intenta ser cec, mut i sord a les circunstàncies que l’envolten però és el més clarivident. Inculca a Goriet la curiositat i el plaer de l’observació de la natura "la natura està plena de sorpreses, només cal saber mirar i observar"  "l’arbre de la ciència és de molt lent creixement, en canvi la barbàrie creix ella a soles" en altres moments incentiva l’interès per la llengua pròpia "cal salvar les paraules perque no desapareguin" 

Trobem a la novel·la molts mots referents al camp, la sega, estris de treball, expressions, refranys, noms de plantes i ocells, la vessant científica del autor queda aquí palesa.

Per altra banda l’autor és un humanista, escriu "sentir-se superior, diferent, pur, millor, escollit (com a individu o com a poble )ha estat una de les grans dissorts,tragèdies de la humanitat”.  D’aquesta reflexió surt el proposit d’escriure una trilogia sobre el feixisme, de la qual La Sega n’ és el primer llibre .

Martí Domínguez és un escriptor valencià, especialitzat en narrativa i assaig. Ha col·laborat al setmanari El Temps amb articles sobre biologia. Ha rebut diversos premis literaris, el Josep Pla i el Prudenci Bertrana en novel·la, el Carles Rahola en assaig. Va crear la revista Mètode per la qual va rebre al 2007 el premi Nacional de periodisme.

Imma Roé
Nuvol: presentaió llibre, llibreria Laie

LARGO PETALO DE MAR. I Allende

  Poema Pablo Neruda

Breves pinceladas sobre la novela

Tema: desarraigo, amor y violencia

No me refiero al argumento que, bien conciso, ya viene en el libro.

Publicó la novela coincidiendo con los 80 años de la llegada del barco Winnipeg fletado por Pablo Neruda para los exiliados de la Guerra Civil. Comentaré una entrevista que escuché a I. A. en la presentación de su libro.

Víctor Dalmau, el protagonista, está inspirado en Víctor Pey, un exiliado catalán que viajó, de 20 años, en ese barco. Ya en Chile, se convirtió en un gran empresario y creo el diario Clarín, del cual fue director. Fue gran amigo y asesor de Allende. Les unía las ideas políticas y el ajedrez.

Cuando se impuso la dictadura militar chilena tuvo que huir a Venezuela, coincidiendo en el exilio con Isabel Allende. Isabel y Pey trabaron una buena amistad, que perduró hasta la muerte del mismo. Este le relató todo lo referente a la Guerra Civil española y las vicisitudes que pasó él mismo. Isabel Allende ya estaba motivada por ese tema desde que había escuchado relatos de la Guerra Civil en casa de su abuelo. La historia de Pey fue decisiva para que Isabel escribiera la novela, y puso como protagonista el mismo Pey, bajo el pseudónimo de Víctor Dalmau.

Aunque la primera parte de la novela para el lector español se hará pesada y recurrente porque narra la Guerra Civil, muy conocida por nosotros, pero no así para el lector sudamericano. Cuando el protagonista llega a Chile tenemos a Isabel Allende, la gran contadora de historias, y la novela se vuelve interesante.

La obra no tiene la categoría de sus obras anteriores, tan famosas por su realismo mágico, como la Casa de los espíritus, entre otras, si bien hay alguna pincelada cuando toca el tema del amor.

En la novela se refleja claramente el Chile burgués, el terrateniente acaudalado, la influencia del clero y la presencia de una numerosa e influyente comunidad alemana que huyó de la Segunda Guerra Mundial. Refleja la confabulación de todos ellos contra el gobierno democrático de Allende.

Es interesante comentar el relato de Juana, la india mapuche, regalada a la familia del Solar como sirvienta. Relata en detalle como regalaban a los indígenas basándose en que no estaban censados, no existían. Este personaje está basado, según la autora, en una sirvienta que tuvo en su casa y que cuidó de su madre durante cuarenta años. Cuando la describe es muy intimista. Demuestra la fidelidad y cariño que tiene a la familia, la sabiduría innata i sensible. Cuando escucha los poemas de Neruda en casa de los Solar dice que eso no es poesía porque no se queda en la mente, que poesía es su lengua, porque ella no la ha olvidado. También es interesante la relación y actuación de la familia con la criada. Las complicidades con los miembros de la familia, especialmente la relación con el niño Felipe, como la trata siempre ella, quien le enseñará a leer y que, después de la muerte de su madre, velará por ella hasta sus últimos días.

Para terminar, Allende recalca en la entrevista, que mantuvo correspondencia con Víctor Pey, cuando ella se trasladó a Estados Unidos, y le consultaba muchos aspectos para la escritura de la novela. Cabe notar que Pey murió hace año y medio, a los 103 años, muy lúcido, según la autora.

Iralda 

LA TRENA, Laetitia Colombani. Març 2020

  
La trena és la primera novel·la de la directora, guionista i actriu Laetitia Colombani que ha rebut el prestigiós Prix Relay 2017. 
  
"De vegades, amb el cap m’escapo d’aquest taller els pensaments se me’n duen a països llunyans, a vides desconegudes.Com un eco tènue, me n’arriben les veus que es barregen amb les meves¨

Aquesta és la lletra de la cançó que canta una treballadora del taller de perruques, un dels escenaris de la novel·la, que explica la història de tres dones amb destins entrellaçats, com una trena,  per la realitat i la  simbologia  dels cabells. Els cabells,  símbol de la feminitat, uneixen les tres protagonistes del llibre. Per a l’autora, però, els cabells són símbol de resistència. La Smitha, la Giulia i la Sarah són dones lliures, que resisteixen, que diuen no a la discriminació que pateixen pel fet de ser dones en tres entorns ben diferents:

A Badlapur, la intocable Smita sobreviu recollint els excrements d’una casta superior. Resignada a la seva condició, està decidida en canvi a lluitar perquè la seva filla no segueixi els seus passos: la petita anirà a l’escola i la seva vida serà digna i profitosa, encara que per aconseguir-ho, la Smita hagi de desafiar les normes establertes.

La Giulia viu a Palerm filla d’una família tradicional, catòlica i masclista propietària de l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells autèntics. Hauria pogut anar a la universitat, però als setze anys va deixar l’institut per aprendre els secrets d’aquest ofici, pel qual sent una gran estima. Quan el seu pare pateix un accident i la Giulia descobreix que el negoci està a punt de fer fallida, afronta l’adversitat amb valentia i determinació.

 La Sarah és una advocada d’èxit a Montreal que ho ha sacrificat tot per la seva carrera: dos matrimonis fallits i tres fills a qui no ha vist créixer. Un dia, en el curs d’un judici, es desmaia, i aleshores la Sarah comprèn que la seva vida ha canviat radicalment i que haurà de triar què és el més important per a ella.

Les tres històries són exemples ben diversos de discriminació. La de l’India  és  escandalosa,  la  d’Occident, on les dones han conquerit els drets socials, és més subtil. La Sarah esdevindrà com una mena d’intocable al gabinet d’advocats on treballa a partir del moment que no pot estar al 100%. Vivim en una societat on la dona sempre ha d’estar bé: ha de ser jove o semblar-ho, tenir un bon físic i demostrar contínuament la seva vàlua profesional.

Tot i que té un paper secundari, cal reivindicar el personatge del Kamal, amant de la Gulia, que resulta molt potent en el relat. És un refugiat sikh que creu en la igualtat total entre homes i dones, tal i com promou la seva religió i que suposa per a ella un alliberament de la cultura patriarcal de la societat siciliana.

L’esquema narratiu de la novel·la és molt senzill. Les tres històries es narren simultàniament a través d’un narrador en tercera persona. Un capítol per a cada una de les dones, de manera que si el lector es vol avançar per saber com acaba la cosa, pot llegir els capítols seguits de cada personatge. 

Les formes del verb anar

>El llibre ens parla sobre la crisi europea dels refugiats actuals. L’autora centra la situació des de l’agost de 2013 fns a la primavera de 2014Ho fa a través d’en Richard, un professor de Filologia clàssica que acaba de jubilar-se. Es troba amb temps lliure i amb la seva soledat.Un dia, té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de joves refugiats africans, de Líbia, Ghana i Níger, que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Entrarà en contacte amb ells, s’hi farà amic, els atendrà un per un, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva.Els joves li expliquen l’escassesa dels seus recursos, físics i psicològics. Sense adonar-se’n i mogut per una bondat que ell mateix desconeixia, veiem com en Richard es va humanitzant a mesura que avança la narració " Descobreix com aquestes persones es troben travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. No li agrada l’Europa que veu, que no és, ni de bon tros, un ideal de cooperació, d’oportunitats i de solidaritat, sinó un lloc hostil. També descobrirem el passat oblidat d’aquests joves, que l’autora ens els presenta com a persones reals, l’Osarobo, en Rufu, l’Ithemba… el seu destí incert, els horrors que allotja el mar i com es viu sense saber què passarà demà.La lectura ens porta a reflexionar sobre els problemes que generen els refugiats en un país tant a nivell polític, social com econòmic; els obstacles que els mateixos refugiats han de superar per poder-se quedar, per poder treballar, per poder menjar; les dificultats que la societat, en aquest cas l’alemanya, ha d’afrontar. Tot plegat una lectura colpidora, emotiva, d’aquelles que et fan rumiar, pensar, entendre i que van més enllà de la darrera pàgina. És una obra profunda, trasbalsadora i compromesa. >L’autora, Jenny Erpenbeck, va néixer al Berlín oriental (RDA) el 1967. Es escriptora i directora d’òpera. Va cursar estudis de teatre i de direcció musical.>Fa uns mesos l’autora va presentar aquesta novel·la al Goethe Institut de Barcelona i explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben perquè han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual”. (Mercè) <

JOAN MARGARIT

         

PER TENIR CASA, CAL  GUANYAR LA GUERRA

Sr. Margarit, com és que després de tants anys ha escrit aquest llibre?

 “Perquè jo soc qui soc, i la meva poesia és la que és”, i afegeix: “els fonaments no són la casa, però diuen molt de com serà la casa”.  (Joan Margarit en una entrevista a Vilaweb).

 Per tenir casa, cal guanyar la guerra (Proa/Austral) Joan Margarit comença pel principi, pel seu naixement vuitanta anys enrere, amb la Guerra Civil encara espetegant. El pare amagat a casa l’àvia, (1936-1938). 

En un moment donat surt de l'amagatall i, encara que no se'n faci ressò al llibre, intuïm que  és  addicte al règim franquista, cosa que li donarà opció a demanar plaça com a arquitecte de l'estat un cop acabada la guerra, i ocuparà una plaça a "Territorios devastados"; la mare  restarà com a mestra a Rubí. Joan passava temporades amb la mare i d'altres amb el pare. I més freqüentment amb l’àvia, la presència més constant en aquella infantesa solitària però malgrat tot, feliç “perquè no es pot trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai”.

No és una autobiografia. És un llibre de records. Un llibre que es llegeix amb gust, però on el lector no hi trobarà dades ni dates, només sensacions, sentiments i poesia. Malgrat la prosa, molta poesia, d’aquella que troba la paraula precisa i li posa música. Aquí en teniu un botó de mostra: «Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. Doncs, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?» Benaurada solitud que li ha donat la poesia i benaurats vuitanta anys, Joan Margarit.

Els records surten en el llibre com bombolles d'aire, sense  ordre. Però podem posar data, angoixa, vergonya. Per nosaltres, pels nostres records i pel país. Hi ha moments d’expansió, en la “Catalunya pobre”, malgrat la incomoditat del pare o la duresa de la mare. Moments concrets com aquell quant acompanya el pare al mercat de Sant Antoni algun diumenge al mati, caminant entre mils de llibres, cromos etc. 

 Mes tard unes vacances, uns dies màgics a Port de la Selva,  la Costa Brava llunyana, salvatge, la mar, segons l'hora, de colors diferents, els vents, la fredor de l’aigua... somnis.... Sensacions que no tornarà a sentir fins anar a Tenerife, a la Palma, a la Laguna. I un nou sentiment, llibertat, amics i sempre el grau de soledat que tan bé coneix.

El pare vol tornar a Barcelona i la mare...

Els fets del Vallès, on ell acompanya el pare, les inundacions de la llera del riu, les cases destrossades per manca de fonaments, i la responsabilitat per la feina el decideix a especialitzar-se en càlcul d’estructures. Tema que no s’estudia a la Universitat.

Joan Margarit diu sovint que ha treballat amb el mateix rigor els edificis i la poesia. Acaba el llibre amb una frase contundent; “jo crec que he guanyat la pau” I un altre, “la meva infantesa i adolescència m'ha fet fort”.  Carme R.

I ara tres poemes de Joan Margarit

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

.

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit

RECORDAR EL BESÒS (1980)

Al Carles Buxadé

    Les finestres de nit, amb la llum groga,

són ulls voltats pel rímel de 1'asfalt.

Recordo el pis: una bombeta morta,

gossos i infants damunt d'un matalàs.

En la cuina, corrupta, sense porta,

amb verdet als plats bruts amuntegats,

un noi escolta un vell pick-up que toca

discs de drapaire, però tots de Bach.

Els cables negres d'alta tensió

la lluna sobre el riu els fa brillar.

Sota el pas elevat de 1'autopista,

la desolada terra de ningú,

corral de cotxes de segona mà.

Per a aquest món, cap més futur que Bach.

                                                                                        LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places

de toros amb cadires a la sorra

en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d’amor, la llibertat.

https://www.ara.cat/suplements/diumenge/poema-mes-dificil-que-morir-se