"Històries de la Flo i la Rose", diu el subtítol d'aquest volum de contes publicat per l'autora el 1978. De totes les seves obres és la que més s'acosta a una novel·la ja que cada conte narra un nou episodi de la vida de la Rose i la seva madrastra Flo. Un trajecte de la infància a la maduresa d'una dona que es forma, se'n va, s'emancipa i torna -com totes les heroïnes d'Alice Munro.
Maggie O'Farrell és una de les veus més reconegudes de la
narrativa anglesa, amb una veu molt pròpia i amb una temàtica que, encara que
diversa, sempre té com a protagonista la dona.
Si l'ambientació i l'argument són diferents, tant a Hamnet
com a El retrat de matrimoni o a la novel·la que ens ocupa, en canvi la
lluita del personatge femení per preservar la seva singularitat és la mateixa.
Els personatges de O'Farrell són dones que s'atreveixen a defensar la seva dignitat
i supervivència dins d'una societat patriarcal, que té unes normes i
estructures reglades i que castiga a qui intenta sortir-ne.
La narració comprèn des de l'època colonial anglesa fins als
nostres temps, a través de tres generacions de dones i gira al voltant d'un
gran secret familiar. No és lineal ni en el temps ni en l'espai i tan aviat
està narrada en tercera persona com en primera, amb monòlegs entretallats, que
en un principi ens poden desconcertar, però a mesura que avancem pàgines entrem
en l'intel·ligent joc que ha proposat l'autora i anem encaixant peces fins que
el relat se'ns presenta coherent i lluminós. Una novel·la que ens parla de malaltia
mental, de maternitat, de sentiment de pertinença, d’estima i de dol i que posa
en relleu el paper de la família com a factor determinant en el creixement dels
seus membres: pot ser un lloc acollidor i amorós o punitiu i castrant
reproduint els estigmes socials de l'exterior, com passa a la narració de
O'Farrell.
Imma Roe
L’illa
de Giani Stuparich
Giani Stuparich va néixer a Trieste el 1891 de
mare triestina d’origen jueu i pare istrià. La ciutat era aleshores el gran
port de l’imperi dels Hasburg. Va formar part de la colla d’escriptors joves
que entre els inicis del segle XX i la Primera Guerra Mundial van inventar la
literatura triestina. Compartien el somni d’una Europa demòcràtica i d’una nova
cultura literària europea, somni que es va esvair amb la guerra.
L’illa és un
relat breu on Stuparich ens presenta la trobada d’un pare, malalt incurable,
amb el fill a qui proposa tornar a l’illa natal per última vegada.
El fill, que
va deixar el mar per viure a la muntanya, evoca la impressió que li produïa el
pare quan era petit: com un déu, poderós, amb la cara lluminosa, la veu
sonora, maneres de conqueridor: dret, senzill, alegre… i com li va ensenyar
a tractar amb confiança el mar. Ara s’han canviat les tornes, el pare és el
fràgil i el fill està en la plenitud de la vida.
En el relat no
hi ha gaire diàleg entre pare i fill. Stuparich ens parla dels grans temes de
l’existència (la vellesa, la vida com a lluita física, la malaltia, la mort) a
través de les reflexions interiors dels dos protagonistes. Cap al final, sembla
que s’obre una escletxa que donarà pas al diàleg:
- Estàs trist, papa?
-
pensava
que seria més valent. No ens coneixem mai prou.
El
cor del fill va fer un bot… Encara tenia temps de parlar-hi: la veritat els
reconfortaria a tots dos.
Però
l’escletxa es tanca quan el pare desvia la conversa cap als estris de pesca que
havia fet servir el vespre anterior.
Quan es
dirigeixen al port per agafar el vaixell de tornada, el pare es mostra com
sempre havia estat, agafat de bracet del seu fill, el bastó de la seva
vellesa…, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que
el seu mateix destí.
Eulàlia Picas
Sobre mi hija
No sovinteja
entre les nostres lectures la literatura asiàtica. Avui, però, ens hi apropem de
la mà d’una escriptora que està destacant en la nova literatura sud-coreana, Kim
Hye-jin, i ho fem a través de la lectura de la seva novel.la “Sobre mi hija”,
un relat magnífic sobre el pas del temps. Kim Hye-jin és autora de novel·les,
relats curts i reculls de contes que han merescut diferents premis i distincions al seu país
natal. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes.
Endinsar-nos en la novel.la “Sobre mi “hija” ens porta
a considerar no només què és el que ens vol dir l’autora sinó com ens ho vol
dir, el què i el com. Seguirem per tant aquest ordre.
Ens trobem davant d’un relat en primera persona de Kim,
la protagonista, una vídua que, per la difícil situació econòmica en que es
troba, acaba treballant en una residència geriàtrica com a cuidadora Jen, una dona
que està perdent la memòria i la identitat, i que acaba acollint la filla a
casa seva per ajudar-se mútuament a compartir despeses, la filla i la seva parella,
una relació lèsbica que ella és incapaç d’acceptar de cap de les maneres. Les
reflexions de la protagonista es despleguen com quan s’obre un ventall, si mira
cap a una banda veu la problemàtica de la noia jove, si mira cap a l’altra veu
la part més sòrdida de la vellesa. Tres dones, tres etapes de la vida, sempre
amb els mateixos problemes: els prejudicis, la precarietat laboral, els drets
dels treballadors i la falta de recursos per sobreviure. Mentre anem seguint el
relat descobrim una mare molt lluitadora i molt humana, però amb els seus dilemes
morals, les seves il·lusions truncades, les seves pors. El lector ho haurà
d’anar digerint amb calma i es farà preguntes: per què aquests sentiments i aquestes
frustracions? Doncs per dos motius, per una banda pels prejudicis d’una moral
tradicional i per l’altra perque el que vol per a la seva filla és que trobi un
marit que li asseguri un futur estable i que tingui fills. I per què aquest rebuig
a les maneres de gestionar les residències geriàtriques? De fet és una crítica
social a un sistema capitalista cada cop més ferotge que retalla despeses en materials
sanitaris, que dóna serveis i atencions cada cop més precaris, el que avui en
dia en diem edadisme, marginació per
edat.
Els temes que planteja la novel.la seran diversos, el
rebuig social, la culpabilitat, la impossibilitat de comprendre. El relat es
torna subtil i captivador en el cas de la relació familiar entre mare i filla,
cap de les dues es capaç d’entendre l’altra, però tenen punts en comú, per
exemple les reivindicacions a favor de la gent gran o les del col·lectiu
LGTBIQ, totes dues tenen necessitat de fer-se visibles com a persona, una com a
dona gran, l’altra com a lesbiana, seran dues lluites interconnectades. La
distància entre totes dues es va suavitzant cap al final del llibre, però no
del tot, només una mica, una llum, una esperança.
Amb una sintaxi clara i precisa i amb una prosa àgil molt
ben cuidada, Kim Hye-jin aconsegueix un relat magnífic que manté l’interès del
lector fins a l’últim moment. Cal remarcar l’excel·lent construcció dels
personatges, amb les seves contradiccions però del tot coherents. Destaca d’una
manera especial el discurs mental de la protagonista expressat amb frases
curtes a manera de reflexions, de sentències gairebé lapidàries, per exemple:
“Envejecer es dejar de hacer una por una las cosas que
nos gustan”
“El sonido de los niños no debería faltar en ninguna
casa”
“Me doy cuenta
de que mis mejores días se han ido por completo”
“Lo que a mi me
inquieta no es la muerte sinó la vida”
La novel.la té una estructura singular. Així són els tres
primers capítols: Un restaurant, dues dones, de què parlen? de diners, d’un
préstec, ah, són mare i filla. Un funeral, la vetlla, qui s’ha mort?. Sembla
que l’autora no ens diu gran cosa, la trama de la novel.la no acaba d’arrencar.
En el tercer capítol algunes paraules ens criden l’atenció, “silla de ruedas”,
“cuidadora”, “asilo”. A partir d’aquí el lector començarà a lligar caps i el
relat serà més coherent i més lineal. Es tracta de la tècnica literària In medias res que consisteix en començar
una narració al mig de la història, quan els personatges ja estan immersos en
el conflicte. L’objectiu és sorprendre al lector, Kim Hye-Jim ho aconsegueix de
totes totes. En l’últim capítol ens tornem a trobar en un funeral, qui s’ha
mort? Sí, ara el lector ja sap qui s’ha mort, Jen s’ha mort i ho ha fet tranquil·la
i ben cuidada a casa de Kim. L’ambient ens recordarà l’altre funeral, el del
principi, i semblarà com si l’autora ens piqués l’ullet, no fos cas que els
lectors ens n’haguéssim oblidat. Un bon final.
Roser Cot
L’esdeveniment, Annie Ernaux
(obra escrita l’any 2000 i traduïda al català, el 2022, per Valèria Gaillard)
L’esdeveniment és un llibre en què s’explica un fet traumàtic, el procés que viu una
jove de vint-i tres-anys des de l’embaràs fins a l’avortament fet en la clandestinitat.
És una història autobiogràfica en què l’autora, Annie Ernaux (1940, Normandia, França)
transmet l’experiència íntima i personal de quan de jove va quedar embarassada, sense
voler-ho, d’un xicot que es va desentendre d’ella en saber-ho. A principi de la dècada
dels 60, l’avortament era tabú, estigma i delicte, a França –no es va legalitzar fins el
1975–, i la jove Ernaux es va trobar que havia de solucionar una situació que
vivia com una amenaça, que li impediria seguir els estudis i el futur que ella desitjava.
És la narració reflexiva i emocionalment intensa d’aquesta experiència. Ernaux descriu
les situacions, la vergonya, la por i el dolor que va viure en solitud durant tot el procés:
la incertesa i la preocupació pel retard de la regla; la confirmació de l’embaràs no
desitjat; la penosa peregrinació per diverses consultes on la visiten metges recelosos i
espantats que no poden o no volen ajudar-la; la realitat que tot en la seva vida ha
canviat d’un dia a l’altre, la relació amb els nois i les amigues, els plans de futur; el
patiment pel pas dels dies i mesos; l’intent desesperat de fer-se avortar ella mateixa
amb una agulla de fer mitja; i així fins a conèixer una dona “fabricant d’angelets” que
practicava avortaments a la cuina de casa seva, amb una sonda i un raspall per als
cabells. Uns dies després, la protagonista va expulsar un fetus ensangonat i mort, que
va llançar al vàter de la residència de noies on s’allotjava.
La novel·la està escrita el 2000, quan havien passat quatre dècades dels fets i l’autora ja era
una escriptora reconeguda i premiada. Admet que els seus llibres provenen de records
autobiogràfics. En una entrevista comentava: “la memòria és sobretot un instrument
d’escriptura, per a mi. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials”.
La majoria dels seus llibres estan traduïts al castellà i al català.
El 2022, Annie Ernaux, a l’edat de 82 anys, va rebre el premi Nobel de Literatura.
L’esdeveniment va ser portat al cinema per la directora Audrey Diwan el 2021,
amb una bona adaptació de la novel·la. Va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia.
Mercè Janer
En el segle xiv, quan el Papa d’Avinyó, Benet XII decreta unes constitucions contràries a la llibertat dels ordres religiosos, l’abadessa del monestir de Pedralbes, Sobirana Olzet, lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments.
SINOPSI
Pedres blanques és una novel·la històrica del segle xiv que tracta de la confrontació de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó.
Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.
L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent.
Novel·la Finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès (2016).
DADES BIOGRÀFIQUES
Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està jubilada.
Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat.
També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta convocat per aquesta biblioteca.
A través de la narrativa de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Pedres blanques és la seva primera novel·la.
L’últim amor de Baba Dunia
L’escriptora en llengua alemanya Alina Bronsky, nascuda a
Rúsia el 1978, va viure la seva infantesa en la part asiàtica dels Urals i la seva
joventut en l’Estat de Hesse, Alemanya. Va fer estudis de medecina, que no va
concloure, i va treballar com a periodista. Actualment viu prop de Frankfurt.
La premsa alemanya l’ha qualificat com
el debut literari més interessant de la temporada. De la seva novel.la L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda al
català per Ramon Farrés, n’ha fer una
cuidada edició a casa nostra l’editorial Les Hores.
Alina Bronsky basteix una història partint de fets reals, el
retorn d’uns ancians que van decidir tornar a viure, i morir, a la zona
d’exclusió de Txernòbil, la pionera d’aquest perillós retorn és Baba Dúnia. La història
resultarà apassionant i colpidora.
Baba Dúnia, protagonista i narradora en primera persona, ens
explica el seu dia a dia al petit poblet de Txernobo. Sabem com és Baba Dúnia
pels seus relats, per com la tracten els veïns i per com s’hi relaciona, per les cartes que escriu a la seva neta i a
la seva filla Irina, metgessa que ha marxat a viure a Alemanya. Els veïns
confien en ella i la tracten com a líder. Baba Dúnia és una dona octogenària
valenta, solidària, tendra, autosuficient, forta, enginyosa. Enginyosa? sí, la
veiem com se les empesca per pol·linitzar els tomàquets de l’hort amb un
pinzell perquè ja no hi ha abelles. La novel.la és una lliçó constant sobre la
natura, l’amistat, la convivència, el pas del temps. Baba Dúnia no només es
relaciona amb el veïnatge, també ho fa amb els seus morts, de vegades parla amb
l’esperit del seu difunt marit, de vegades discuteix amb ell. El relat esdevé
en aquests cassos una mica poètic, fins i tot oníric, i l’escriptora ens farà
gaudir del seu llenguatge especialment potent, ric i directe. La novel.la a
través de la protagonista ens fa reflexionar sobre la vellesa, la por a les
malalties, els prejudicis, la mort.
Aquesta és la Baba Dúnia, un personatge literari
magníficament treballat que esdevé el principal atractiu d’aquesta sorprenent
història. Heus aquí algunes cites destacades:
“Fins avui cada dia em sorprèn que encara estigui viva. I dia sí, dia no,
em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen
assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. La mort pot venir, però
educadament si us plau”
“ Als
pobles del voltant abandonats ni tant sols hi ha rates, perquè les rates necessiten la brossa, escombraries
fresques i abundants. Les rates necessiten les persones”
“No li
guardo rancor al marit, la majoria d’homes eren així llavors. L’error no va ser
haver-me’n buscat un d’equivocat, l’error va ser simplement casar-me”
Quan la història ja està prou avançada, es produeix un fet
que farà donar un gir a la trama. Un home de mitjana edat arriba al poble amb
una criatura, la seva filla. Un toc d’efecte que marcarà la vida de Baba Dúnia
i de tota la comunitat. Potser no calia desencadenar el final portant la
història a un altre escenari. Tant se val, perquè el resultat no deixa de ser una
excel·lent peça literària d’aquelles que
no s’obliden fàcilment. Temps al temps!
Roser
Cot
L'autor dona veu a l'Anaïs, una veu omniscient que ens parla des del més enllà, perquè és morta. Aquesta opció fantasiosa es fa autèntica i creïble al final de la narració i dona tot el sentit a l'obra.
L'Anaïs ens explica la vida dels seus pares, des dels seus inicis prometedors com a parella fins que lentament van naufragant en la rutina, la feina, els fills, hores discordants... per acabar caient en un pou d'incomunicació i retrets. El seu món va agafant línies divergents i el buit es va instal·lant en les seves vides.
Tot succeeix sota la mirada de les filles, que presencien el caos i el no retorn a l'estabilitat. La seva vida queda totalment arrasada amb la mort de les filles i la narració es converteix en una anàlisi dels sentiments dels personatges, que es refugien en ells mateixos per salvar el més important de la seva unió. Sensibilitat, respecte i estima entre dos essers totalment desvalguts impregnen aquestes pàgines.
La narració és molt fluida, molt rica en matisos, amb un llenguatge precís, que malgrat el tema que tracta no es recrea en la desgràcia. Fa servir l'el·lipsi i les frases per acabar.
Hi ha personatges secundaris i temes tractats, com la
servitud del periodisme i la complexitat de l'adolescència, que no ens aparten
del tema de fons, sinó que el completen.
L'autor fa servir la paraula escrita com a eina sanadora i capaç de transformar la realitat, les paraules que afilen, analitzen i aprofundeixen en les relacions humanes i que poden donar una segona oportunitat per seguir endavant quan sembla que tot s'acaba.
I que gire la roda.
Xavier Aliaga. Escriptor i periodista valencià amb nombroses
col·laboracions dins
del món cultural, ha estat responsable de cultura del
setmanari El Temps i columnista
de diversos diaris. Des del 2022 és membre del Consell Valencià
de Cultura. Com a
novel·lista té set novel·les publicades.
Ja estem morts, amor va ser finalista dels premis Llibreter i Finestres.
Imma Roe
Ja el títol de la novel·la ens dona la imatge
del caràcter de la protagonista. Boulder, blocs de roques aïllades que
resisteixen totes les inclemències del temps.
El personatge creat per Eva Baltasar és com un
boulder, viu despullada de tot allò que és accessori i només busca el
que és essencial. Fuig del treball en equip, no suporta els ramats, mira de
guardar-se'n.
Treballa amb les seves mans transformant
aliments i desitja ser lliure a través de la seva solitud, passant inadvertida
als ulls dels altres.
Aquesta llibertat tan buscada queda truncada
quan s'enamora i el desig eròtic l'inunda plenament, "He conegut la Sansa.
Per uns moments he estat conscient del magma inestable sobre el que sura el
miracle dels oceans i els continents". Aquest sacseig emocional la porta a
fer concessions, a establir-se en un
lloc fix, comprar una casa, acceptar relacions socials i, finalment, a compartir a contracor la
maternitat que desitja la seva parella.
Una obra narrada en present des del propi Jo,
que ens parla de solitud, desig, erotisme, pulsions i d'una maternitat viscuda
amb exclusivitat. Llenguatge poètic que crea imatges molt suggestives, sense
diàlegs i amb una prosa molt rica, ambientada en un país on la força de la
natura és tan potent com el caràcter que forma la personalitat de la
protagonista.
Eva Baltasar, nascuda a Barcelona el 1978, es
va donar a conèixer amb un recull poètic publicat l'any 2008. Des de llavors la
seva obra poètica no ha cessat i no és fins l'any 2018, després de publicar la seva
primera novel·la Permagel, a la que han seguit Boulder i Mamut,
que s'ha convertit en una de les veus més reconegudes de la literatura
catalana.
Boulder va ser
distingida amb el Premi Òmnium 2020 a la millor novel·la i va suposar la
primera
nominació al premi internacional Booker Prize per
un llibre escrit en català.
Imma Roe
A la portada del llibre hi ha una
casa de cartró amb un rem a cada banda, navega?, sembla que es manté ferma,
però no sabem ben bé ni com ni perquè. Sara Mesa ens convida a trucar aquesta
porta, a entrar, a observar sense dir res, a veure què passa. Primer capítol,
la casa per dintre, els passadissos, les portes tancades, o ajustades, qui parla?
Silenci? És realment un començament molt potent que ens prepara per
saber què és el que hi passa aquí dintre, escletxes? rumors? mitges veritats?.
Encara no coneixem els personatges d’aquesta historia però ja sentim la primera
veu, diu, o millor dit, proclama : “ En
esta familia no hay secretos”, la
veu del pare.
Serà una novel.la en la que s’explica
la vida d’una família des de la diferent perspectiva de cadascun dels seus membres,
cada capítol ens l’explica o bé la mare o bé el germà gran, o bé algú un altre.
El resultat serà un entramat de moltes històries on cap d’elles s’imposa sobre
les altres, Això sí, com si fos un puzle, tot encaixa a la perfecció. Novel.la
coral, per tant, on no hi ha un protagonista, sens dubte el verdader
protagonista serà el títol mateix del llibre: “La família”. Tampoc la
cronologia segueix un ordre, de vegades el personatge és jove o adolescent i en un altre episodi el podem trobar
en una altra etapa de la vida, i el lector viurà el repte de intentar comprendre
l’evolució de la seva personalitat. Tampoc caldrà buscar-li a cada història un
final, no hi és. A tall d’exemple, en un dels capítols els dos nens amagats a l’armari
a través d’una escletxa espien el seu pare que s’eixuga unes llàgrimes i surt
de l’habitació, i el capítol acaba així: “Nosotros
salimos más tarde, y no pasó nada más aquel día”. Ès precisament l’últim capítol però podria ser qualsevol
altre. Hi ha qui parla de final obert, o potser és que en aquest tipus d’
estructura narrativa a la novel.la no li cal un final.
Mesa és experta en crear els personatges des d’una
profunda dimensió psicològica que en aquest cas es mouen en aquest ambient
familiar auster i opressiu, quasi d’asfíxia . El pare, la mare, dos fills, una
filla i una neboda adoptada. Tindrem l’escenari perfecte perquè l’autora, sense
entrar en judicis de moral, explori aquells temes que són una constant en les
seves obres, els conflictes de l’adolescència, el desig de llibertat, els límits
del què és bo i el què és dolent, la marginació social, la crítica dels valors
tradicionals de la institució familiar, l’autoritarisme i la obediència. Hi
haurà silencis, hi haurà pors, no hi
haurà violència física però sí que hi haurà violència psicològica.
En aquesta lectura no hi trobarem
una novel.la convencional ni una estructura convencional, Sara Mesa segueix
explorant una manera pròpia de novel·lar una història i el resultat és del tot
sorprenent.
En una entrevista a El País l’autora
diu que la família hauria de tenir una connotació neutra, ni bona ni dolenta,
perquè de famílies n’hi ha de bones i de dolentes. Però aquí sí que té una
connotació negativa, un pare autoritari, un ambient repressiu, ningú diu del
tot la veritat, tothom amaga alguna cosa i funcionen com una secta. I parlant
del seu llibre ens explica: Tengo la
sensación de que “La família” es la más sólida de mis novelas , la más densa,
porque la escribí sin distracciones, en siete meses, durante el confinamiento.
Hay en ella una carga más emocional.
Llegir Sara Mesa ens permet
gaudir d’una prosa rica i polida, quasi impecable, és com una melodia que se’ns ha quedat enganxada
a l’oïda. Potser és per això que diuen que els llibres de Sara Mesa són fàcils
de llegir i difícils d’abandonar.
Roser Cot
Birgit Vanderbeker és una novel·lista alemanya, nascuda a la República
Federal. Des de 1993 viu en una petita localitat del sud de França. Autora
de “Temps de pau” i “Musclos per sopar” es va donar a conèixer
internacionalment per la seva prosa cada cop més depurada i per la seva
temàtica recurrent sobre les relacions humanes, especialment dins de la
institució familiar. En la majoria dels seus llibres el món quotidià petit
burgès està tractat amb ironia i humor.
“Alberta tiene un amante” és la seva darrera novel.la. En una breu sinopsi
podríem dir que es tracta d’una història d’amor impossible, aparentment
banal. Però el que intriga al lector és una qüestió de perspectiva. L’obra
s’estructura al voltant de tres capítols i en cadascun d’ells el lector es veu
arrossegat a una mena de trampa, a un joc de perspectives diferents però
que en realitat se superposen.
L’Alberta estima en Nadan, un astrofísic, els principis existencials del qual
semblen ser precisos i ordenats ja que el seu pijama està ben planxat.
Però el resultat de la seva història és decebedor. Quan Alberta i Nadan es
tornen a enamorar ha passat molt de temps. Decideixen escapar junts,
però es troben amb el desencant de la vida quotidiana i l’amor es perd pel
camí. En la seva tercera trobada, Alberta té la seva vida, Nadan té la seva
família. Una vegada més es faran un petó, però aquesta vegada Alberta
simplement haurà tingut un amant. En el transcurs del relat amorós
apareix de sobte un altre element que reclama el seu protagonisme: hi ha
una narradora en primera persona que viu en el sud de França i declara
haver escrit la història d’Alberta i Nadan mentre esperava el seu marit que
treballa a Lió. La similitud entre Alberta i la narradora posa en estat
d’alerta al lector, heus aquí la trampa, el joc de perspectives, de veritats i
mentides, s’haurà de descobrir qui és qui i qui fa què amb qui. No
desvetllarem el final.
La prosa és precisa i depurada, aparentment senzilla, perfecta com un
mecanisme de rellotgeria, és per gaudir-la.
Roser Cot
El monestir de l'amor secret.
El títol original de la
novel.la és L’Hora quieta que va ser finalista del Premi Sant Jordi
2007. La Dolors explica que l’editor que la va publicar li va fer canviar el
títol perquè el que ella havia triat no era prou comercial i que també calia reduir
la llargada del text. En aquell moment, ella ho va acceptar, però sempre li ha
quedat la recança d’haver-ho fet. Per a ella l’hora quieta és el moment
de la trobada dels amants, aquests frares que intenten reprimir la forta
atracció sexual que acaba desbordant-los i portant-los a un final tràgic. La
Dolors explica que té un idil·li amb en Galceran -el metge brillant que es
reclou al monestir per intentar escapar del seu pecat- cosa que es trasllueix
en tots els passatges en què ell és present. Ella explica que en les llargues
hores de soledat a l’habitació més alta del monestir on va escriure gran part
de la novel·la no va tenir mai por perquè en Galceran era sempre amb ella.
Eulàlia.
El meu fill té un esperit lleial i valent, és
intel·ligent, recte i afectuós. No es pot
destruir la vida d'un noi per vint minuts
d'acció. Aquesta frase la va escoltar l'autora
en un judici per violació i és el que la va
fer reflexionar i motivar per escriure Les
coses humanes,
aquestes coses humanes que expliquen la complexitat de la vida, tot
el que ens passa, tant de bo com de dolent.
Va escriure una ficció, però basada en fets
reals. Hores assistint a judicis, escoltant
víctimes i familiars, observant i analitzant
els diversos personatges implicats, acudint
a arxius i documentant-se, comprovant com
funcionen els judicis paral·lels i el paper
dels mitjans de comunicació .
Amb tot aquest bagatge de treball, Karine Tuil
s'adona que només la literatura
pot ser una eina essencial per poder mostrar
l'ambigüitat, que cada vegada es troba
menys a la societat, on se'ns obliga
constantment a opinar, jutjar i prendre partit.
L'autora exposa els fets i dona veu a tots els
personatges. Els coneixem amb totes les
seves arestes, estudiats de forma polièdrica,
amb les seves mancances i virtuts i ens
deixa a nosaltres recompondre i valorar el que
ens ha narrat, perquè ella no es posiciona.
Karine Tuil ( París 1972 ) llicenciada en dret
de la comunicació i ciències de la
informació. Ha publicat deu novel·les i per Les
coses humanes va rebre el Goncourt
des lycéens. Les seves obres han estat
traduïdes a diversos idiomes.
Imma Roe
La novel·la comença amb l’explicació de la filla de com és la relació amagada i real entre pare i mare i germà. Ens descobreix el martiri en què viu la família, el fanatisme del pare per mantenir l’ordre i una exagerada pressió perquè cadascú doni el millor de si mateix. Ell forçava la submissió i generava por.
El pare va créixer en una situació de pobresa i pensa que imposant les seves idees donarà la imatge d’una família feliç, però això només consta en la seva felicitat. La família no ha d’exigir res i acceptar la seva voluntat. La mare s’ha deixat oprimir totalment.
Com que la família procedia de l’Alemanya oriental es podria pensar que la novel·la té una relació amb l’estructura política d’aquest país amb un sistema dictatorial. La família va fugir abans de la caiguda del mur.
L’autora, Birgit Vanderbeke, escriptora alemanya nascuda el 1956, va guanyar el prestigiós premi Ingeborg Bachmann amb aquesta novel.la, escrita el 1990.
El llibre ¨Musclos per sopar ¨és fa servir als instituts alemanys com a text d’examen i entre altres aspectes s’analitza la relació pare i filla, pare i germà, pare i mare i la complicitat i l’harmonia de la família.
Un altre aspecte és la imatge de la dona i perquè la família no pot conviure contenta i pacíficament.
Helga
Hanne Orstavik és una escriptora rellevant de la literatura noruega contemporània. La novel·la “Amor” es va publicar el 1997 i es considera un dels millors llibres publicats en els últims vint-i-cinc anys al seu país. Ha estat traduït a 23 idiomes.
És la història de la Vibeke, una mare soltera jove, i el seu fill Jon durant una nit gèlida en un poble petit al nord de Noruega on acaben de traslladar-se. És la vigília del novè aniversari d’en Jon i una fira ambulant ha arribat al poble. Mentre el noi surt pel veïnat a vendre bitllets de loteria del seu club esportiu, la Vibeke, centrada en els propis pensaments i preocupacions, decideix anar a la biblioteca local.
Al llarg d’una intensa nit freda, mare i fill, per separat, van improvisant el que fan segons van sorgint els esdeveniments. Les preocupacions, anhels i fantasies de l’un i de l’altra estan a una distància abismal. Una creixent sensació de tensió i inquietud s'apodera de la història.
“Amor” és una novel·la sobre la distància entre els éssers humans, la incomunicació, la solitud, l’absència i la recerca de l’amor.
La visualització del documental “La teoria sueca del amor” pot ajudar a entendre aquests dos protagonistes.
Mercè Janer
