Así que usted comprendrà. Claudio Magris

 És una constant en la història de la literatura la reflexió sobre el misteri de la vida i de la mort.  Aquesta seria la gran pregunta: què hi ha després de la mort?  És la pregunta a la que Claudio Magris intenta donar resposta en aquesta novel.la. Una novel.la breu, tant sols caldran 50 pàgines perquè l’autor, sense entrar en profundes reflexions filosòfiques, abordi el tema de la mort de la seva esposa, Marisa Madieri. Ho farà apropant-s’hi d’una manera indirecta a partir del mite d’Orfeu.  Ja des del títol, Así que Usted comprenderá, assistim a un llarg monòleg, una veu femenina, és Marisa?, podria ser-ho, però no, és Eurídice que parla des del món dels morts, des d’un lloc que ella anomena Casa de Repós, i li explica a un esser suprem, al que ella anomena senyor President, per què ha rebutjat el permís que li ha estat concedit de poder tornar a la vida al costat del seu espòs. 

Com un joc de miralls que superposa la realitat d’un i altre personatge entrem en una perfecta al•legoria, món real versus món del mite, Marisa versus Eurídice, i per tant Claudio versus Orfeu. El relat esdevindrà magistral. No oblidem que Marísa Madieri va morir pel verí d’un llarga malaltia, que Eurídice va morir pel verí de la picada d’una serp. Recordem que Orfeu la va plorar superant la perfecció dels seus cants, recordem que la seva música encantava fins i tot a les feres. Així les coses, què podrà fer Magris? A partir d’un sentiment d’amor profund, reflexionarà, recordarà, enyorarà, mirarà enrere els temps en que ella li donava el millor dels suports morals quan ell se sentia insegur en l’art de la poesia i de la literatura. És així com Claudio Magris ens convida a reflexionar sobre tot el que som al costat de la persona estimada i el que deixaríem de ser si un dia la perdéssim per sempre. 

Curiosa i arriscada la versió del mite que fa Magris, aquí no serà Orfeu qui es girarà per mirar la seva esposa, serà Eurídice la que no voldrà tornar a la vida anterior. Ha hagut de triar entre tornar al món dels vius i poder-li explicar a l’espòs la veritat sobre la gran pregunta... o no. Per tant Eurídice en el seu monòleg justifica la seva decisió i fa un adeu definitiu a la vida, més definitiu que la pròpia mort. Tornem al joc dels miralls, Euridice versus Marisa. Aquesta nova Eurídice, més identificada ara amb Marisa Madieri, la haurem d’entendre com una dona actual, una dona que pren les seves pròpies decisions. 

Mite y experiència personal, tot concentrat en un relat magnífic, per tant una novel.la d’autoficció, subgènere literari que barreja la ficció, en aquest cas el mite, amb elements autobiogràfics. 

Els amants de la música podran evocar aquella ària meravellosa de l’òpera de Gluck “Orfeo i Eurídice”: “Che faró senza Euridice, che faró senza il mio ben” 

Un cant a l’amor, al dolor de la pèrdua, a l’absència, quanta bellesa!.

Roser Cot

Qui et penses que ets?. Alice Munro

"Històries de la Flo i la Rose", diu el subtítol d'aquest volum de contes publicat per l'autora el 1978. De totes les seves obres és la que més s'acosta a una novel·la ja que cada conte narra un nou episodi de la vida de la Rose i la seva madrastra Flo. Un trajecte de la infància a la maduresa d'una dona que es forma, se'n va, s'emancipa i torna -com totes les heroïnes d'Alice Munro.

 

L'estranya desaparició d'Esme Lennox. Maggie O' Farrell

 

Maggie O'Farrell és una de les veus més reconegudes de la narrativa anglesa, amb una veu molt pròpia i amb una temàtica que, encara que diversa, sempre té com a protagonista la dona.

Si l'ambientació i l'argument són diferents, tant a Hamnet com a El retrat de matrimoni o a la novel·la que ens ocupa, en canvi la lluita del personatge femení per preservar la seva singularitat és la mateixa. Els personatges de O'Farrell són dones que s'atreveixen a defensar la seva dignitat i supervivència dins d'una societat patriarcal, que té unes normes i estructures reglades i que castiga a qui intenta sortir-ne.

La narració comprèn des de l'època colonial anglesa fins als nostres temps, a través de tres generacions de dones i gira al voltant d'un gran secret familiar. No és lineal ni en el temps ni en l'espai i tan aviat està narrada en tercera persona com en primera, amb monòlegs entretallats, que en un principi ens poden desconcertar, però a mesura que avancem pàgines entrem en l'intel·ligent joc que ha proposat l'autora i anem encaixant peces fins que el relat se'ns presenta coherent i lluminós. Una novel·la que ens parla de malaltia mental, de maternitat, de sentiment de pertinença, d’estima i de dol i que posa en relleu el paper de la família com a factor determinant en el creixement dels seus membres: pot ser un lloc acollidor i amorós o punitiu i castrant reproduint els estigmes socials de l'exterior, com passa a la narració de O'Farrell.

Imma Roe

L'illa, de Gianni Stuparich

 

 L’illa de Giani Stuparich

 

 Giani Stuparich va néixer a Trieste el 1891 de mare triestina d’origen jueu i pare istrià. La ciutat era aleshores el gran port de l’imperi dels Hasburg. Va formar part de la colla d’escriptors joves que entre els inicis del segle XX i la Primera Guerra Mundial van inventar la literatura triestina. Compartien el somni d’una Europa demòcràtica i d’una nova cultura literària europea, somni que es va esvair amb la guerra. 

L’illa és un relat breu on Stuparich ens presenta la trobada d’un pare, malalt incurable, amb el fill a qui proposa tornar a l’illa natal per última vegada.

El fill, que va deixar el mar per viure a la muntanya, evoca la impressió que li produïa el pare quan era petit: com un déu, poderós, amb la cara lluminosa, la veu sonora, maneres de conqueridor: dret, senzill, alegre… i com li va ensenyar a tractar amb confiança el mar. Ara s’han canviat les tornes, el pare és el fràgil i el fill està en la plenitud de la vida.

En el relat no hi ha gaire diàleg entre pare i fill. Stuparich ens parla dels grans temes de l’existència (la vellesa, la vida com a lluita física, la malaltia, la mort) a través de les reflexions interiors dels dos protagonistes. Cap al final, sembla que s’obre una escletxa que donarà pas al diàleg:

-       Estàs trist, papa?

-       pensava que seria més valent. No ens coneixem mai prou.

El cor del fill va fer un bot… Encara tenia temps de parlar-hi: la veritat els reconfortaria a tots dos.

Però l’escletxa es tanca quan el pare desvia la conversa cap als estris de pesca que havia fet servir el vespre anterior.

Quan es dirigeixen al port per agafar el vaixell de tornada, el pare es mostra com sempre havia estat, agafat de bracet del seu fill, el bastó de la seva vellesa…, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí.

 

Eulàlia Picas

 

 

Sobre mi hija. Kim Hye Jin

 

 

Sobre mi hija 

No sovinteja entre les nostres lectures la literatura asiàtica. Avui, però, ens hi apropem de la mà d’una escriptora que està destacant en la nova literatura sud-coreana, Kim Hye-jin, i ho fem a través de la lectura de la seva novel.la “Sobre mi hija”, un relat magnífic sobre el pas del temps. Kim Hye-jin és autora de novel·les, relats curts i reculls de contes que han merescut   diferents premis i distincions al seu país natal. La seva obra s’ha traduït a diferents idiomes.

Endinsar-nos en la novel.la “Sobre mi “hija” ens porta a considerar no només què és el que ens vol dir l’autora sinó com ens ho vol dir, el què i el com. Seguirem per tant aquest ordre.

Ens trobem davant d’un relat en primera persona de Kim, la protagonista, una vídua que, per la difícil situació econòmica en que es troba, acaba treballant en una residència geriàtrica com a cuidadora Jen, una dona que està perdent la memòria i la identitat, i que acaba acollint la filla a casa seva per ajudar-se mútuament a compartir despeses, la filla i la seva parella, una relació lèsbica que ella és incapaç d’acceptar de cap de les maneres. Les reflexions de la protagonista es despleguen com quan s’obre un ventall, si mira cap a una banda veu la problemàtica de la noia jove, si mira cap a l’altra veu la part més sòrdida de la vellesa. Tres dones, tres etapes de la vida, sempre amb els mateixos problemes: els prejudicis, la precarietat laboral, els drets dels treballadors i la falta de recursos per sobreviure. Mentre anem seguint el relat descobrim una mare molt lluitadora i molt humana, però amb els seus dilemes morals, les seves il·lusions truncades, les seves pors. El lector ho haurà d’anar digerint amb calma i es farà preguntes: per què aquests sentiments i aquestes frustracions? Doncs per dos motius, per una banda pels prejudicis d’una moral tradicional i per l’altra perque el que vol per a la seva filla és que trobi un marit que li asseguri un futur estable i que tingui fills. I per què aquest rebuig a les maneres de gestionar les residències geriàtriques? De fet és una crítica social a un sistema capitalista cada cop més ferotge que retalla despeses en materials sanitaris, que dóna serveis i atencions cada cop més precaris, el que avui en dia en diem edadisme, marginació per edat.

Els temes que planteja la novel.la seran diversos, el rebuig social, la culpabilitat, la impossibilitat de comprendre. El relat es torna subtil i captivador en el cas de la relació familiar entre mare i filla, cap de les dues es capaç d’entendre l’altra, però tenen punts en comú, per exemple les reivindicacions a favor de la gent gran o les del col·lectiu LGTBIQ, totes dues tenen necessitat de fer-se visibles com a persona, una com a dona gran, l’altra com a lesbiana, seran dues lluites interconnectades. La distància entre totes dues es va suavitzant cap al final del llibre, però no del tot, només una mica, una llum, una esperança.

Amb una sintaxi clara i precisa i amb una prosa àgil molt ben cuidada, Kim Hye-jin aconsegueix un relat magnífic que manté l’interès del lector fins a l’últim moment. Cal remarcar l’excel·lent construcció dels personatges, amb les seves contradiccions però del tot coherents. Destaca d’una manera especial el discurs mental de la protagonista expressat amb frases curtes a manera de reflexions, de sentències gairebé lapidàries, per exemple:

“Envejecer es dejar de hacer una por una las cosas que nos gustan”

“El sonido de los niños no debería faltar en ninguna casa”

 “Me doy cuenta de que mis mejores días se han ido por completo”

 “Lo que a mi me inquieta no es la muerte sinó la vida”

 La novel.la té  una estructura singular. Així són els tres primers capítols: Un restaurant, dues dones, de què parlen? de diners, d’un préstec, ah, són mare i filla. Un funeral, la vetlla, qui s’ha mort?. Sembla que l’autora no ens diu gran cosa, la trama de la novel.la no acaba d’arrencar. En el tercer capítol algunes paraules ens criden l’atenció, “silla de ruedas”, “cuidadora”, “asilo”. A partir d’aquí el lector començarà a lligar caps i el relat serà més coherent i més lineal. Es tracta de la tècnica literària In medias res que consisteix en començar una narració al mig de la història, quan els personatges ja estan immersos en el conflicte. L’objectiu és sorprendre al lector, Kim Hye-Jim ho aconsegueix de totes totes. En l’últim capítol ens tornem a trobar en un funeral, qui s’ha mort? Sí, ara el lector ja sap qui s’ha mort, Jen s’ha mort i ho ha fet tranquil·la i ben cuidada a casa de Kim. L’ambient ens recordarà l’altre funeral, el del principi, i semblarà com si l’autora ens piqués l’ullet, no fos cas que els lectors ens n’haguéssim oblidat. Un bon final.

                                                                                                                 Roser Cot

 

 

 

 

 

 

 

Viatge per l,est. Christine Angot

Sinopsis ( L casa del libro)

Una crua reconstrucció literària de l’incest que va patir l’autora de mans del pare.

Amb aquesta punyent novel·la autobiogràfica, Christine Angot reprèn un tema central en la seva vida i la seva literatura: l’incest, els abusos que va patir per part del seu pare, un home d’exit –membre del servei de traducció del Consell d’Europa–, des de la pre-adolescencia fins a la vida adulta, quan ja estava casada.

Angot ha tractat la qüestió des de diversos punts de vista a L’Inceste, Una setmana de vacances –publicada en aquesta col·lecció– i Un amour impossible. Ara, a El viatge per l’est, posa tot el focus en la filla, la víctima de l’abús. És des de la seva perspectiva que es narra la historia, encara que potser caldria parlar de perspectives, ja que se succeeixen la visió de la nena, la de l’adolescent i la de la dona adulta.

Aquesta es la historia dels fets que marquen una vida, una historia de solitud i silencis. És també, potser, la novel·la amb que Angot aconsegueix tancar per fi la ferida. El llibre s’ha convertit en un esdeveniment literari a França i ha estat guardonat amb els premis Medicis 

 L casa del libro

L’esdeveniment, Annie Ernaux

 

        

L’esdeveniment,  Annie Ernaux

(obra escrita l’any 2000 i traduïda al català, el 2022, per Valèria Gaillard)

L’esdeveniment és un llibre en què s’explica un fet traumàtic, el procés que viu una

jove de vint-i tres-anys des de l’embaràs fins a l’avortament fet en la clandestinitat.

És una història autobiogràfica en què l’autora, Annie Ernaux (1940, Normandia, França)

transmet l’experiència íntima i personal de quan de jove va quedar embarassada, sense

voler-ho, d’un xicot que es va desentendre d’ella en saber-ho. A principi de la dècada

dels 60, l’avortament era tabú, estigma i delicte, a França –no es va legalitzar fins el

1975–, i la jove Ernaux es va trobar que havia de solucionar una situació que

vivia com una amenaça, que li impediria seguir els estudis i el futur que ella desitjava.

És la narració reflexiva i emocionalment intensa d’aquesta experiència. Ernaux descriu

les situacions, la vergonya, la por i el dolor que va viure en solitud durant tot el procés:

la incertesa i la preocupació pel retard de la regla; la confirmació de l’embaràs no

desitjat; la penosa peregrinació per diverses consultes on la visiten metges recelosos i

espantats que no poden o no volen ajudar-la; la realitat que tot en la seva vida ha

canviat d’un dia a l’altre, la relació amb els nois i les amigues, els plans de futur; el

patiment pel pas dels dies i mesos; l’intent desesperat de fer-se avortar ella mateixa

amb una agulla de fer mitja; i així fins a conèixer una dona “fabricant d’angelets” que

practicava avortaments a la cuina de casa seva, amb una sonda i un raspall per als

cabells. Uns dies després, la protagonista va expulsar un fetus ensangonat i mort, que

va llançar al vàter de la residència de noies on s’allotjava.

La novel·la està escrita el 2000, quan havien passat quatre dècades dels fets i l’autora ja era

una escriptora reconeguda i premiada. Admet que els seus llibres provenen de records

autobiogràfics. En una entrevista comentava: “la memòria és sobretot un instrument

d’escriptura, per a mi. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials”.

La majoria dels seus llibres estan traduïts al castellà i al català.

El 2022, Annie Ernaux, a l’edat de 82 anys, va rebre el premi Nobel de Literatura.

L’esdeveniment va ser portat al cinema per la directora Audrey Diwan el 2021,

amb una bona adaptació de la novel·la. Va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia.

Mercè Janer

"Verd aigua". Marisa Madieri

 

      

   

 VERD  AIGUA

        

   Madieri ens narra en forma de dietari, al llarg de  tres anys, i amb la perspectiva que li dona la maduresa d'edat, la seva infància i adolescència. Nascuda a Fiume, ciutat fronterera que després de la Segona Guerra Mundial va quedar annexionada a Iugoslàvia, va haver de fugir juntament amb la seva família cap a Trieste i viure allí com a refugiats

      

   La diàspora familiar i la seva vida en el Silo, la casa d'acollida durant set anys, marquen la seva adolescència. L'autora reflecteix amb gran sensibilitat com es pot viure i també somiar  en condicions en extrem precàries, La calor, el fred, el vent que es filtraven entre les parets, on no s’aconseguia tampoc cap tipus d'intimitat  Ens descriu  la seva família, qui eren i d'on venien. Darrere del refugiat que pateix hi ha històries humanes que conformen un univers malgrat totes les vicissituds, la xarxa familiar que protegeix, però també el patiment de cadascun d'ells per fer front a les circumstàncies que els toca viure. La mirada de l'autora és benèvola descrivint  l'àvia Madieri,  l'àvia Quarantotto,  l'oncle Alberto, els seus pares,  les monges on anava a estudiar. Són personatges que malgrat les seves debilitats són tractats amb  respecte i estimació i amb un deix d'ironia davant dels seus defectes. Hi ha una mirada agraïda a la gent que l'ha ajudada a ser el que és ara.

  Entre les pàgines recordades introdueix de tant en tant pàgines en present en què reflecteix el seu moment actual que viu en plenitud. Aquest moments que voldria atrapar i retenir, moments estàtics que sap que es volatilitzaran i que potser la Medusa, la Gorgona més perillosa es farà present. El pas del temps planeja en aquestes pàgines que voldries llegir i rellegir per copsar tota la seva intensitat

    Madieri a l'acabar el llibre diu: No sento tristesa sinó gratitud. Es el pòsit que ens deixa després de llegir-la.

   Marisa Madieri va néixer a Fiume l'any 1938 i va morir a Trieste el 1996. Tal com ella pressentia, va tenir una vida curta i abans de morir va voler deixar constància de la seva vida de refugiada perquè ningú no ho oblidi. Desgraciadament, 70 anys després, el Silo de Trieste encara funciona i  de manera molt precària serveix d'aixopluc per a centenars de refugiats procedents de l'Àfrica i d'Àsia   

Imma Roe

Pedres blanques . Rosa M. Prat i Balaguer

 

En el segle xiv, quan el Papa d’Avinyó, Benet XII decreta unes constitucions contràries a la llibertat  dels ordres religiosos, l’abadessa del monestir de Pedralbes, Sobirana Olzet, lluitarà pels drets de la  comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. 

SINOPSI 

Pedres blanques és una novel·la històrica del segle xiv que tracta de la confrontació  de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras  Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó. 

Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les  Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes  defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la  quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de  la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar  i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les  monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.  

L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments.  Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent. 

Novel·la Finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès (2016).  

  

DADES BIOGRÀFIQUES 

Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia (Alt  Penedès). És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat  de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està  jubilada. 

Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de  Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat. 

També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de  Sant Sadurní d’Anoia i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta  convocat per aquesta biblioteca. 

A través de la narrativa de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Pedres  blanques és la seva primera novel·la. 

L’últim amor de Baba Dunia. Alina Bronsky

 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’escriptora en llengua alemanya Alina Bronsky, nascuda a Rúsia el 1978, va viure la seva infantesa en la part asiàtica dels Urals i la seva joventut en l’Estat de Hesse, Alemanya. Va fer estudis de medecina, que no va concloure, i va treballar com a periodista. Actualment viu prop de Frankfurt. La premsa alemanya l’ha qualificat com  el debut literari més interessant de la temporada. De la seva novel.la L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda al català per Ramon Farrés, n’ha fer una cuidada edició a casa nostra l’editorial Les Hores.

Alina Bronsky basteix una història partint de fets reals, el retorn d’uns ancians que van decidir tornar a viure, i morir, a la zona d’exclusió de Txernòbil, la pionera d’aquest perillós retorn és Baba Dúnia. La història resultarà apassionant i colpidora.

Baba Dúnia, protagonista i narradora en primera persona, ens explica el seu dia a dia al petit poblet de Txernobo. Sabem com és Baba Dúnia pels seus relats, per com la tracten els veïns i per com s’hi relaciona,  per les cartes que escriu a la seva neta i a la seva filla Irina, metgessa que ha marxat a viure a Alemanya. Els veïns confien en ella i la tracten com a líder. Baba Dúnia és una dona octogenària valenta, solidària, tendra, autosuficient, forta, enginyosa. Enginyosa? sí, la veiem com se les empesca per pol·linitzar els tomàquets de l’hort amb un pinzell perquè ja no hi ha abelles. La novel.la és una lliçó constant sobre la natura, l’amistat, la convivència, el pas del temps. Baba Dúnia no només es relaciona amb el veïnatge, també ho fa amb els seus morts, de vegades parla amb l’esperit del seu difunt marit, de vegades discuteix amb ell. El relat esdevé en aquests cassos una mica poètic, fins i tot oníric, i l’escriptora ens farà gaudir del seu llenguatge especialment potent, ric i directe. La novel.la a través de la protagonista ens fa reflexionar sobre la vellesa, la por a les malalties, els prejudicis, la mort.

Aquesta és la Baba Dúnia, un personatge literari magníficament treballat que esdevé el principal atractiu d’aquesta sorprenent història. Heus aquí algunes cites destacades:

 

“Fins avui cada dia em sorprèn que encara estigui viva. I dia sí, dia no, em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. La mort pot venir, però educadament si us plau”

      

“ Als pobles del voltant abandonats ni tant sols hi ha rates, perquè  les rates necessiten la brossa, escombraries fresques i abundants. Les rates necessiten les persones”

 

“No  li guardo rancor al marit, la majoria d’homes eren així llavors. L’error no va ser haver-me’n buscat un d’equivocat, l’error va ser simplement casar-me”

 

Quan la història ja està prou avançada, es produeix un fet que farà donar un gir a la trama. Un home de mitjana edat arriba al poble amb una criatura, la seva filla. Un toc d’efecte que marcarà la vida de Baba Dúnia i de tota la comunitat. Potser no calia desencadenar el final portant la història a un altre escenari. Tant se val, perquè el resultat no deixa de ser una excel·lent peça literària  d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Temps al temps!     

    

                                                                                                                  Roser Cot