Sobre mi hija
No sovinteja
entre les nostres lectures la literatura asiàtica. Avui, però, ens hi apropem de
la mà d’una escriptora que està destacant en la nova literatura sud-coreana, Kim
Hye-jin, i ho fem a través de la lectura de la seva novel.la “Sobre mi hija”,
un relat magnífic sobre el pas del temps. Kim Hye-jin és autora de novel·les,
relats curts i reculls de contes que han merescut diferents premis i distincions al seu país
natal. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes.
Endinsar-nos en la novel.la “Sobre mi “hija” ens porta
a considerar no només què és el que ens vol dir l’autora sinó com ens ho vol
dir, el què i el com. Seguirem per tant aquest ordre.
Ens trobem davant d’un relat en primera persona de Kim,
la protagonista, una vídua que, per la difícil situació econòmica en que es
troba, acaba treballant en una residència geriàtrica com a cuidadora Jen, una dona
que està perdent la memòria i la identitat, i que acaba acollint la filla a
casa seva per ajudar-se mútuament a compartir despeses, la filla i la seva parella,
una relació lèsbica que ella és incapaç d’acceptar de cap de les maneres. Les
reflexions de la protagonista es despleguen com quan s’obre un ventall, si mira
cap a una banda veu la problemàtica de la noia jove, si mira cap a l’altra veu
la part més sòrdida de la vellesa. Tres dones, tres etapes de la vida, sempre
amb els mateixos problemes: els prejudicis, la precarietat laboral, els drets
dels treballadors i la falta de recursos per sobreviure. Mentre anem seguint el
relat descobrim una mare molt lluitadora i molt humana, però amb els seus dilemes
morals, les seves il·lusions truncades, les seves pors. El lector ho haurà
d’anar digerint amb calma i es farà preguntes: per què aquests sentiments i aquestes
frustracions? Doncs per dos motius, per una banda pels prejudicis d’una moral
tradicional i per l’altra perque el que vol per a la seva filla és que trobi un
marit que li asseguri un futur estable i que tingui fills. I per què aquest rebuig
a les maneres de gestionar les residències geriàtriques? De fet és una crítica
social a un sistema capitalista cada cop més ferotge que retalla despeses en materials
sanitaris, que dóna serveis i atencions cada cop més precaris, el que avui en
dia en diem edadisme, marginació per
edat.
Els temes que planteja la novel.la seran diversos, el
rebuig social, la culpabilitat, la impossibilitat de comprendre. El relat es
torna subtil i captivador en el cas de la relació familiar entre mare i filla,
cap de les dues es capaç d’entendre l’altra, però tenen punts en comú, per
exemple les reivindicacions a favor de la gent gran o les del col·lectiu
LGTBIQ, totes dues tenen necessitat de fer-se visibles com a persona, una com a
dona gran, l’altra com a lesbiana, seran dues lluites interconnectades. La
distància entre totes dues es va suavitzant cap al final del llibre, però no
del tot, només una mica, una llum, una esperança.
Amb una sintaxi clara i precisa i amb una prosa àgil molt
ben cuidada, Kim Hye-jin aconsegueix un relat magnífic que manté l’interès del
lector fins a l’últim moment. Cal remarcar l’excel·lent construcció dels
personatges, amb les seves contradiccions però del tot coherents. Destaca d’una
manera especial el discurs mental de la protagonista expressat amb frases
curtes a manera de reflexions, de sentències gairebé lapidàries, per exemple:
“Envejecer es dejar de hacer una por una las cosas que
nos gustan”
“El sonido de los niños no debería faltar en ninguna
casa”
“Me doy cuenta
de que mis mejores días se han ido por completo”
“Lo que a mi me
inquieta no es la muerte sinó la vida”
La novel.la té una estructura singular. Així són els tres
primers capítols: Un restaurant, dues dones, de què parlen? de diners, d’un
préstec, ah, són mare i filla. Un funeral, la vetlla, qui s’ha mort?. Sembla
que l’autora no ens diu gran cosa, la trama de la novel.la no acaba d’arrencar.
En el tercer capítol algunes paraules ens criden l’atenció, “silla de ruedas”,
“cuidadora”, “asilo”. A partir d’aquí el lector començarà a lligar caps i el
relat serà més coherent i més lineal. Es tracta de la tècnica literària In medias res que consisteix en començar
una narració al mig de la història, quan els personatges ja estan immersos en
el conflicte. L’objectiu és sorprendre al lector, Kim Hye-Jim ho aconsegueix de
totes totes. En l’últim capítol ens tornem a trobar en un funeral, qui s’ha
mort? Sí, ara el lector ja sap qui s’ha mort, Jen s’ha mort i ho ha fet tranquil·la
i ben cuidada a casa de Kim. L’ambient ens recordarà l’altre funeral, el del
principi, i semblarà com si l’autora ens piqués l’ullet, no fos cas que els
lectors ens n’haguéssim oblidat. Un bon final.
Roser Cot
