Así que usted comprendrà. Claudio Magris

 És una constant en la història de la literatura la reflexió sobre el misteri de la vida i de la mort.  Aquesta seria la gran pregunta: què hi ha després de la mort?  És la pregunta a la que Claudio Magris intenta donar resposta en aquesta novel.la. Una novel.la breu, tant sols caldran 50 pàgines perquè l’autor, sense entrar en profundes reflexions filosòfiques, abordi el tema de la mort de la seva esposa, Marisa Madieri. Ho farà apropant-s’hi d’una manera indirecta a partir del mite d’Orfeu.  Ja des del títol, Así que Usted comprenderá, assistim a un llarg monòleg, una veu femenina, és Marisa?, podria ser-ho, però no, és Eurídice que parla des del món dels morts, des d’un lloc que ella anomena Casa de Repós, i li explica a un esser suprem, al que ella anomena senyor President, per què ha rebutjat el permís que li ha estat concedit de poder tornar a la vida al costat del seu espòs. 

Com un joc de miralls que superposa la realitat d’un i altre personatge entrem en una perfecta al•legoria, món real versus món del mite, Marisa versus Eurídice, i per tant Claudio versus Orfeu. El relat esdevindrà magistral. No oblidem que Marísa Madieri va morir pel verí d’un llarga malaltia, que Eurídice va morir pel verí de la picada d’una serp. Recordem que Orfeu la va plorar superant la perfecció dels seus cants, recordem que la seva música encantava fins i tot a les feres. Així les coses, què podrà fer Magris? A partir d’un sentiment d’amor profund, reflexionarà, recordarà, enyorarà, mirarà enrere els temps en que ella li donava el millor dels suports morals quan ell se sentia insegur en l’art de la poesia i de la literatura. És així com Claudio Magris ens convida a reflexionar sobre tot el que som al costat de la persona estimada i el que deixaríem de ser si un dia la perdéssim per sempre. 

Curiosa i arriscada la versió del mite que fa Magris, aquí no serà Orfeu qui es girarà per mirar la seva esposa, serà Eurídice la que no voldrà tornar a la vida anterior. Ha hagut de triar entre tornar al món dels vius i poder-li explicar a l’espòs la veritat sobre la gran pregunta... o no. Per tant Eurídice en el seu monòleg justifica la seva decisió i fa un adeu definitiu a la vida, més definitiu que la pròpia mort. Tornem al joc dels miralls, Euridice versus Marisa. Aquesta nova Eurídice, més identificada ara amb Marisa Madieri, la haurem d’entendre com una dona actual, una dona que pren les seves pròpies decisions. 

Mite y experiència personal, tot concentrat en un relat magnífic, per tant una novel.la d’autoficció, subgènere literari que barreja la ficció, en aquest cas el mite, amb elements autobiogràfics. 

Els amants de la música podran evocar aquella ària meravellosa de l’òpera de Gluck “Orfeo i Eurídice”: “Che faró senza Euridice, che faró senza il mio ben” 

Un cant a l’amor, al dolor de la pèrdua, a l’absència, quanta bellesa!.

Roser Cot