Claudio Magris
És una constant en la història de la
literatura la reflexió sobre el misteri de la vida i de la mort. Aquesta seria
la gran pregunta: què hi ha després de la mort? És la pregunta a la que Claudio
Magris intenta donar resposta en aquesta novel.la. Una novel.la breu, tant sols caldran 50 pàgines perquè l’autor, sense entrar en profundes reflexions
filosòfiques, abordi el tema de la mort de la seva esposa, Marisa Madieri. Ho
farà apropant-s’hi d’una manera indirecta a partir del mite d’Orfeu. Ja des del
títol, Así que Usted comprenderá, assistim a un llarg monòleg, una veu femenina,
és Marisa?, podria ser-ho, però no, és Eurídice que parla des del món dels
morts, des d’un lloc que ella anomena Casa de Repós, i li explica a un esser
suprem, al que ella anomena senyor President, per què ha rebutjat el permís que
li ha estat concedit de poder tornar a la vida al costat del seu espòs.
Com un
joc de miralls que superposa la realitat d’un i altre personatge entrem en una
perfecta al•legoria, món real versus món del mite, Marisa versus Eurídice, i per
tant Claudio versus Orfeu. El relat esdevindrà magistral. No oblidem que Marísa
Madieri va morir pel verí d’un llarga malaltia, que Eurídice va morir pel verí
de la picada d’una serp. Recordem que Orfeu la va plorar superant la perfecció
dels seus cants, recordem que la seva música encantava fins i tot a les feres.
Així les coses, què podrà fer Magris? A partir d’un sentiment d’amor profund,
reflexionarà, recordarà, enyorarà, mirarà enrere els temps en que ella li donava
el millor dels suports morals quan ell se sentia insegur en l’art de la poesia i
de la literatura. És així com Claudio Magris ens convida a reflexionar sobre tot
el que som al costat de la persona estimada i el que deixaríem de ser si un dia
la perdéssim per sempre.
Curiosa i arriscada la versió del mite que fa Magris,
aquí no serà Orfeu qui es girarà per mirar la seva esposa, serà Eurídice la que
no voldrà tornar a la vida anterior. Ha hagut de triar entre tornar al món dels
vius i poder-li explicar a l’espòs la veritat sobre la gran pregunta... o no.
Per tant Eurídice en el seu monòleg justifica la seva decisió i fa un adeu
definitiu a la vida, més definitiu que la pròpia mort. Tornem al joc dels
miralls, Euridice versus Marisa. Aquesta nova Eurídice, més identificada ara amb
Marisa Madieri, la haurem d’entendre com una dona actual, una dona que pren les
seves pròpies decisions.
Mite y experiència personal, tot concentrat en un relat
magnífic, per tant una novel.la d’autoficció, subgènere literari que barreja la
ficció, en aquest cas el mite, amb elements autobiogràfics.
Els amants de la
música podran evocar aquella ària meravellosa de l’òpera de Gluck “Orfeo i
Eurídice”: “Che faró senza Euridice, che faró senza il mio ben”
Un cant a
l’amor, al dolor de la pèrdua, a l’absència, quanta bellesa!.
Roser Cot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
comentaris