L’illa
de Giani Stuparich
Giani Stuparich va néixer a Trieste el 1891 de
mare triestina d’origen jueu i pare istrià. La ciutat era aleshores el gran
port de l’imperi dels Hasburg. Va formar part de la colla d’escriptors joves
que entre els inicis del segle XX i la Primera Guerra Mundial van inventar la
literatura triestina. Compartien el somni d’una Europa demòcràtica i d’una nova
cultura literària europea, somni que es va esvair amb la guerra.
L’illa és un
relat breu on Stuparich ens presenta la trobada d’un pare, malalt incurable,
amb el fill a qui proposa tornar a l’illa natal per última vegada.
El fill, que
va deixar el mar per viure a la muntanya, evoca la impressió que li produïa el
pare quan era petit: com un déu, poderós, amb la cara lluminosa, la veu
sonora, maneres de conqueridor: dret, senzill, alegre… i com li va ensenyar
a tractar amb confiança el mar. Ara s’han canviat les tornes, el pare és el
fràgil i el fill està en la plenitud de la vida.
En el relat no
hi ha gaire diàleg entre pare i fill. Stuparich ens parla dels grans temes de
l’existència (la vellesa, la vida com a lluita física, la malaltia, la mort) a
través de les reflexions interiors dels dos protagonistes. Cap al final, sembla
que s’obre una escletxa que donarà pas al diàleg:
- Estàs trist, papa?
-
pensava
que seria més valent. No ens coneixem mai prou.
El
cor del fill va fer un bot… Encara tenia temps de parlar-hi: la veritat els
reconfortaria a tots dos.
Però
l’escletxa es tanca quan el pare desvia la conversa cap als estris de pesca que
havia fet servir el vespre anterior.
Quan es
dirigeixen al port per agafar el vaixell de tornada, el pare es mostra com
sempre havia estat, agafat de bracet del seu fill, el bastó de la seva
vellesa…, conservant tot l’orgull d’home superior als fets, més fort que
el seu mateix destí.
Eulàlia Picas
