"L'estiu que la mare va tenir els ulls verds".Tatiana Tibuleac

 

Tatiana Tibuleac

Nascuda a Moldàvia, l'any 1978, forma part del grup d'escriptors romanesos que, com Mircea Cartarescu, Herta Müller, Dan Lungu..., han arribat a les nostres llibreries per fer-nos gaudir de bona literatura.

Periodista i traductora, va escriure "L'estiu que la mare va tenir els ulls verds" l'any 2016 i va rebre elogiosos

comentaris tant de la crítica com del públic. 

Ha rebut diversos premis, entre els que destaquen el donat per la Unió d'Escriptors de Moldàvia i el de la revista literària

romanesa Observador Cultural. Ha rebut també el Premi de la Unió Europea de Literatura,del 2019, pel seu últim llibre "El jardí de vidre".

L'autora ens ofereix una obra que quedarà gravada a la memòria com un relat que toca el més profund de l'ésser humà: la necessitat de ser acceptat i estimat en el si familiar i que si aquesta necessitat no s'acompleix, deixa ferides molt profundes difícils de cicatritzar.

L'argument se centra en un breu període de temps, en què una mare demana al seu fill, ingressat des de fa temps en un centre psiquiàtric, que comparteixi amb ella el que segurament serà el seu últim estiu.

Té tots els ingredients per a una novel·la obscura i dramàtica, malaltia,mort, traïció, pobresa, família desestructurada, però la novel·la es converteix en un cant a la vida, en una apoteosi del retrobament mare i fill, en una evolució dels seus sentiments, que en el fill passen de l'odi i la frustració a l'empatia i l’estimació.

Està narrat en primera persona. És el fill qui ens explica els fets i les seves percepcions van canviant segons evoluciona la seva relació amb la mare.

El llibre està estructurat en breus capítols i això fa que la lectura sigui molt àgil i concisa.

Utilitza una prosa poètica, plena de metàfores i imatges surrealistes, carregades de tendresa. La natura, tant al mar com al camp, es transforma al ritme com canvien els sentiments del fill envers la mare. D'una casa decrèpita al mig de terrenys erms, passem a una explosió de bellesa enmig d'un camp en què tot reneix i a un mar que acull dos embogits que celebren estar junts.

Ajuda a gaudir de la bellesa del llibre la traducció al català que n’ha fet l'escriptora, també romanesa, Corina Oproae, poeta, novel·lista i traductora, que viu a Catalunya des del 1998 i que va guanyar el Premi Tusquets d’Editors de novel·la per la seva obra La casa limón.

Imma Roe 

La Nieta. Bernhard Schlink

 

La neta, de Bernhard Schlink

Bernhard Schlink vol mostrar amb la seva obra el desastre de la nova història alemanya, la d’una Alemanya partida.

Penso que l’autor no explica bé la situació real de l’extrema dreta i la política de la reunificació d’Alemanya.

Els personatges sembla que no troben el seu lloc, ni a l’Est ni a l’Oest. Birgit s’escapa de l’Est per amor i per ser més lliure.

Kasper, després de la mort de la seva dona a causa de l’alcoholisme i les depressions, descobreix que ella havia abandonat una filla acabada de néixer per seguir-lo a

ell.

Birgit, sempre pensava que volia anar a buscar la seva filla, però no ho va fer. En canvi Kasper decideix buscar aquest filla i finalment la troba. La noia, que ja és una dona adulta, continua vivint a l’Est, en una comunitat rural d’extrema dreta, i està casada amb un home dominador i que té una filla de 12 anys.Kasper pensa que aquesta noia podria ser la seva neta i la vol alliberar de l’educació ultradretana.

Aconsegueix convèncer el pare, amb diners, perquè la nena pugui passar alguna temporada amb ell a Berlín i així poder donar-li a conèixer un altre món, cosa que fa mitjançant la música i la literatura. De mica en mica va vencent resistències fins que de cop i volta els pares no li permeten continuar veient l’avi. La gran descoberta de la neta és la música, en aquest tema hi ha una gran complicitat entre ells dos.

Kasper, que és un home molt respectuós amb els altres, no gosa forçar la situació i no intenta rescatar-la. La noia se sent abandonada després que l’hagi endinsat en un món més lliure i ric de possibilitats i s’implica en accions de grups antisistema. Tot i això, el germen de la música li permet trobar el seu camí cap a la llibertat.

Bernhard Schlink, a nèixer al 1944 a Alemanya . Escritor, jurista i professor d, història de la llei a la Universitat Humboldt de Berlin. Entre les seves obres destaca "El lector", escrita al 1995, amb gran éxit de vendes i adaptada al cinema al 2008.

Helga

La filla estrangera. Najat El Hachmi

 

 “La filla estrangera”, Najat El Hachmi

A la novel·la, escrita el 2015, l’autora ens explica la història d’una jove nascuda al Marroc i criada en una ciutat de l’interior de Catalunya. 

La noia, en el seu procés de creixement, i sobretot en el pas a l’edat adulta, al voltant dels vint anys, es troba atrapada entre dues cultures que xoquen dins seu: la tradicional, rígida i patriarcal, de la seva família i comunitat d’origen, i les possibilitats de llibertat i autonomia que descobreix en la societat catalana on ha crescut.

És una narració en primera persona, un monòleg adreçat a la seva mare.

Escrit amb un català clar, senzill però contundent, intens emocionalment. En diversos moments,quan no troba la traducció literal del que vol expressar, utilitza mots en la seva llengua d’origen, l’amazic. Dues llengües amb visions diferents del món, que han anat construint la seva identitat.

La protagonista, filla immigrant i estrangera, expressa amb dolor i força els sentiments i la lluita interna que viu al llarg del seu procés d’emancipació personal.

Per fer feliç a la seva mare, amb qui manté un fort vincle afectiu, i evitar les crítiques de la comunitat, passa per moments de renúncia dels propis anhels, com quan es posa el mocador o quan accepta el casament de conveniència amb un cosí seu.

Finalment, després d’arribar a emmalaltir de tant anar en contra seva, trenca els lligams amb el sistema opressor familiar i decideix viure com ella vol.

És una novel·la d’interès sociològic. Ens fa pensar en els conflictes que es generen en els processos de construcció d’una identitat amb múltiples pertinences, el risc d’haver de trencar lligams familiars i culturals patriarcals que imposen restriccions a la llibertat, especialment a les dones; en la centralitat que té l’accés a l’educació com a eina d’emancipació; en les contradiccions en les condicions que ofereix la societat d’acollida, com ara que les persones adultes reagrupades no tinguin permís per treballar quan arriben aquí o en la discriminació que pateixen moltes persones d’origen immigrant en els processos de trobar feina o habitatge. Són situacions que pateix la protagonista d’aquest relat.

Com ja fa en altres novel·les, l’autora es centra en temàtiques que tracten els conflictos interns de viure entre dues cultures, la denúncia de l’opressió masclista i la submissió de les dones sovint disfressada d’amor, religió o tradició.

Les seves protagonistes són dones que lluiten per poder viure com desitgen.

Mercè Janer

Blancor, Jon Fosse

 

Jon Fosse va rebre el premi Nobel de literatura l'any 2023.

Autor prolífic i traduït a més de quaranta idiomes, ha conreat diversos gèneres literaris, contes, teatre, poesia, assaig, narrativa....

Va estudiar filosofia i teoria del llenguatge i tota la seva obra està escrita en nynorsk, idioma minoritari de Noruega que conserva l’essència dels dialectes de l’oest del país.

De jove va creure en els postulats marxistes, va evolucionar,  ja a la maduresa, cap a una conversió al catolicisme, després d'experimentar addiccions que el van portar a períodes d'internament per desintoxicació.

El jurat va destacar de Fosse que era capaç de narrar l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules, formant part d'una experiència col·lectiva que es nodreix de les seves vivències personals, fets quotidians sense aparent transcendència, que es converteixen en literatura.

 

L'argument de Blancor és d'una subtil senzillesa. Un home que està avorrit decideix sortir de casa, agafar el cotxe i conduir de manera aleatòria per diferents camins que el portaran a un lloc de no retorn. Es fa de nit i es posa a nevar, No hi ha ningú, soledat, i allí, amb una gelor absoluta, amb la foscor i el silenci de la nit, perdut en el no res, intueix ombres que pensa que el poden ajudar. Al·lucinació... somni... realitat...

 

La lectura és trepidant, té una tensió dramàtica i un ritme que t’impedeix deixar el llibre sense acabar... A través d'un monòleg intern, l'autor ens situa dins de la consciència del personatge, de la seva confusió, expressada en frases reiteratives i incertes, de la seva solitud i desorientació, però també de la seva esperança.

 

El llibre és lluminós. Plasma la natura fent servir continuades antítesis i creant unes imatges poètiques que ens queden a la memòria com a metàfora de la vida i la mort.

 

Imma Roé

Les quatre vides de l'oncle Antoine. Xavier Aliaga

 

Quan  l'any passat vam llegir Xavier Aliaga, ens vam quedar amb ganes de conèixer més obres de l'autor i com que ell mateix va dir que la gènesi de Ja estem morts, amor era Les quatre vides de l'oncle Antoine, vam decidir llegir-lo per tornar a gaudir de la seva escriptura i alhora descobrir quin era el fil que unia aquestes dues novel·les.

Hi hem trobat un mateix plantejament, treure a la llum persones que han tingut importància a les nostres vides i que, un cop mortes, desapareix amb ells part del seu recorregut vital, ple de significats i incògnites, deixant dubtes que mai més es podran resoldre.  

L'escriptor ens narra en aquesta novel·la la història del seu oncle Antoine, qui, passada la guerra civil, va haver de fugir cap a França, on es va allistar a la Legió estrangera francesa per sobreviure. La curiositat i la pressió paterna inciten l'autor a fer una investigació sobre la seva vida. 

Escrit en segona persona, alternant-la amb la tercera en alguns episodis i utilitzant el present verbal, l'autor ens implica en el seu esforç i les seves vacil·lacions per anar avançant en la recomposició d'una vida plena d'incerteses.

Fa servir, per a la seva investigació, tant la documentació arxivística com la oral, que prové de la seva àmplia família, molt interessada a saber més de la vida d'aquest oncle que el pas del temps ha convertit en mite.

Tots els personatges secundaris són fonamentals, però adquireix gran rellevància el pare, que sovint agafa el paper de personatge principal, com un deute que el fill sent envers ell. 

Quan no té dades suficients, l'autor omple els buits fent una recreació literària. Una ficció que se´ns presenta com una veritat universal, el trànsit vital d'un home amb totes les seves contradiccions, marcat pel temps històric de guerra i repressió que va haver de viure, com tantes persones anònimes que han hagut de lluitar per fer-se una vida lluny del seus.

 

Aquesta obra va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2018  i va guanyar el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler.

Imma Roé

Les traces del silenci. Esther Lázaro Sanz

 

Aquest text, escrit com a guió per a obra de teatre, ens fa reflexionar sobre uns fets del passat que han estat amagats per les institucions, silenciats per la gent, i que han causat traumes emocionals importants, tant a les persones que els han patit directament com al seu entorn familiar.

L’obra es refereix concretament al suposat tràfic d’infants que es va produir a rel de les inundacions del Vallès de l’any 1962. La base d’aquesta sospita és la troballa, per part de la investigadora, Esther Lázaro, de nombroses cartes rebudes als Ajuntaments des de l’endemà mateix de la catàstrofe, demanant nens, que se suposava que eren orfes, i oferint diners per quedar-se’ls. A partir d’entrevistes de testimonis de la tragèdia, va anar recollint dades per confirmar la seva sospita.

A la tertúlia vam comptar amb la presència de l’autora, que ens va explicar el procés d’investigació i va respondre a totes les nostres preguntes. Vam poder empatitzar amb el dolor de les famílies dels desapareguts, que no saben si van morir o si han crescut amb altres famílies. Entenem que hi hagi mares i pares que no puguin rememorar els fets, que van ser massa dolorosos, i també que hi hagi fills que no vulguin saber si van ser robats o adoptats.

El que no podem és estar d’acord en que les institucions no vetllin per la gent que ha patit. La ferida tan sols cicatritzarà quan se sàpiga la veritat, tot i que potser ja serà massa tard, si és que mai s’arriba a saber.

Esther Lázaro és doctora internacional en literatura, investigadora i dramaturga. Entre altres temes, investiga la literatura de l’exili i com a dramaturga, ha escrit textos de teatre sobre la memòria històrica. Ha representat obres a França, Alemanya, als Estats Units, Mèxic... És autora del documental "Els nens de la riuada", sobre el tema de les inundacions del Vallès, emès per TV3 el 2022.

Carmen Ruiz