Neus Català, (1915-2019), va néixer al poble de Guiamets, al Priorat. Una dona que va fer, primer, front al gegant destructor del feixisme, i després al nazisme, ou que creixia en Alemanya feia temps. Els tancs van començar un dia el seu camí, i del seu camí treien a tothom que no entrés en el seu pla. La Neus Català, una noia dolça, (es veu en la gravació amb la Montserrat Roig) encara relativament jove, lentament va parlant.
I permeteu una frase de Jorge Semprún, (està al començament del llibre, posada per la Carme Martí), que defineix a la Neus, i segur incrustada en el seu ADN.
"Estic detinguda perquè soc una dona lliure, perquè m'he vist en la necessitat d'exercir la meva llibertat i he assumit aquesta realitat" i jo afeixo "i les seves conseqüències"
La noia que volia ser infermera, que va fer pràctiques en el Hospital Clínic, hospital davanter que encara feia olor de nou, va trobar-se de cop amb el dolor i per sobre de tot amb el terror.
La Neus Català havia de sobreviure en el Camp de la Mort, sabia que el fet de sobreviure no estava a les seves mans, però tenia molt clar, que si se'n sortia la seva vida seria fer Historia d' allò que no es podia oblidar.
S'estranya que ningú li pregunti la raó de la fotografia vestida de presonera, neta i planxada la roba i posat hermètic, segura, tremolosa. Les seves faccions parlen: Estic aquí, la lluita no ha acabat.
El llibre és perfecte. La Carme Martí anant davant i enrere ens explica una vida noble, valenta i rica que va tenir el do de saber donar-se i comunicar la seva experiència per sobre de tot, especialment la gent jove, adolescents.
Però hi ha d'altres dones que estan sota el paraigua "d'un cel de plom". Fan els sabotatges, ofereixen un boci de pa o fan una abraçada a qui està a punt de rendir-se. No vull deixar de recordar el llibre "La escriptura i la vida" de Jorge Semprun, la trilogia de "Si esto es un hombre" de Primo Levi i com no, el llibre de Joaquin Amat-Piniella, "K.L. Reich". I brillant, actual "El esperit dels temps" de Martí Dominguez, on amb un llenguatge diferent i modern s' analitza el nazisme a traves de la Universitat i els tortuosos camins per passar indemne pels camins de la ignomínia.
carme rivera
A l'acabar la lectura d'Un cel de plom he tornat a Si això és un home de Primo Levi que havia llegit fa uns quants anys. Al fer-ho, he confirmat la sensació que he tingut durant la lectura del relat que la Carme Martí fa de l'experiència de la Neus: les vivències d'una i altre de les relacions entre els presoners o les presoneres del Lager són molt diferents. La Neus parla de la solidaritat entre elles, mentre que Primo Levi ens relata la deshumanització conseqüència de la fam, el fred, la por i el dolor que el porta a dir: Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants (capítol Els enfonsats i els salvats) Era la Neus una d'aquests? Jo no ho sé, no tinc elements per jutjar-ho. Però se m'acuden altres raons que poden explicar les diferències entre els dos relats. En primer lloc, el temps transcorregut entre els fets i l'escriptura del llibre. Primo el publica l'any 1947 i el de la Neus veu la llum l'any 2012. Encara que la naturalesa dels fets narrats ha de deixar una emprenta inesborrable en qui els va patir, la memòria de totes les persones és selectiva. En segon lloc, Si això és un home és escrit en primera persona per qui va patir el Lager i Un cel de plom és un relat novel.lat escrit per una altra mà i finalment, encara que tots dos van ser presos per pertànyer a la resistència, Primo era jueu i la Neus una militant comunista molt compromesa, cosa que pot distorsionar, al meu entendre, el seu record del comportament de les presoneres resistents als nazis.
ResponElimina
ResponEliminaLes condicions dels camps d’ extermini serien idèntiques en tots els camps. I en circumstancies tan terribles, les vivències, en principi no podien ser diferents, perquè el efecte estava mes que estudiat. Primo Levi, científic, químic, pertanyia a un partit amb un repunt socialista, peró no popular, que va desaparèixer ràpidament. Neus Català volia fer infermeria, ajudar a la gent, i pertanyia al Partit comunista, va ser activa i responsable en la guerra del 36, responsable en la seva fugida a França amb un grup numerós de nens i nenes, participant desprès en la resistència fins que la van atrapar. I sí, el seu caràcter i la seva experiència política possiblement li va servir de molt per aguantar, ajudar i organitzar els sabotatges que feien altres dones en altres camps.
“Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l'estofa dels màrtirs i dels sants.)
Jo en aquesta frase no entro, perqué no hi crec en absolut..
La Neus Català, sens cap dubte va ser una lluitadora de primera línea, com ben segur moltes i molts mes, entre ells el fotògraf Boix, que va salvar els negatius de les fotos que feien els nazis dels seus propis crims i moltes dones i homes de diferents països, religions etc. que uns van ser assassinats en el camp i pocs, van sortir del camp, com els anteriors, la sort.
Quant vaig veure la foto que es va fer al sortir del camp i la seva cara inexpressiva vaig intuir una força i una voluntat extrema. Gracies per la intervenció, que fa pensar. Fa molts anys que vaig llegir a Primo Levi i no recordava que l’havia publicat el 47. Es va suïcidar, si no recordo malament com a molt uns 5 anys desprès.
Carme