Seguidors

dimecres, 13 de febrer del 2019

CORRER SENSE POR. octubre 2018









Basada en fets reals, Córrer sense por (en català) o Correr  hacia un sueño (en versió castellana) ens apropa a la curta vida de Samia Yusuf Omar. Samia neix  a Mogadiscio, Somàlia,  dos mesos desprès d'esclatar la guerra civil que va destruir el país. La seva llar  està lluny del radicalisme islàmic que anava guanyant territori  i imposant restriccions als habitants del país. En aquest ambient opressor decideix que el seu joc preferit és córrer, i ho fa guiada pel seu amic Alí. Des de ben petita desitja  córrer pels carrers i somia ser atleta i participar en uns jocs olímpics... i fins que arribi el moment es prepara arriscant la seva vida i la de la seva família. 










Samia correrà i guanyarà  curses en el seu estadi derruït  i el seu somni serà acomplert quan serà seleccionada per anar a les Olimpíades de Pequín... No vull seguir, llegiu el llibre...



Giuseppe Catozzella, l'autor,  per la seva tasca humanitària a Àfrica i per la seva honestedat, ha estat nomenat per les Nacions Unides "Ambaixador de bona voluntat" en favor de la defensa dels refugiats."


Un gran petit llibre, que farà que no oblidem a Samia Yusuf Omar ni a la seva magnífica família.

Aquest llibre, a causa  de les diferents traduccions, té els títols similars, però diverses portades.


Carme R.

dilluns, 4 de febrer del 2019

L' ODISSEA..HOMER. setembre 2018






Viatge per alguns racons de l’Odissea



Tinc l’obra d’Homer a les mans i se’m plantegen dues opcions: començar la lectura per la primera pàgina i anar seguint el relat fins arribar al final, o bé obrir el llibre a l’atzar i deixar-me sorprendre pel que em vagi trobant en la diversitat de temes que conformen aquesta al·legoria de l’existència humana que és l’Odissea. Opto per la segona, a manera de joc o simplement perquè no tindria res de rellevant llegir-lo de manera lineal. I vet aquí que em trobo fent una mena de tria de  peces de puzle del que podria ser un viatge per alguns racons de l’Odissea.

M’aturo a l’illa dels feacis. Un nàufrag brut i encrostissat de salabror, amagat darrere unes mates, cobrint la seva nuesa amb una branca d’olivera. Una donzella noble en edat de casament. Ella vol saber si el nàufrag és un déu o és un mortal. Mentre les serventes fugen espaordides, ella se li enfronta amb coratge però amb discreció. Ulisses, que ha estat posseït per la nimfa Calipso, atrapat en una presó d’or on se li promet una immortalitat que ell rebutja perquè el que vol és que el deixi marxar. Ulisses, que ha estat seduït per una dona subjugadora com és la maga Circe, ara té al davant una Nausica que li ofereix un model femení humà, com una pre-Penélope, com un avançament de la tornada a casa. El repte no serà fàcil, l’adulteri no serà oportú, també ell haurà de mostrar amb galanteria la seva discreció. I, per si en té algun dubte, un aede li recitarà en el palau d’Alcínous les conseqüències dels amors adúlters d’Ares i Afrodita.

Segueixo a l’illa dels feacis. Ulisses, que ha conegut el món salvatge i inhumà del ciclop, ell que ha baixat a l’inframon i ha protagonitzat els rituals del contacte verbal amb els morts per tal que li prediguin el futur, ell que ha escoltat el cant destructiu de les sirenes, ara és acollit en un ambient benèvol, humà i civilitzat. Ara podrà gaudir de les lleis d’hospitalitat, se li oferiran riques menges en taules ben parades, se li demanarà que desvetlli la seva identitat i que faci un relat de la seva vida. La seva vida no serà estrictament allò que ha viscut, sinó allò que  serà capaç de contar als altres. Ulisses no podrà evitar les llàgrimes en un ambient tant humà i hospitalari on li serà possible mostrar les seves febleses i les seves passions amb plena sinceritat.

Al pati del palau d’Alcínous hi ha un hort. La seva descripció  és un dels racons de l’Odissea que em sembla d’una bellesa remarcable: “Allí han nascut arbres alts i ufanosos, pereres, magraners, pomeres de fruits magnífics, figueres dolces i oliveres exuberants. D’aquests arbres mai no es perd el fruit ni mai no els en falta, ni a l’hivern ni a l’estiu; són de tot l’any. I el Zèfir, que hi bufa sempre, una fruita, la fa créixer, l’altra, la fa madurar. La pera envelleix sobre la pera, la poma sobre la poma, el raïm sobre el raïm, la figa sobre la figa.....i els raïms, uns els veremen, i altres els trepitgen...Tals eren els esplèndids obsequis dels déus al palau d’Alcínous.” Un paradís ubèrrim, humit i exuberant. Quants dels nostres horts mediterranis en podrien tenir enveja!. 

I ara no me’n puc estar de apropar-me a Telèmac el dia que es fa a la mar a la recerca del seu pare. Una altra odissea dins de l’Odissea. Un noi inexpert que acaba de deixar la infantesa, com pot ser tant destre en la navegació? És clar que la deessa Atenea, invisible, li farà costat: “Els companys deslligaren les amarres, pujaren dalt i s’assegueren als bancs. Atenea, la d’ulls d’òliba, els envià una brisa favorable, un zèfir fresc, que brunzia sobre la mar vinosa. Telèmac va apressar els companys i els va ordenar que preparessin el cordam. Ells obeïren les seves ordres i, aixecant el pal d’avet, el plantaren dins l’encaix de la biga travessera. El lligaren amb sogues i hissaren la vela blanca amb corretges de pell de bou. El vent inflà la vela pel mig i l’onada de porpra ressonava molt fort al voltant de la quilla, mentre la nau avançava......I la nau va fer el seu camí durant tota la nit i l’albada.”    

I Penèlope? Amb ella  completaríem el nucli familiar.  Ella des d’Ítaca espera el retorn del seu marit convençuda que encara és viu i es nega a triar un pretendent que substitueixi Ulisses al seu llit i al seu reialme. Teixeix i desteixeix en un intent de manipular la percepció del pas del temps.

Fullejo i torno a Ulisses. La nau que li han proporcionat els feacis fondeja ja a l’illa d’Ítaca. La seva terra està ocupada per gent superba que es mengen els seus ramats i es beuen el seu vi, pretenen el seu tron i el llit de Penèlope. Ni ell reconeix la terra paterna ni tampoc serà reconegut pels seus. Disfressar-se de captaire serà l’estratègia per tantejar què li cal fer i no haver d’actuar impulsivament. Serà novament un altra odissea. Haurà de buscar la manera de ser reconegut pel porquerol, pel seu fill, pel seu pare, com una cadena de reconeixements, voluntaris o casuals, fins arribar a Penèlope. La seva personalitat, deslluïda després de tant  llarga absència, s’haurà de tornar a construir, mica en mica.

 El primer que el reconeix és el seu gos: “Un gos que jeia allí va aixecar el cap i les orelles; era Argos, el gos del pacient Odisseu, que ell mateix havia criat sense poder-ne gaudir, abans de marxar cap a la sagrada Ílion. Temps enrere els nois joves se l’enduien per perseguir les cabres muntanyenques, els cérvols i les llebres, però ara, com que l’amo era fora, estava allí abandonat vora un munt de fems de mules i de bous...Allí estava ajagut el gos, tot ple de paparres. Tant bon punt va veure que Odisseu era a prop, va moure la cua i va deixar caure les orelles....Ell se’n va adonar des de lluny i es va eixugar una llàgrima.”

També una dona el reconeix, no és Penèlope, és una criada vella que en rentar-li els peus li toca la cicatriu d’una ferida que de jove li havia fet un senglar: “La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i s’inclinà cap a un costat. L’aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: Tu ets el veritable Odisseu, fill meu. No t’he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo.”   
Tants i tants moments a l’Odissea podrien ser un racó de bellesa literària. No caldrà ser exhaustius. Cada nova lectura de l’Odissea ens descobrirà aquell moment, aquell matís, aquell color del mar, aquell Ulisses ara agosarat, ara prudent, ara astut, ara amant, ara galant. Quedem-nos amb la certesa que avui, al cap de vint-i-vuit segles, el poema d’aquell suposat Homer, fos qui fos, encara el pot abordar el lector contemporani amb una lectura fluida i emocionant, això sí, sempre d’una manera renovada i amb una reinterpretació que estigui d’acord als temps que estem vivint. Diuen que cada vegada que un lector llegeix l’Odissea, Ulisses torna a emprendre el viatge cap a Ítaca.


                                                                                                     Roser