PER TENIR CASA, CAL GUANYAR LA GUERRA
Sr. Margarit, com és
que després de tants anys ha escrit aquest llibre?
“Perquè jo soc
qui soc, i la meva poesia és la que és”, i afegeix: “els fonaments no són la
casa, però diuen molt de com serà la casa”. (Joan Margarit en una entrevista a Vilaweb).
Per tenir casa, cal guanyar la guerra (Proa/Austral) Joan Margarit comença pel
principi, pel seu naixement vuitanta anys enrere, amb la Guerra Civil encara
espetegant. El pare amagat a casa l’àvia, (1936-1938).
En un moment donat surt de l'amagatall i, encara que no se'n faci ressò al llibre, intuïm que és addicte al règim franquista, cosa que li donarà opció a demanar plaça com a arquitecte de l'estat un cop acabada la guerra, i ocuparà una plaça a "Territorios devastados"; la mare restarà com a mestra a Rubí. Joan passava temporades amb la mare i d'altres amb el pare. I més freqüentment amb l’àvia, la presència més
constant en aquella infantesa solitària però malgrat tot, feliç “perquè no es
pot trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai”.
No és una autobiografia. És un llibre de records. Un llibre que es llegeix amb gust, però on el lector no hi trobarà dades ni dates, només sensacions, sentiments i poesia. Malgrat la prosa, molta poesia, d’aquella que troba la paraula precisa i li posa música. Aquí en teniu un botó de mostra: «Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. Doncs, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?» Benaurada solitud que li ha donat la poesia i benaurats vuitanta anys, Joan Margarit.
Els records surten en el llibre com bombolles d'aire, sense ordre. Però podem posar data, angoixa, vergonya. Per
nosaltres, pels nostres records i pel país. Hi ha moments d’expansió, en la “Catalunya
pobre”, malgrat la incomoditat del pare o la duresa de la mare. Moments
concrets com aquell quant acompanya el pare al mercat de Sant Antoni algun
diumenge al mati, caminant entre mils de llibres, cromos etc.
Mes tard unes vacances, uns dies màgics a Port de la Selva, la Costa Brava llunyana, salvatge, la mar, segons l'hora, de colors diferents, els vents, la fredor de l’aigua... somnis.... Sensacions que no tornarà a sentir fins anar a Tenerife, a la Palma, a la Laguna. I un nou sentiment, llibertat, amics i sempre el grau de soledat que tan bé coneix.
El pare vol tornar a Barcelona i la mare...
Mes tard unes vacances, uns dies màgics a Port de la Selva, la Costa Brava llunyana, salvatge, la mar, segons l'hora, de colors diferents, els vents, la fredor de l’aigua... somnis.... Sensacions que no tornarà a sentir fins anar a Tenerife, a la Palma, a la Laguna. I un nou sentiment, llibertat, amics i sempre el grau de soledat que tan bé coneix.
El pare vol tornar a Barcelona i la mare...
Els fets del Vallès, on ell acompanya el pare, les inundacions de la llera del riu, les cases destrossades per manca de fonaments, i la responsabilitat per la feina el decideix a especialitzar-se en càlcul d’estructures. Tema que no s’estudia a la Universitat.
Joan Margarit diu
sovint que ha treballat amb el mateix rigor els edificis i la poesia. Acaba el llibre amb
una frase contundent; “jo crec que he guanyat la pau” I un altre, “la meva
infantesa i adolescència m'ha fet fort”. Carme R.
I ara tres poemes de Joan Margarit
ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA
.
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
Joan Margarit
RECORDAR EL BESÒS (1980)
Al Carles Buxadé
Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de 1'asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d'un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d'alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de 1'autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Es poesia en prosa. Tot flueix en aquest llibre. He gaudit llegint-lo
ResponElimina