Paula Ducay, La ternura
Paula Ducay (1996), graduada en filosofia per la Universitat Autònoma de Madrid, és
editora, traductora i col·labora en revistes i mitjans de comunicació de l’àmbit cultural.
La ternura és la seva primera novel·la i constitueix una aposta narrativa valenta que
explora els espais fràgils i sovint indefinits de la intimitat humana.
En un primer moment, sembla que a la novel·la no hi passi res rellevant, però aviat
s’evidencia que allò que no s’expressa és quasi més important que allò que es diu
explícitament. Ducay construeix un relat on el silenci, els gestos menors i les paraules
suspeses tracen una xarxa d’emocions ambivalent i alhora reveladora.
Des d’un principi, l’autora insinua la singularitat d’aquesta relació: “Se saludan con un
abrazo tentativo (...) pasaron del apretón de manos al abrazo sin pasar por los dos besos,
lo cual es bonito y quizás una rareza que describe bien su relación”. És a partir de les
reflexions i la mirada de la Naima que intuïm una amistat que s’ha anat fent forta en la
seva passió compartida per la literatura, una relació basada en confidències i una
empatia mútua.
Davant la pregunta de la Naima, “¿Por qué me has invitado?”, la resposta del Marco és
“¿Y por qué no, Naima? ¿Y por qué no?”. Així i tot, la Naima oscil·la entre el desig i la
incertesa: no sap ben bé quin lloc ocupa ni quina forma pot prendre la intimitat que
comparteixen.
La novel·la retrata també la solitud de la Naima. Desconeixem la relació que té amb la
seva família i ella mateixa reconeix la seva dificultar per relacionar-se amb els altres:
“... una invitación a sumergirse un rato en un mundo juvenil y desenfadado que Naima
imagina lleno de peligros” Potser per això observa amb fascinació i –certa gelosia– la
família del Marco, a la qual voldria pertànyer d’alguna manera. De vegades actua com si
creiés que és una filla més. La resposta del Marco, però, la reubica al seu lloc: “No eres
mi hija”.
Entre els temes universals que travessen la novel·la destaca la violència. La trobem, per
exemple, en l’escena on un grup de nens maltracten un gos en què també intervé la Martina,
que li tira pedres, però sobretot en el somriure sàdic de l’Aldo. L’Aldo, el patriarca de la família,
exerceix una violència que impregna la vida domèstica i
que s’oposa frontalment a allò que dona títol a la novel·la.
El llibre també parla de la paternitat. La Martina és una nena adoptada que li està costant
adaptar-se a la família i manifesta una certa agressivitat. El Marco es pregunta: ”¿Cómo
llegan los padres a querer al niño que no es suyo?” L’autora no ofereix respostes,
sinó que explora les esquerdes afectives que deixen aquests interrogants.
La tendresa, com anuncia el títol, apareix de forma intermitent però poderosa. La
trobem en la cura de la Clemen envers l’àvia ( una ternura infinita emana de la mujer) o
en l’emoció inesperada que sent la Naima, lliure per un instant de gelosia i confusió.
Ducay opta per una escriptura en tercera persona que s’endinsa en la consciència de la
Naima, alternant passat i present amb una fluïdesa que reforça la sensació d’intimitat
fragmentada. La novel·la acaba amb una adient metàfora: ”Las dos permanecen en la
habitación hasta que ya no quedan nudos que deshacer”.
La prosa, elegant i precisa, dona veu sobretot a personatges femenins complexos i forja
un espai narratiu on el que preval és la comunicació no verbal, els silencis que
protegeixen i també aquells que fereixen. La Naima és testimoni –outsider, intrusa i
voyeur– d’un món del qual vol formar part, però que sempre se li escapa.
La ternura és, en definitiva, una novel·la subtil i profunda sobre els marges de l’afecte,
els límits entre amor i dependència, i la necessitat –tan humana– d’estimar i ser
estimats, encara que no sapiguem del tot com fer-ho.
Montse B.
