Que no tiene que pedirme permiso, le digo, que el pelaíto es suyo también. El niño, harto de las indirectas dice: yo soy mío.
El tema de la novel.la és la maternitat i el desaferrament. Les preguntes: Què és ser mare? Qui és més mare: la biològica o l’adoptiva? Els fills, ens pertanyen? Són les preguntes que ens llença la Lorena Salazar a través de la història d’una mare adoptiva que va acollir sense dubtar el nińo -no en sabem el nom- que li va portar la veïna. El cuida de la millor manera que sap, fa servir la imaginació i el joc. Però té dubtes - qui no en té en l’educació dels fills?- perquè se sent una impostora. Ens diu que se sent més amiga que mare.
Tener un hijo es buscar, todo el tiempo, formas de explicar el mundo. Ella les troba, aquestes formes. Les respostes que dóna a les preguntes compromeses del nen -com l’explicació de les dues mares, la blanca i la negra- són acceptades amb naturalitat per ell i li són útils quan té conflictes a l’escola.
L’acció té lloc durant un viatge de diversos dies en canoa pel riu Atrato desde Quibdó fins a Bellavista. La mare adoptiva i el nen emprenen el llarg viatge perquè la mare biològica el reclama.
L’Atrato és un dels rius més cabalosos de Colòmbia. És un riu que té una gran diversitat de peixos, principal font de proteïna de les comunitats que viuen a les seves ribes. La narració dels àpats en els llocs on la barca fa parada ens porta l’olor de peix fregit, de patacones i de fruita madura. El riu és un personatge més de la novel.la, és qui li dóna el títol. L’Atrato és molt més que el proveedor d’aliment. Es la via de transport, el subministre d'aigua, el lloc de bany, el safareig…i també una ferida que divideix el territori, ferit ell també per la contaminació de l’extracció minera.
Les persones dels poblats on fan nit al llarg del viatge són acollidores, hi ha solidaritat i es comparteix l’espai i el menjar. Però no tot és plàcid. A banda del clima, contrast de calor insuportable i pluges torrencials, hi ha una amenaça que ve dels homes de verd amb mocadors vermells que es van fent més presents a mida que ens acostem a Bellavista. Fins que la violència que intuíem esclata de manera brutal. Al final el nen no serà de ningú.
Eulàlia Picas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
comentaris