L’esdeveniment, Annie Ernaux

 

        

L’esdeveniment,  Annie Ernaux

(obra escrita l’any 2000 i traduïda al català, el 2022, per Valèria Gaillard)

L’esdeveniment és un llibre en què s’explica un fet traumàtic, el procés que viu una

jove de vint-i tres-anys des de l’embaràs fins a l’avortament fet en la clandestinitat.

És una història autobiogràfica en què l’autora, Annie Ernaux (1940, Normandia, França)

transmet l’experiència íntima i personal de quan de jove va quedar embarassada, sense

voler-ho, d’un xicot que es va desentendre d’ella en saber-ho. A principi de la dècada

dels 60, l’avortament era tabú, estigma i delicte, a França –no es va legalitzar fins el

1975–, i la jove Ernaux es va trobar que havia de solucionar una situació que

vivia com una amenaça, que li impediria seguir els estudis i el futur que ella desitjava.

És la narració reflexiva i emocionalment intensa d’aquesta experiència. Ernaux descriu

les situacions, la vergonya, la por i el dolor que va viure en solitud durant tot el procés:

la incertesa i la preocupació pel retard de la regla; la confirmació de l’embaràs no

desitjat; la penosa peregrinació per diverses consultes on la visiten metges recelosos i

espantats que no poden o no volen ajudar-la; la realitat que tot en la seva vida ha

canviat d’un dia a l’altre, la relació amb els nois i les amigues, els plans de futur; el

patiment pel pas dels dies i mesos; l’intent desesperat de fer-se avortar ella mateixa

amb una agulla de fer mitja; i així fins a conèixer una dona “fabricant d’angelets” que

practicava avortaments a la cuina de casa seva, amb una sonda i un raspall per als

cabells. Uns dies després, la protagonista va expulsar un fetus ensangonat i mort, que

va llançar al vàter de la residència de noies on s’allotjava.

La novel·la està escrita el 2000, quan havien passat quatre dècades dels fets i l’autora ja era

una escriptora reconeguda i premiada. Admet que els seus llibres provenen de records

autobiogràfics. En una entrevista comentava: “la memòria és sobretot un instrument

d’escriptura, per a mi. I el passat és la mina d’on trec molts dels meus materials”.

La majoria dels seus llibres estan traduïts al castellà i al català.

El 2022, Annie Ernaux, a l’edat de 82 anys, va rebre el premi Nobel de Literatura.

L’esdeveniment va ser portat al cinema per la directora Audrey Diwan el 2021,

amb una bona adaptació de la novel·la. Va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia.

Mercè Janer

"Verd aigua". Marisa Madieri

 

      

   

 VERD  AIGUA

        

   Madieri ens narra en forma de dietari, al llarg de  tres anys, i amb la perspectiva que li dona la maduresa d'edat, la seva infància i adolescència. Nascuda a Fiume, ciutat fronterera que després de la Segona Guerra Mundial va quedar annexionada a Iugoslàvia, va haver de fugir juntament amb la seva família cap a Trieste i viure allí com a refugiats

      

   La diàspora familiar i la seva vida en el Silo, la casa d'acollida durant set anys, marquen la seva adolescència. L'autora reflecteix amb gran sensibilitat com es pot viure i també somiar  en condicions en extrem precàries, La calor, el fred, el vent que es filtraven entre les parets, on no s’aconseguia tampoc cap tipus d'intimitat  Ens descriu  la seva família, qui eren i d'on venien. Darrere del refugiat que pateix hi ha històries humanes que conformen un univers malgrat totes les vicissituds, la xarxa familiar que protegeix, però també el patiment de cadascun d'ells per fer front a les circumstàncies que els toca viure. La mirada de l'autora és benèvola descrivint  l'àvia Madieri,  l'àvia Quarantotto,  l'oncle Alberto, els seus pares,  les monges on anava a estudiar. Són personatges que malgrat les seves debilitats són tractats amb  respecte i estimació i amb un deix d'ironia davant dels seus defectes. Hi ha una mirada agraïda a la gent que l'ha ajudada a ser el que és ara.

  Entre les pàgines recordades introdueix de tant en tant pàgines en present en què reflecteix el seu moment actual que viu en plenitud. Aquest moments que voldria atrapar i retenir, moments estàtics que sap que es volatilitzaran i que potser la Medusa, la Gorgona més perillosa es farà present. El pas del temps planeja en aquestes pàgines que voldries llegir i rellegir per copsar tota la seva intensitat

    Madieri a l'acabar el llibre diu: No sento tristesa sinó gratitud. Es el pòsit que ens deixa després de llegir-la.

   Marisa Madieri va néixer a Fiume l'any 1938 i va morir a Trieste el 1996. Tal com ella pressentia, va tenir una vida curta i abans de morir va voler deixar constància de la seva vida de refugiada perquè ningú no ho oblidi. Desgraciadament, 70 anys després, el Silo de Trieste encara funciona i  de manera molt precària serveix d'aixopluc per a centenars de refugiats procedents de l'Àfrica i d'Àsia   

Imma Roe

Pedres blanques . Rosa M. Prat i Balaguer

 

En el segle xiv, quan el Papa d’Avinyó, Benet XII decreta unes constitucions contràries a la llibertat  dels ordres religiosos, l’abadessa del monestir de Pedralbes, Sobirana Olzet, lluitarà pels drets de la  comunitat i per la llibertat dels seus sentiments. 

SINOPSI 

Pedres blanques és una novel·la històrica del segle xiv que tracta de la confrontació  de la comunitat religiosa del monestir de les monges clarisses de Santa Maria de Petras  Albas de la vila de Sarrià amb el Papa Benet XII d’Avinyó. 

Tot s’origina quan el pontífex vol reformar els ordes religiosos i promulga les  Constitucions. L’abadessa Sobirana Olzet i la comunitat de monges de Pedralbes  defensen els privilegis concedits per la reina Elisenda de Montcada i de Pinós, la  quarta esposa del rei Jaume II de la Corona d’Aragó, al monestir en el moment de  la seva creació, basats en l’autogestió del patrimoni econòmic i la llibertat d’entrar  i sortir del cenobi. A causa de l’enfrontament, el Papa decreta la clausura de les  monges i, per regir el monestir, nomena un administrador i uns confessors.  

L’abadessa lluitarà pels drets de la comunitat i per la llibertat dels seus sentiments.  Els esdeveniments li faran reviure el seu passat adolescent. 

Novel·la Finalista del Premi Autor Revelació de l’Ateneu Barcelonès (2016).  

  

DADES BIOGRÀFIQUES 

Rosa Maria Prat i Balaguer va néixer a Terrassa el 1950 i viu a Sant Sadurní d’Anoia (Alt  Penedès). És doctora en Ciències de l’Educació i llicenciada en Pedagogia per la Universitat  de Barcelona. Va exercir de mestra i directora d’educació primària i actualment està  jubilada. 

Ha estat membre del Consell de Cent Lectors del Premi de Narrativa de l’Odissea de  Vilafranca del Penedès i el 2015 va formar part del seu jurat. 

També és membre del Club de Lectura Celler de Lletres de la Biblioteca Municipal de  Sant Sadurní d’Anoia i el 2015 va formar part del jurat del Primer Premi de Novel·la curta  convocat per aquesta biblioteca. 

A través de la narrativa de ficció intenta recuperar la memòria històrica i donar veu a les dones. Pedres  blanques és la seva primera novel·la. 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’últim amor de Baba Dunia

 

L’escriptora en llengua alemanya Alina Bronsky, nascuda a Rúsia el 1978, va viure la seva infantesa en la part asiàtica dels Urals i la seva joventut en l’Estat de Hesse, Alemanya. Va fer estudis de medecina, que no va concloure, i va treballar com a periodista. Actualment viu prop de Frankfurt. La premsa alemanya l’ha qualificat com  el debut literari més interessant de la temporada. De la seva novel.la L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda al català per Ramon Farrés, n’ha fer una cuidada edició a casa nostra l’editorial Les Hores.

Alina Bronsky basteix una història partint de fets reals, el retorn d’uns ancians que van decidir tornar a viure, i morir, a la zona d’exclusió de Txernòbil, la pionera d’aquest perillós retorn és Baba Dúnia. La història resultarà apassionant i colpidora.

Baba Dúnia, protagonista i narradora en primera persona, ens explica el seu dia a dia al petit poblet de Txernobo. Sabem com és Baba Dúnia pels seus relats, per com la tracten els veïns i per com s’hi relaciona,  per les cartes que escriu a la seva neta i a la seva filla Irina, metgessa que ha marxat a viure a Alemanya. Els veïns confien en ella i la tracten com a líder. Baba Dúnia és una dona octogenària valenta, solidària, tendra, autosuficient, forta, enginyosa. Enginyosa? sí, la veiem com se les empesca per pol·linitzar els tomàquets de l’hort amb un pinzell perquè ja no hi ha abelles. La novel.la és una lliçó constant sobre la natura, l’amistat, la convivència, el pas del temps. Baba Dúnia no només es relaciona amb el veïnatge, també ho fa amb els seus morts, de vegades parla amb l’esperit del seu difunt marit, de vegades discuteix amb ell. El relat esdevé en aquests cassos una mica poètic, fins i tot oníric, i l’escriptora ens farà gaudir del seu llenguatge especialment potent, ric i directe. La novel.la a través de la protagonista ens fa reflexionar sobre la vellesa, la por a les malalties, els prejudicis, la mort.

Aquesta és la Baba Dúnia, un personatge literari magníficament treballat que esdevé el principal atractiu d’aquesta sorprenent història. Heus aquí algunes cites destacades:

 

“Fins avui cada dia em sorprèn que encara estigui viva. I dia sí, dia no, em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. La mort pot venir, però educadament si us plau”

      

“ Als pobles del voltant abandonats ni tant sols hi ha rates, perquè  les rates necessiten la brossa, escombraries fresques i abundants. Les rates necessiten les persones”

 

“No  li guardo rancor al marit, la majoria d’homes eren així llavors. L’error no va ser haver-me’n buscat un d’equivocat, l’error va ser simplement casar-me”

 

Quan la història ja està prou avançada, es produeix un fet que farà donar un gir a la trama. Un home de mitjana edat arriba al poble amb una criatura, la seva filla. Un toc d’efecte que marcarà la vida de Baba Dúnia i de tota la comunitat. Potser no calia desencadenar el final portant la història a un altre escenari. Tant se val, perquè el resultat no deixa de ser una excel·lent peça literària  d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Temps al temps!     

    

                                                                                                                  Roser Cot

JA ESTEM MORTS, AMOR. Xavier Aliaga

 

JA ESTEM MORTS, AMOR

 

L'autor dona veu a l'Anaïs, una veu omniscient que ens parla des del més enllà, perquè és morta. Aquesta opció fantasiosa es fa autèntica i creïble al final de la narració i dona tot el sentit a l'obra.

L'Anaïs ens explica la vida dels seus pares, des dels seus inicis prometedors com a parella fins que lentament van naufragant en la rutina, la feina, els fills, hores discordants... per acabar caient en un pou d'incomunicació i retrets. El seu món va agafant línies divergents i el buit es va instal·lant en les seves vides. 

Tot succeeix sota la mirada de les filles, que presencien el caos i el no retorn a l'estabilitat. La seva vida queda totalment arrasada amb la mort de les filles i la narració es converteix en una anàlisi dels sentiments dels personatges, que es refugien en ells mateixos per salvar el més important de la seva unió.  Sensibilitat, respecte i estima entre dos essers totalment desvalguts impregnen aquestes pàgines.

La narració és molt fluida, molt rica en matisos, amb un llenguatge precís, que malgrat el tema que tracta no es recrea en la desgràcia. Fa servir l'el·lipsi i les frases per acabar.

Hi ha personatges secundaris i temes tractats, com la servitud del periodisme i la complexitat de l'adolescència, que no ens aparten del tema de fons, sinó que el completen.

L'autor fa servir la paraula escrita com a eina sanadora i capaç de transformar la realitat, les paraules que afilen, analitzen i aprofundeixen en les relacions humanes i que poden donar una segona oportunitat per seguir endavant quan sembla que tot s'acaba.

I que gire la roda.

Xavier Aliaga. Escriptor i periodista valencià amb nombroses col·laboracions dins

del món cultural, ha estat responsable de cultura del setmanari El Temps i columnista

de diversos diaris. Des del 2022 és membre del Consell Valencià de Cultura. Com a

novel·lista té set novel·les publicades. 

Ja estem morts, amor va ser finalista dels premis Llibreter i Finestres.

Imma Roe

• 

 

Ja el títol de la novel·la ens dona la imatge del caràcter de la protagonista. Boulder, blocs de roques aïllades que resisteixen totes les inclemències del temps.

El personatge creat per Eva Baltasar és com un boulder, viu despullada de tot allò que és accessori i només busca el que és essencial. Fuig del treball en equip, no suporta els ramats, mira de guardar-se'n.

Treballa amb les seves mans transformant aliments i desitja ser lliure a través de la seva solitud, passant inadvertida als ulls dels altres.

Aquesta llibertat tan buscada queda truncada quan s'enamora i el desig eròtic l'inunda plenament, "He conegut la Sansa. Per uns moments he estat conscient del magma inestable sobre el que sura el miracle dels oceans i els continents". Aquest sacseig emocional la porta a fer concessions,  a establir-se en un lloc fix, comprar una casa, acceptar relacions socials i,  finalment, a compartir a contracor la maternitat que desitja la seva parella.

Una obra narrada en present des del propi Jo, que ens parla de solitud, desig, erotisme, pulsions i d'una maternitat viscuda amb exclusivitat. Llenguatge poètic que crea imatges molt suggestives, sense diàlegs i amb una prosa molt rica, ambientada en un país on la força de la natura és tan potent com el caràcter que forma la personalitat de la protagonista.

 

Eva Baltasar, nascuda a Barcelona el 1978, es va donar a conèixer amb un recull poètic publicat l'any 2008. Des de llavors la seva obra poètica no ha cessat i no és fins l'any 2018, després de publicar la seva primera novel·la Permagel, a la que han seguit Boulder i Mamut, que s'ha convertit en una de les veus més reconegudes de la literatura catalana.

Boulder va ser distingida amb el Premi Òmnium 2020 a la millor novel·la i va suposar la primera

nominació al premi internacional Booker Prize per un llibre escrit en català.

Imma Roe

 

 

La publicació d’un nou llibre de Sara Mesa sempre és una molt agradable sorpresa. La seva obra narrativa ha estat present en les nostres tertúlies del grup de lectura i l’hem comentat abastament en lectures anteriors: “Cara de pan”, “Un amor”. Sabem, per tant, que tornar a llegir Sara Mesa serà endinsar-se en algun tipus d’atmosfera pertorbadora i claustrofòbica que ens farà viure una intriga constant des del primer paràgraf fins al final.

A la portada del llibre hi ha una casa de cartró amb un rem a cada banda, navega?, sembla que es manté ferma, però no sabem ben bé ni com ni perquè. Sara Mesa ens convida a trucar aquesta porta, a entrar, a observar sense dir res, a veure què passa. Primer capítol, la casa per dintre, els passadissos, les portes tancades, o ajustades,  qui parla?  Silenci? És realment un començament molt potent que ens prepara per saber què és el que hi passa aquí dintre, escletxes? rumors? mitges veritats?. Encara no coneixem els personatges d’aquesta historia però ja sentim la primera veu, diu, o millor dit, proclama : “ En esta familia no hay secretos”, la veu del pare. 

Serà una novel.la en la que s’explica la vida d’una família des de la diferent perspectiva de cadascun dels seus membres, cada capítol ens l’explica o bé la mare o bé el germà gran, o bé algú un altre. El resultat serà un entramat de moltes històries on cap d’elles s’imposa sobre les altres, Això sí, com si fos un puzle, tot encaixa a la perfecció. Novel.la coral, per tant, on no hi ha un protagonista, sens dubte el verdader protagonista serà el títol mateix del llibre: “La família”. Tampoc la cronologia segueix un ordre, de vegades el personatge és jove o  adolescent i en un altre episodi el podem trobar en una altra etapa de la vida, i el lector viurà el repte de intentar comprendre l’evolució de la seva personalitat. Tampoc caldrà buscar-li a cada història un final, no hi és. A tall d’exemple, en un dels capítols els dos nens amagats a l’armari a través d’una escletxa espien el seu pare que s’eixuga unes llàgrimes i surt de l’habitació, i el capítol acaba així: “Nosotros salimos más tarde, y no pasó nada más aquel día”.  Ès precisament  l’últim capítol però podria ser qualsevol altre. Hi ha qui parla de final obert, o potser és que en aquest tipus d’ estructura narrativa a la novel.la no li cal un final.  

 Mesa és experta en crear els personatges des d’una profunda dimensió psicològica que en aquest cas es mouen en aquest ambient familiar auster i opressiu, quasi d’asfíxia . El pare, la mare, dos fills, una filla i una neboda adoptada. Tindrem l’escenari perfecte perquè l’autora, sense entrar en judicis de moral, explori aquells temes que són una constant en les seves obres, els conflictes de l’adolescència, el desig de llibertat, els límits del què és bo i el què és dolent, la marginació social, la crítica dels valors tradicionals de la institució familiar, l’autoritarisme i la obediència. Hi haurà  silencis, hi haurà pors, no hi haurà violència física però sí que hi haurà violència psicològica.

En aquesta lectura no hi trobarem una novel.la convencional ni una estructura convencional, Sara Mesa segueix explorant una manera pròpia de novel·lar una història i el resultat és del tot sorprenent.

En una entrevista a El País l’autora diu que la família hauria de tenir una connotació neutra, ni bona ni dolenta, perquè de famílies n’hi ha de bones i de dolentes. Però aquí sí que té una connotació negativa, un pare autoritari, un ambient repressiu, ningú diu del tot la veritat, tothom amaga alguna cosa i funcionen com una secta. I parlant del seu llibre ens explica: Tengo la sensación de que “La família” es la más sólida de mis novelas , la más densa, porque la escribí sin distracciones, en siete meses, durante el confinamiento. Hay en ella una carga más emocional.

Llegir Sara Mesa ens permet gaudir d’una prosa rica i polida, quasi impecable, és  com una melodia que se’ns ha quedat enganxada a l’oïda. Potser és per això que diuen que els llibres de Sara Mesa són fàcils de llegir i difícils d’abandonar.

 

                                                                                                                                                   Roser Cot

 

 

 

 

Alberta tiene un amante

Birgit Vanderbeker és una novel·lista alemanya, nascuda a la República

Federal. Des de 1993 viu en una petita localitat del sud de França. Autora

de “Temps de pau” i “Musclos per sopar” es va donar a conèixer

internacionalment per la seva prosa cada cop més depurada i per la seva

temàtica recurrent sobre les relacions humanes, especialment dins de la

institució familiar. En la majoria dels seus llibres el món quotidià petit

burgès està tractat amb ironia i humor.

“Alberta tiene un amante” és la seva darrera novel.la. En una breu sinopsi

podríem dir que es tracta d’una història d’amor impossible, aparentment

banal. Però el que intriga al lector és una qüestió de perspectiva. L’obra

s’estructura al voltant de tres capítols i en cadascun d’ells el lector es veu

arrossegat a una mena de trampa, a un joc de perspectives diferents però

que en realitat se superposen.

L’Alberta estima en Nadan, un astrofísic, els principis existencials del qual

semblen ser precisos i ordenats ja que el seu pijama està ben planxat.

Però el resultat de la seva història és decebedor. Quan Alberta i Nadan es

tornen a enamorar ha passat molt de temps. Decideixen escapar junts,

però es troben amb el desencant de la vida quotidiana i l’amor es perd pel

camí. En la seva tercera trobada, Alberta té la seva vida, Nadan té la seva

família. Una vegada més es faran un petó, però aquesta vegada Alberta

simplement haurà tingut un amant. En el transcurs del relat amorós

apareix de sobte un altre element que reclama el seu protagonisme: hi ha

una narradora en primera persona que viu en el sud de França i declara

haver escrit la història d’Alberta i Nadan mentre esperava el seu marit que

treballa a Lió. La similitud entre Alberta i la narradora posa en estat

d’alerta al lector, heus aquí la trampa, el joc de perspectives, de veritats i

mentides, s’haurà de descobrir qui és qui i qui fa què amb qui. No

desvetllarem el final.

La prosa és precisa i depurada, aparentment senzilla, perfecta com un

mecanisme de rellotgeria, és per gaudir-la.

Roser Cot

El monestir de l'amor secret.

M. Dolors Farrés situa l’acció de la novel.la al monestir de Sant  Llorenç del Munt, situat  al terme de Sant Julià de Vilatorta. El monestir-fortalesa penjat sobre uns espadats vermells, que tenen el Montseny a llevant i la plana de Vic a ponent, va ser adquirit pel pare de l’autora en estat ruïnós. En Francesc Farrés va invertir gran part de la seva fortuna i del seu temps en la reconstrucció i la investigació sobre la història del lloc. La Dolors va créixer jugant entre les pedres i les descobertes arqueològjiques i es va contagiar de la passió del seu pare per l’indret. Així, a partir de la documentació trobada al monestir i la dels arxius de la comarca va bastir el context geogràfic i històric de la novel.la.

El títol original de la novel.la és L’Hora quieta que va ser finalista del Premi Sant Jordi 2007. La Dolors explica que l’editor que la va publicar li va fer canviar el títol perquè el que ella havia triat no era prou comercial i que també calia reduir la llargada del text. En aquell moment, ella ho va acceptar, però sempre li ha quedat la recança d’haver-ho fet. Per a ella l’hora quieta és el moment de la trobada dels amants, aquests frares que intenten reprimir la forta atracció sexual que acaba desbordant-los i portant-los a un final tràgic. La Dolors explica que té un idil·li amb en Galceran -el metge brillant que es reclou al monestir per intentar escapar del seu pecat- cosa que es trasllueix en tots els passatges en què ell és present. Ella explica que en les llargues hores de soledat a l’habitació més alta del monestir on va escriure gran part de la novel·la no va tenir mai por perquè en Galceran era sempre amb ella.

Eulàlia.

 

Karine Tuil. LES COSES HUMANES

 

El meu fill té un esperit lleial i valent, és intel·ligent, recte i afectuós. No es pot

destruir la vida d'un noi per vint minuts d'acció. Aquesta frase la va escoltar l'autora

en un judici per violació i és el que la va fer reflexionar i motivar per escriure Les

coses humanes, aquestes coses humanes que expliquen la complexitat de la vida, tot

el que ens passa, tant de bo com de dolent.

Va escriure una ficció, però basada en fets reals. Hores assistint a judicis, escoltant

víctimes i familiars, observant i analitzant els diversos personatges implicats, acudint

a arxius i documentant-se, comprovant com funcionen els judicis paral·lels i el paper

dels mitjans de comunicació .

Amb tot aquest bagatge de treball, Karine Tuil s'adona que només la literatura

pot ser una eina essencial per poder mostrar l'ambigüitat, que cada vegada es troba

menys a la societat, on se'ns obliga constantment a opinar, jutjar i prendre partit.

L'autora exposa els fets i dona veu a tots els personatges. Els coneixem amb totes les

seves arestes, estudiats de forma polièdrica, amb les seves mancances i virtuts i ens

deixa a nosaltres recompondre i valorar el que ens ha narrat, perquè ella no es posiciona.

Karine Tuil ( París 1972 ) llicenciada en dret de la comunicació i ciències de la

informació. Ha publicat deu novel·les i per Les coses humanes va rebre el Goncourt

des lycéens. Les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes.

 

Imma Roe

 

Musclos per sopar.

• 

La novel·la comença amb l’explicació de la filla de com és la relació amagada i real entre pare i mare i germà. Ens descobreix el martiri en què viu la família, el fanatisme del pare per mantenir l’ordre i una exagerada pressió perquè cadascú doni el millor de si mateix. Ell forçava la submissió i generava por.

El pare va créixer en una situació de pobresa i pensa que imposant les seves idees donarà la imatge d’una família feliç, però això només consta en la seva felicitat. La família no ha d’exigir res i acceptar la seva voluntat. La mare s’ha deixat oprimir totalment. 

Com que la família procedia de l’Alemanya oriental es podria pensar que la novel·la té una relació amb l’estructura política d’aquest país amb un sistema dictatorial. La família va fugir abans de la caiguda del mur.

L’autora, Birgit Vanderbeke, escriptora alemanya nascuda el 1956, va guanyar el prestigiós premi Ingeborg Bachmann amb aquesta novel.la, escrita el 1990.

El llibre ¨Musclos per sopar ¨és fa servir als instituts alemanys com a text d’examen i entre altres aspectes s’analitza la relació pare i filla, pare i germà, pare i mare i la complicitat i l’harmonia de la família. 

Un altre aspecte és la imatge de la dona  i perquè la família no pot conviure contenta i pacíficament.

Helga

 

“Amor” de Hanne Orstavik

Hanne Orstavik és una escriptora rellevant de la literatura noruega contemporània. La novel·la “Amor” es va publicar el 1997 i es considera un dels millors llibres publicats en els últims vint-i-cinc anys al seu país. Ha estat traduït a 23 idiomes.

És la història de la Vibeke, una mare soltera jove, i el seu fill Jon durant una nit gèlida en un poble petit al nord de Noruega on acaben de traslladar-se. És la vigília del novè aniversari d’en Jon i una fira ambulant ha arribat al poble. Mentre el noi surt pel veïnat a vendre bitllets de loteria del seu club esportiu, la Vibeke, centrada en els propis pensaments i preocupacions, decideix anar a la biblioteca local.

Al llarg d’una intensa nit freda, mare i fill, per separat, van improvisant el que fan segons van sorgint els esdeveniments. Les preocupacions, anhels i fantasies de l’un i de l’altra estan a una distància abismal. Una creixent sensació de tensió i inquietud s'apodera de la història. 

“Amor” és una novel·la sobre la distància entre els éssers humans, la incomunicació, la solitud, l’absència i la recerca de l’amor.  

La visualització del documental “La teoria sueca del amor” pot ajudar a entendre aquests dos protagonistes.

Mercè Janer

 

 

 La Carmina, protagonista principal de la novel·la, té vuitanta-set anys, sempre ha estat soltera i té un caràcter fort i independent. Quan era jove no es va deixar acovardir pels convencionalismes i formalismes de l’època i ara, de velleta, s’esforça per mantenir la seva independència i li costa acceptar la fragilitat de la vellesa i l’ajuda de persones externes, que veu com a limitadores de la seva llibertat.

Vol continuar vivint sola a casa seva fent el que li agrada, escoltar música, llegir, fumar, seguir parlant amb el seu peix petoner o sortir a passejar. És conscient que les forces no l’acompanyen i que la memòria tampoc, però no vol sentir a parlar d’anar a viure amb les nebodes ni a una residència, que és el que elles li proposen.

És una novel·la que parla de la mort i la seva proximitat i l’autora ho tracta d’una manera senzilla i delicada.

La protagonista ho afronta amb contradiccions i d’una forma valenta. Conscient que la vida se li acaba, vol deixar-ho tot preparat. Organitza els papers que són importants, llença els que són inútils, regala roba i mobles, prepara regals, però, sobretot, vol que les seves nebodes coneguin la història del seu primer i gran d’amor, que va viure quan era jove i que ha guardat en secret fins ara. Records que li permeten expressar agraïment per la vida que ha tingut.

La narració combina el temps passat i el present de la protagonista i el seu entorn, la Barcelona dels anys cinquanta i l’actual.

Malgrat la duresa de la temàtica que es planteja i les reflexions que genera, és una novel·la àgil, entretinguda i fins i tot divertida en alguns moments.

L’autora, en una entrevista, diu que la vellesa és un moment de lleugeresa, de desprendre’s de l’equipatge sobrant en tots els sentits i, sobretot, el moment de donar les gràcies, actituds que veiem en la Carmina.

 

Mercè Janer

 

 

 

Algo en lo que creer- Nickolas Butler

En un poble rural hi viu Lyle. Allí ha nascut, s'ha enamorat, ha tingut fills i espera

morir-hi. Conviu amb la gent que com ell s'han fet grans al mateix lloc: el seu amic

Hoot, bondadós i gran bevedor; el pastor de l'església, al qual, malgrat el seu

escepticisme religiós, confia tots els seus dubtes; i el matrimoni amb qui

comparteix, ja en la seva jubilació, el treball i el gust per la terra. Un petit món amb

tota la seva complexitat, on són presents la mort, els dubtes, les decepcions,

però també les il·lusions i les alegries. Hi ha un fil unitari que passa de generació en

generació i que els fa sentir partícips d'una comunitat i un lloc.

I és en aquest entorn on Lyle i la seva dona Peg acullen la seva filla i el net. Els reben

com un preciós regal que han de cuidar.

La convivència amb la filla no és fàcil, però ho supleixen amb la seva gran capacitat d'estimar.

És profundament tendra la relació que s'estableix entre l’avi i el net.

Els fets que es narren estan íntimament lligats a la descripció de la natura, van en

paral·lel. No és gratuït que els apartats del llibre es corresponguin a les quatre

estacions de l'any. La bellesa dels crepuscles, les nevades, els brots primaverals, van

lligats a les sensacions i els sentiments dels personatges. La vida flueix de manera

harmònica i transformadora. Trobem un paral·lelisme eloqüent entre la dura batalla

contra el fred i el gel per salvar els primers brots de les pomeres en front de la

inacció davant la malaltia del nen. És aquest fet el que trasbalsa, per irracional i

incomprensible, i dona el punt d'inflexió a la narració.

Una narració en què destaca principalment el valor de l'amistat i el profund

sentiment d'amor als fills, tractat amb molta subtilesa i amb un desig de paralitzar el

temps, perquè aquest no transformi el que tant s'estima.

Prosa senzilla i poètica que es tanca amb una bella metàfora en forma de somni que ens emociona i commou.

Nickolas Butler va néixer l'any 1979, va estudiar literatura a l'estat de Wiscosin, lloc

on viu i on ha situat la major part de les seves novel·les, entre elles Algo en lo que

creer, publicada l'any 2020. Ha escrit novel·les, contes i poesia i la seva obra ha estat

traduïda a diverses llengües

Imma Roé

“El país dels altres”, de Leïla Slimani

 

• 

“El país dels altres” és la primera entrega d’una trilogia on l’autora marroquina francòfona Leïla Slimani s’inspira en les històries i records que li explicava la seva àvia materna, qui, com la protagonista, va abandonar el seu país i seguí el seu marit fins a Meknès.

 

Aquesta novel·la ens transporta al Marroc del 1944 al 1955, període que va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a  les revoltes del Marroc que van acabar, el 1956, amb la consecució de la independència política d’aquest país.   Els protagonistes principals de la història són, la Mathilde, una jove alsaciana que s’enamora d’Amine Belhaj, un oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès; els fills d’ells dos, Aïcha i Selim, nascuts al Marroc, i com a personatges secundaris, la pròpia família d’Amine, la seva mare, els germans i la Selma, la seva germana.

 

Acabada la Segona Guerra Mundial, la parella es trasllada a Meknès, a l’interior del Marroc. Mentre Amine s’escarrassa perquè una finca heretada del seu pare, de terres ingrates i pedregoses, comenci a donar fruit, la Mathilde, que és molt jove, se sent ofegada pels costums i el clima del país. Aïllada a la finca agrícola, amb dos fills petits, pateix la desconfiança que inspira per ser estrangera, dona i catòlica. Al llarg d’aquests deu anys, la parella conviu amb elements de xoc cultural entre ells, són molt diferents, i en un entorn de tensió social i política que va creixent subtilment, fins que el 1955 el Marroc està al caire de la independència. Tant als colons francesos com als autòctons els costa d’acceptar aquesta parella mixta, que no són ni d’un bàndol ni  de l’altre.

 

És una novel·la on els personatges i les relacions entre ells estan molt ben desenvolupats. Ens parla de les diferències culturals i socials, com condicionen la comunicació i els comportaments entre la parella i en relació amb les seves famílies d’origen i  l’entorn.  La Mathilde tot i la seva indignació per la condició de les dones en el país on ha anat a viure, intenta, per amor a Amine, adaptar-se als costums locals. Ell, amb dificultats per mostrar els seus sentiments, fa el que pot per acontentar la seva dona, però li costa d’entendre les necessitats d’ella. Li pesen els seus referents culturals, com s’ha de comportar una dona en el seu país i enyora la submissió que sempre ha vist en la seva mare.  Viu totalment absorbit per la feina a la granja.

 

L’Aïcha, la filla gran, tímida, brillant, va construint la seva identitat patint el seu mestissatge, la seva diferència en el rebuig que sent per part de les altres nenes a l’escola francesa de monges on l’ha apuntat la mare. L’autora diu que “carretejava el feixuc farcell de la vergonya”.  La seva intel·ligència fa que les monges la reconeguin i valorin també davant els pares.  En la seva soledat troba refugi en la religió.

 

Slimani ens porta una trama que parla de barreres racials, socials i econòmiques, de l’intent de superació i supervivència dels seus protagonistes, de la rebel·lió de tota una societat que lluita per la seva independència. D’alguna manera sembla que tots els personatges visquin en el país dels altres: els colons francesos, la població autòctona, els militars, els camperols i les dones, que viuen en el país dels homes i han de lluitar per la seva emancipació.

 

Mercè Janer

 

Omatoso ens presenta un deliciós llibre que desprès de llegir-lo et deixa un regust dolç,malgrat tenir com a fons el racisme i l'amargura personal dels dos personatges principals, la Màrion i l'Hortènsia.

A travès de l'hostilitat que durant 20 anys es professen les dues veïnes,una blanca,l'altra negra, l'autora ens va desgranant els conflictes socials i personals que han marcat les seves vides.

El racisme hi és present en tot l'argument. L'escriptura va avançant creant paral·lelismes en la vida de les dues protagonistes. Les dues són filles de pares que han hagut d'emigrar , les dues han crescut tenint mares amb actituds inflexibles cap el seu comportament, les dues han vençut resistències i han aconseguit les seves aspiracions professionals. Han tingut èxit. Les dues han viscut de manera diferent en una societat racista i totes dues arrastren una pèrdua important en les seves vides que les fa viure amargades.

Una gran diferència entre elles és que L'Hortènsia viu sabent sempre quins són els seus orígens, mentre que la Marion no sap d'on ve ,els pares li han amagat cosa que ella els hi recrimina ja adulta ¨No m'heu transmès cap religió,cap ritual ni res per recordar”

L'autora ens va dosificant aquests coneixements a travès d'una lectura àgil, no lineal amb el temps i plena de frases ocurrents i diàlegs insinuats que ens arranquen més d'un somriure. Sap entrar en els personatges que descriu fent-los empàtics en les seves múltiples arestes,tots tenen la seva carrega humana, la dignitat dels servents,l'Agnes i el Basey,personatges íntegres, els nets que no han viscut l'apartheid i que veuen en el racisme de l'àvia la persona que segueix costums dolentes perquè és vella i antiquada augurant un canvi en la percepció de la igualtat i el magnífic retrat dels dos personatges principals que finalment aconsegueixen apropar-se i a travès del diàleg iniciar una reconciliació com a metàfora del país que els ha tocat viure.

Yewande Omotoso va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria , actualment viu a Sud-Africa on escriu i té el seu estudi d'arquitectura

La veïna del costat, publicada l'any 2016, va ser finalista de l'international Dublin Literary Award

Imma Roé

 

Margarite Duras, va néixer a Saigon l'any 1914 quan aquesta ciutat

pertanyia a la Indoxina francesa.

La seva infantesa va venir marcada per la mort prematura del pare i per les penúries econòmiques que va haver de passar la família, va tenir relacions complicades amb la mare i des de petita se li va forjar un caràcter d'una forta personalitat

Als 18 anys va marxar a França per seguir estudis superiors, allí va col·laborar amb la resistència francesa, es va afiliar al partit comunista del qual la van expulsar passats uns anys acusant-la de conductes poc ortodoxes

Va publicar el seu primer llibre l'any 1942 i des de llavors la seva creativitat va abordar múltiples expressions artístiques: documentals, cinema, fotografia, escriptura....És difícil destriar la seva vida de la seva obra, en un text anota “l'escriptura és el testimoni del que no he viscut, de la fugacitat que no pots atrapar, del temps aturat “.

La seva obra va beure de les tendències literàries de l'època, de l'existencialisme, del Nouveau Roman, però aquestes només són el substrat per a desenvolupar una literatura molt personal en què els temes com l'amor, la soledat, la mort, la sensualitat, són recurrents.

L'Amant escrita quan l'autora tenia setanta anys va rebre el premi Goncourt, des de la vellesa recorda una època de la seva vida en la qual va començar a ser conscient del poder de l'amor físic, assumint riscos i treballant el seu propi destí.

En una entrevista Duras diu que no es busqui a la novel·la traces de colonialisme a través de la seva família instal·lada a Saigon com a classe privilegiada ,ni tampoc abús sexual d'un home sobre una adolescent, ni la conflictivitat familiar. Tot això hi es present. i més. Però Duras només vol ressaltar l'individualisme, la força de ser un mateix, de sentir-se lliure en un món aliè i ho fa amb una prosa carregada de poesia en la qual els silencis, el riu i les bromes donen, encara més, un alè poètic a la seva lectura.

Lluvia fina, Luis Landero

 Luis Landero, (Badajoz, 1948), comença a editar, l'any 1989, amb Juegos de la edad tardia i des d’aleshores no ha parat d'escriure, rebent diferents premis.

Escrit en un perfecte castellà, d'aquells que es va perdent per no ús, relata amb cruesa o sinceritat les relacions d'un grup familiar que bé podria ser el de tantes famílies que existeixen, perfectes, des de l’exterior, però amb una "motxilla" o problemàtica que tan sols conèixen els membres del grup.

¿Puede hablarse de todo entre los seres queridos?; ningún relato es inocente, y menos aún todo lo que nos contamos sobre nuestra familia"

"Hay algo en las palabras que, ya de por sí, entraña un riesgo, una amenaza, y no es verdad que el viento se las lleve tan fácilmente como dicen"

"Y siempre..., los relatos o las palabras que vuelven de los oscuros ámbitos de la memoria llegan en son de guerra, cargados de agravios...

"Ah! y eso sin contar los gestos que usamos al hablar, la dimensión teatral de las palabras, y que a veces son más persuasivos que ellas mismas...."

Imposible ser més ben reflectides les paraules, gestos sobre les famílies...Serveix per una bona discussió, diàleg, contrast, o no, d'opinions.

Pepa

¨Uns germans inesperats ¨. Amin Maalouf

 

El llibre d’Amin Maalouf no podia ser mes actual ja que reflecteix molt bé la situació que estem vivint en ple segle XXI, en un món connectat a Internet, amb uns avenços tecnològics imparables i amb intervencions insospitades. Ens creiem que vivint una civilització avançada com mai altra en tota la història de la humanitat, però els últims esdeveniments que estan succeint  l’estan fent trontollar.

Una pandèmia apareguda fa dos anys en un món globalitzat i que no acaba de marxar ens va obligar al confinament, i a la vegada ens va donar l’oportunitat ( que no vam aprofitar) per reflexionar sobre el món que hem construït i el món que ens agradaria.  Fa dos mesos que va començar la invasió a Ucraïna per part de Rússia, amb els fantasmes  d’una tercera guerra mundial, possiblement nuclear. I per colofó,  els últims dies apareix «Pegasus» a partir d’una avançada tecnologia de la qual la humanitat està prou satisfeta, però que controla la nostra vida. I els  governants es pregunten:  Qui fa us d’aquesta tecnologia?  prové del mateix estat?, d’estats forans?. 

Això és el que m’ha transmès la lectura del llibre de Maalouf, i ens obliga a pensar en el món que vivim a través de la dualitat dels seus personatges, Alec i Eve, que s’aïllen del món per motius diferents, oposats.  Es confinen, com nosaltres durant la pandèmia.  Alec, immers en el món, encara que pugui ser crític amb els seus dibuixos, és un món amb el qual se sent be, s’aïlla per observar-lo millor. Eve, al contrari, s’aïlla del món perquè és un món que no li agrada . No en vol saber res, està decebuda.

Comencen a sentir que son controlats  per un poder superior, que no saben d’on prové i que pot aturar les comunicacions entre els humans durant certs períodes de temps. I es pregunten si aquest poder prové de gent que viu al nostre món o venen de fóra.

Mica a mica és van donant a conèixer. Són ¨els inesperats germans¨, deixebles del món hel·lènic, el món del saber, la filosofia, que s’han fet presents amb la intenció d’ajudar la humanitat, acabar amb els conflictes i les lluites entre països i curar les malalties.

El desenllaç del llibre ens mostra la dualitat del pensament que té la condició humana. Els ¨nostres germans¨ representen el món ideal que tots voldríem. Però per dins nostre també hi ha la por a perdre el control, a ser sotmesos per l’altre, a perdre el poder, i com a conseqüència ens rebel·lem,  lluitem contra l’altre i l’arribem a aniquilar a costa del que sigui.

Realment és un llibre que obre la porta a l’esperança, tal com ens diu a la portada ?. Els nostres germans s’allunyen, la humanitat no ha assolit el grau de maduració suficient per poder construir un món millor.

Carmen Ruiz